Com saber si un llibre i el seu imaginari, les descripcions que et regala, s’han quedat amb tu? Pots intentar explicar la trama a algú o pots despertar-te a les quatre de la matinada, intentant copsar l’univers que acabes de veure en somnis mentre busques els referents que has intuït, i detectes que has barrejat els Vashta Nerada (els amants de la sèrie Doctor Who i del desè doctor en particular saben de què parlo) amb les manifestacions d’una estranya entitat que encara estàs descobrint, l’Extern, per crear una sèrie d’ombres que es convertien en quelcom dens, que creixia del terra i de les parets, trencant les superfícies llises per atrapar-te, per duplicar-se i duplicar-te en la foscor. Llavors, avances per les pàgines de L’Extern, d’Ada Hoffmann, i descobreixes que la percepció i els somnis tenen certa importància, i et preguntes si d’alguna manera el llibre, i l’Extern, et volen dir alguna cosa.

Sé que aquesta no és probablement la forma més normal de presentar una novel·la, però la veritat és que aquesta primera part de la trilogia que està escrivint Ada Hoffmann i que podem llegir gràcies a la feina de l’editorial Chronos i de la traducció d’Anna Llisterri, és un d’aquells llibres que proposa tants temes que no saps per on començar: ho fas pels Déus, per la tecnologia, pels personatges, per les reflexions sobre la salut mental, sobre la diversitat? Potser podríem començar per apuntar una mica la trama, per situar-nos on se situa la Yasira Shien, la protagonista d’aquesta història. Estem a punt de presenciar una fita extraordinària: la inauguració del reactor Talirr-Shien a l’Orgull de Jai, la primera estació espacial construïda per humans, no pels Déus. Sí, hi ha Déus, uns déus tecnològics, intel·ligències artificials, algoritmes, elements que ens vigilen i dicten les normes fins a l’extrem de repartir-se entre ells les ànimes dels humans: en morir, passes a formar part dels déus. La tecnologia és divina i ells decideixen què poden i què no poden utilitzar els humans; i els humans els veneren, respecten les seves normes, alguns fins i tot serveixen als déus, i als àngels, éssers amb un cervell mig ordinador que treballen amb els déus. Portar la contrària a la realitat definida pels déus és heretgia; dubtar d’ells és heretgia; imaginar alguna cosa que ells no han establert com a correcta pot ser heretgia.

Aquest univers és en sí mateix fascinant i podria donar per a molt. Mentre llegeixes, tens la sensació d’estar davant d’un llibre on sembla que el teu cervell faci dues lectures alhora: la de la història que t’explica i les connexions que estableixes amb les petites (o grans) reflexions sobre la nostra relació amb els Déus, amb les creences, amb allò establert i assumit com a inamovible, amb la tecnologia i amb la concepció del que és normal. Però l’autora no es queda només aquí, perquè per ara només hem observat el marc de l’univers que proposa. Ara toca endinsar-se en aquest món de la mà dels personatges.

I és que un dels encerts de L’Extern són els personatges, perquè l’autora ha volgut explorar la diversitat, no només en relació al gènere, sinó en relació a molts altres aspectes. La protagonista, la Yasira Shien, és una jove lesbiana, autista i extremadament intel·ligent, amb una sensibilitat sensorial fascinant. De fet, durant tot el llibre es parla de peculiaritats sensorials, de sensibilitats diferents, de ments i funcionaments diferents. La manera de presentar la Yasira, la seva necessitat de comprovar que tot va bé amb el reactor perquè sent que hi ha alguna cosa que no encaixa, ens permet entendre-la a ella, però sobretot observar el comportament i les reaccions dels altres: hi ha qui li diu que només són els nervis, perquè no pot o no vol comprendre com funciona el cervell de la Yasira; però ella sap que no és només això. Nosaltres sabem que no és només això.

Hi ha altres personatges que ens permeten explorar altres tipus de diversitat, com l’Akavi, que pot canviar d’aspecte i de gènere: alguns el consideren masculí, d’altres femení i ell es troba còmode en els dos. Com ens definim i com definim l’altre són temes que estan presents a L’Extern de forma molt natural, però l’autora també tracta d’altres conceptes, com apunta la presència de l’autisme i la neurodiveristat. Estem davant d’un llibre que explora els límits de la nostra ment i de la realitat, que s’endinsa en la forma en què parlem i tractem la bogeria,  la malaltia mental: «Qualsevol que pugui pensar coses que no agraden ha d’estar malalt, i les coses que pensi han de ser símptomes de malalties mentals», ens diuen en un moment de la novel·la i per un moment podem aixecar la vista del llibre i observar el camí que encara hem de fer nosaltres per començar a entendre la diversitat en tots els seus aspectes i la complexitat de la salut mental. La nostra manera d’utilitzar les paraules, de definir allò que està bé, deixant fora les diferències que no ens agraden, que ens incomoden, que no entenem… Potser per això l’autora ens ensenya els símptomes que provoca l’Extern; potser per això ens mostra els trastocats i ens convida a entendre’ls.

I per fi parlo de l’Extern. L’autora ha aconseguit crear quelcom que s’apropa, com alguns assenyalen, a l’horror còsmic. I la veritat és que hi ha un punt d’horror en les alteracions de la realitat i de la percepció que produeix l’Extern, però també hi ha un punt fascinant, pel que suposa i perquè permet unes descripcions tan visuals que, com deia al principi, s’instal·len al cervell i juguen amb els teus somnis. «Hi havia ruïnes on els edificis s’havien esbotzat com ous trencats. On s’havien desfet com si fossin de roba i reposaven convertits en espirals de tires del que abans devia ser maó. […] Un niu d’insectes amb tentacles, de la mida de conills, bullia a la foscor de sota un pont». N’hi ha d’altres menys precises, més sensorials i subtils, que generen una atmosfera que t’acompanya durant tot el llibre i que impregna els pensaments i les emocions de la Yasira, que observa allò que l’envolta mentre els dubtes creixen. En aquest terreny, la prosa de Hoffmann sap jugar amb les formes, amb les sensacions, i ofereix una sèrie d’imatges molt potents.

Podria dir molt més, com que cada capítol comença amb un fragment d’algun relat, dels diaris de la doctora Talirr, la tutora desapareguda de la Yasira, o d’informes, petits apunts que ens permeten comprendre millor el món i els personatges. De fet, em deixo personatges i aspectes de la trama molt interessants, però en algun moment he d’acabar d’escriure. Abans, però, voldria destacar que Ada Hoffmann ha aconseguit trobar l’equilibri entre les descripcions, les emocions i els aspectes més científics i tecnològics de la novel·la i ha construït un viatge que no sabria definir, però que t’atrapa i fa que observis les parets i els límits d’una altra manera.