La col·lecció Medea de fantàstic en català de l’Editorial Hermenaute creix a un ritme més lent del que potser voldríem els lectors, però en cap moment es trenca la continuïtat cosa que fa que la tinguem molt present i sempre ens en dona prou motius. A més, es compon d’obres molt diferents entre si, que poden sorprendre tan els lectors fidels com incorporar-ne de nous. En aquesta ocasió, l’aposta ha estat per Les ales de l’arna del terrassenc Andreu Grau.

Aquesta novel·la es pot inserir en l’àmbit de la literatura més especulativa, ja que la línia temàtica que aborda és l’anàlisi dels poders mentals i la fòbia incapacitant del protagonista, l’Emil Julià. Com intenta vèncer una mena de destí amb uns poders que serveixen per a tothom menys per a ell. Amb un decorat que és una Barcelona distòpica (o potser no tant) en vies de desaparició a causa dels estralls provocats pel canvi climàtic i del canvi de l’entramat social causat pel turisme.

L’Emil és una barreja entre persona elegida, que té un do mental, amb el qual és capaç d’orientar les persones en l’àmbit personal i un mentider estafador, una mena de coach espiritual. Ara bé, encara que és conscient del seu do, prefereix apostar més per una faceta més de xarlatà a cavall de les mitges veritats i l’atzar, que aprofundir realment en allò que el fa realment únic. Però aquest do no ve sol, incorpora també una contrapartida, una fòbia incapacitant que no li permet sortir de la ciutat de Barcelona.

En aquest anar fent de vida, l’Emil coneix l’Ariadna, una noia prou misteriosa, amb qui de seguida comencen una relació en la qual, ella serà una mena de guia espiritual d’ell. Li indicarà com aconseguir treure més profit del seu do, li assenyalarà els camins que cal que segueixi per superar la fòbia i l’impulsarà cap a un món de plaers i fama. Amb tot, de la mateixa manera que apareix, desapareix, malgrat la relació que tenen, ja que ella, si no el pot guiar, no se sent còmoda.

El canvi que haurà operat en l’Emil, serà profund, i ell s’ho acabarà qüestionant tot i canviarà el seu model de vida. Comptarà amb l’ajuda i contrapunt d’en Noel Massó, l’encarregat de traduir la seva obra a l’anglès, per intentar redreçar uns comportaments que el menen cap a l’autodestrucció, en paral·lel a una ciutat que ja no només ha patit canvis, sinó que també s’aboca a un canvi sobtat i irreversible. Amb tot, l’anhel que té l’Emil per curar la seva fòbia el portarà a situacions que a l’inici de la novel·la no s’hauria pogut pensar, fins al punt que tampoc ho pot arribar a semblar als lectors i aquests cops de volant pel que fa al personatge el poden despistar una mica.

Andreu Grau construeix una narració interessant, amb un ritme pacient i amb un gran interès per alguns detalls, per exemple, és minuciós amb la descripció dels llocs i insisteix en remarcar-los, intensifica el lligam entre el protagonista i la ciutat. I si per això no fos prou, una de les aficions de l’Emil és visitar llocs a través del Google Earth, que en aquest cas l’aïllen i l’allunyen d’aquella localització. Ara bé, aquests detalls que per un costat ajuden a entendre la personalitat de l’Emil i aquest ritme pacient, també fa que la novel·la s’allargui i la idea original es perdi. A més, el final de la penúltima part sembla ja un final de la novel·la, molt marcat, i en canvi, és un simple final de part i encara en queda una, que reitera alguna informació que ja havia aparegut i es fa una mica feixuc.

Després de presentar aquesta novel·la, podem concloure que per un costat Hermenaute en català progressa adequadament, però lenta. Per altra part, que l’autor, Andreu Grau, ha tingut una bona idea, amb un protagonista que s’arrodoneix amb cada anàlisi que es fa de la novel·la, amb cada vegada que mires el global del text, alhora que el situa en un decorat que és suggerent i preocupant alhora, aquesta Barcelona gairebé apocalíptica. Amb tot, una mica més de reflexió en la construcció global de l’obra potser haurien fet la novel·la més fàcilment intel·ligible. Tampoc com a lectors hem de defugir les lectures un punt exigents i enfrontar-nos als reptes i no conformar-nos que ens ho donin tot fet. No podem condicionar la feina dels creadors, per tant, no hem de deixar escapar l’oportunitat de llegir aquestes veus que se’ns fan presents per diferents vies i gaudir d’una lectura pacient com aquesta, agradable, quotidiana i amb arguments que fan les delícies dels amants de la literatura especulativa.