L’objectiu d’aquest article és presentar una visió general de la ficció especulativa i dels estudis d’aquest tipus de narrativa a Turquia en poques paraules perquè el públic català pugui comprendre millor com es retraten els escenaris del món alternatiu a la literatura, la cultura i els mitjans de comunicació turcs, així com la mentalitat intel·lectual. La ficció especulativa turca s’ha desenvolupat substancialment en els últims cinquanta o seixanta anys, tot i que les narratives especulatives han existit en l’àmbit internacional durant molt més temps. Si prenem la ficció especulativa com a terme paraigua, hem vist nombroses obres representatives de subgèneres de ficció especulativa a Turquia com la utopia, la distopia, la ciència-ficció, la fantasia, el cyberpunk, la ficció steampunk, la història alternativa, la ficció postapocalíptica i la ficció pandèmica. Aquestes narratives s’han il·lustrat amb més freqüència en la literatura en comparació amb els mitjans audiovisuals, tot i que les adaptacions i produccions per les diverses pantalles també han augmentat en quantitat i qualitat.

Sota la influència de la pandèmia de la COVID-19, ha augmentat l’interès mundial en camps de recerca com la ficció especulativa, l’antropocè i les humanitats ambientals. A més, s’ha posat èmfasi en la descolonització territorial i de les ments i en el cànon com a resultat de l’interès creixent pel món, les literatures i les cultures no anglòfones. En aquest sentit, Turquia també ha experimentat un augment de l’interès per la utopia (que pot significar no lloc i/o un bon lloc), la distopia (que pot representar un lloc bo per alguns i un malson per altres), la ciència-ficció, el posthumanisme, i la ficció especulativa en general produïda a l’Antropocè. Tot i que la quantitat de fonts rellevants ha anat en augment en llengua turca, la manca de traduccions suficients suposa un gran obstacle. Com no existeix una tradició o terminologia ben establerta, això també dificulta la traducció d’aquestes obres. Tot i que hi ha autors en llengua turca com Orhan Pamuk, Elif Şafak, Yaşar Kemal, Zülfü Livaneli, Buket Uzuner o Ahmet Hamdi Tanpınar traduïts a l’anglès o altres idiomes, aquesta pràctica encara no està al nivell desitjat pel que fa a la ciència-ficció i el fantàstic.

No obstant això, hi ha hagut diversos desenvolupaments positius importants pel que fa a la promoció del camp al país, tant acadèmics com pel públic en general. FABISAD, acrònim de Fantasy and Science Fiction Arts Association of Türkiye, l’única associació que promou la ficció especulativa, es va fundar el 2011. La primera i única biblioteca de ciència-ficció del país, la Özgen Berkol Doğan, es va obrir a Istanbul el 2012. Diversos acadèmics de tot el país van establir el 2020 el web PENTACLE per l’estudi dels lligams posthumans en cultura, literatura i medi ambient. Els col·laboradors tradueixen l’argot i els termes específics del posthumanisme i les humanitats ambientals al turc i publiquen articles perquè el públic en general pugui comprendre millor el que es comunica mitjançant els debats teòrics actuals. A més, publicacions periòdiques com Atılgan Bilimkurgu, Cogito, Doğu Batı, Nesir, Notos, Nostromo, Pasajlar, X-Bilinmeyen, Yabani i Yerli Bilimkurgu Yükseliyor i editorials com Ithaki i Metis publiquen ficció especulativa, original o traduïda.

Seguint el fil, jo mateix vaig co-organitzar amb altres col·legues internacionals el congrés virtual interdisciplinari “Living in the End Times: Utopian and Dystopian Representations of Pandemics in Fiction, Film and Culture” (13-15 de gener de 2021, Universitat de Capadòcia) amb les conferències principals de Kim Stanley Robinson, Maggie Gee i Larissa Lai, i més de dos-cents ponents de quaranta dos països. El va seguir el Festival d’Art Sonor Distopya organitzat a İstanbul entre el 9 de març i el 15 de juny de 2021. El mateix any, un conjunt d’acadèmics turcs van participar al volum col·lectiu Bilimkurguyu Anlamak: Alt Türlere Eleştirel Yaklaşımlar [Entenent la ciència-Ficció: aproximació crítica als subgèneres, editorial Nobel]. A més, el festival internacional de cinema de distopia patrocinat per la Direcció General de Cinema del Ministeri de Cultura i Turisme turc s’ha celebrat ja dues vegades a Istanbul: del 10 al 12 de desembre de 2021 i del 19 al 20 de novembre de 2022. Finalment, Hot Skull (Sıcak Kafa, 2022) dirigida per Mert Baykal i Umur Turagay es va estrenar a Netflix el 2 de desembre de 2022. Aquesta sèrie de televisió basada en la novel·la d’Afşin Kum Sıcak Kafa [Crani calent] (2016) pot ser etiquetada com la primera sèrie de televisió distòpica de Turquia.

És possible que Turquia no gaudeixi d’una tradició especulativa ben establerta o reconeguda en comparació amb la tradició anglòfona, però això no hauria d’eclipsar la riquesa de les narratives futuristes del país, que han prosperat amb el llegat de la literatura otomana. La ficció especulativa es va introduir a l’Imperi Otomà i a Turquia a través de les traduccions dels textos pioners d’escriptors estrangers com Jules Verne i H. G. Wells; com assenyala Seda Uyanık

Verne era un nom al qual sempre es referien els intel·lectuals otomans per tal d’explicar el gènere de la novel·la científica, [fenni roman] (46).

Les utopies literàries van florir especialment al segle XIX sota la profunda influència dels somnis d’occidentalització i de les condicions contextuals de l’època (Atasoy 239). Alguns traductors van traduir (o adaptar) al turc contemporani més tard alguns d’aquests textos anteriors escrits en una versió molt més antiga del turc. Aquestes traduccions inclouen Rüya de Ziya Paşa [Somni] (1868); Rüya de Namık Kemal [Somni] (1874 o 1875), Darürrahat Müslümanları [Musulmans de terra pacífica] de İsmail Gaspıralı (1887); Kadınlar Ülkesi [La terra d’elles] (1890); Hayat-ı Muhayyel [Una vida somiada] de Hüseyin Cahit Yalçın (1898); Yeni Turan [El nou Turan] d’Halide Edib Adıvar (1912); Ru’yada Terakki ve Medeniyet’i İslamiyeyi Rü’yet [Contemplant el somni del progrés i de la civilització islàmica] (1913) de Molla Davud-zade Mustafa Nazım Erzurumi; i Pek Uyanık Bir Uyku [Un somni bastant despert] (1913) d’İsmail Kılıkzade Hakkı (Atasoy 240). En aquestes obres es tracten diversos temes i qüestions com l’enginyeria social, les preocupacions religioses, els sistemes socials i polítics ideals alternatius, la desigualtat, la corrupció i altres aspectes problemàtics de l’ordre social.

El pensament utòpic es va desenvolupar especialment sota la influència de la fundació de la República de Türkiye (29 d’octubre de 1923) i les reformes posteriors introduïdes pel seu líder Mustafa Kemal Atatürk (1881-1938). Aquestes reformes incloïen, entre d’altres, l’abolició del califat el 1924, la Unificació de l’Educació el 1924, l’acceptació oficial de l’alfabet llatí el 1928, l’establiment de la Institució de la Llengua Turca el 1932, el Reglament del Vestir el 1934 i la concessió a les dones del dret a elegir i a ser elegides per càrrecs polítics el 1934.

La dècada de 1930 i les dècades següents van ser testimonis de l’aparició i el desenvolupament d’obres literàries amb forts matisos utòpics. Textos com Serbest İnsanlar Ülkesinde d’Ahmet Ağaoğlu [A la terra dels homes lliures] (1930); Semavi İhtiras de Raif Necdet Kestelli [Passió celestial] (1933); Yurda Dönüş [Retorn a la pàtria] de Memduh Şevket Esendal (1940); Toprak Uyanırsa [Si la terra desperta] de Şevket Süreyya Aydemir (1963); Uzay Çiftçileri [Agricultors espacials] d’Ali Nar (1988), Yokistan Tasarısı [Disseny de la terra inexistent] d’İlhan Mimaroğlu (1997), i Unutma Bahçesi [El jardí de l’oblit] de Latife Tekin (2004) són textos utòpics representatius publicats després de la declaració de la República.

D’altra banda, els textos de tendència antiutòpica o distòpica també van estar influenciats per diversos esdeveniments històrics i polítics com els cops militars (especialment el cop d’estat del 12 de setembre de 1980), els desenvolupaments tecnològics, les crisis econòmiques i altres problemes socials. Una llista d’aquestes obres podria incloure obre del segle XX com ara Teleandregenos Ütopyasında Evlilik Hayatı [El matrimoni a la utopia de Teleandregenos] d’Adam Şenel (1968), Ku-De-Ta [Cop d’estat] de Cüneyt Arcayürek (1987), Boşvermişler [Els que es van rendir] de Sabri Gürses (1996), Son Tiryaki [L’últim adicte] de Müfit Özdeş (1996), Sahte Uygarlık [Civilització falsa] de Zühdü Bayar (1999) i Kabus [Malson] d’Alev Alatlı (1999). Del segle XXI destaco Son Ada [La última illa] de Zülfü Livaneli (2009), un text influent que il·lustra la transformació gradual d’una illa utòpica fictícia en un lloc distòpic ja traduït a l’anglès i que seria recomanable traduir a altres llengües, Çöplüğün Generali [El general de l’abocador d’escombraries] d’Oya Baydar (2009), Tutsak Güneş [Sol capturat] d’Ayşe Kulin (2015), que té nombroses referències a les protestes del Parc Gezi a İstanbul el 2013 i a la violència domèstica contra les dones al país,Y de Cem Akaş (2018), i la novel·la eco-distòpica Köpekli Çocuklar Gecesi [Nit de nens amb gossos] d’Oya Baydar (2019).

No obstant això, no és fàcil categoritzar aquests textos com a merament utòpics o distòpics pel que fa a la temàtica, tot i que la majoria tenen forts matisos d’un signe o l’altre. Pot haver-hi moltes altres obres literàries que impliquin la utopia o que siguin faules admonitòries, però he intentat referir-me a tants textos com he pogut trobar. El maneig dels escriptors de diverses qüestions socials en aquests textos difereix àmpliament, ja que es van produir en una societat que ha estat influenciada i enriquida tant per les cultures europees com per les cultures de l’Orient Mitjà a causa de la seva posició geopolítica i geoestratègica.

En conclusió, la ficció especulativa turca ha trobat finalment la seva pròpia veu al segle XXI i ara debat qüestions crucials del món actual. Els textos que he esmentat demostren una evident vena distòpica i/o utòpica en la literatura turca. A través d’aquestes narracions, els autors de ficció especulativa conviden els seus lectors a plantejar-se reptes i possibles solucions a un nivell tan rellevant com a la ciència-ficció d’altres llengües i nacions.

Traducció: Sara Martín