La Guia galàctica per a autoestopistes va trencar molts motlles. En primer lloc, perquè és una crítica àcida (tot i que no corrosiva) a la societat d’aquell moment: l’aparició dels rellotges digitals (calia prémer un botó perquè els filaments de les làmpades s’il·luminessin i poguessis saber l’hora; per tant, requerien un canell i una mà diferent per a utilitzar-los); les sèries i pel·lícules de “ciència ficció” que no eren altra cosa que velles històries de monstres però amb antenes i ulls en comptes de pèl i urpes; el creixement accelerat d’infraestructures (autopistes, autovies i carreteres que ho van trinxar tot per a anar molt de pressa del punt A al punt B mentre les persones del punt C es pregunten què hi ha de tan meravellós en els punts A i B que la gent tingui tantes ganes d’arribar-hi); el sentit de la vida i l’existencialisme (La Resposta a la Pregunta Definitiva sobre la Vida, l’Univers i Tot Plegat)…

A més, el fet que la trama del llibre se sustentés en la Guia galàctica per a autoestopistes (els erudits podrien escriure llibres i llibres sobre la metaliteratura de Douglas Adams, però s’estimen més fer-ho sobre autors que no tenen l’etiqueta de friqui), amb les constants referències als inicis de cada capítol i algunes entremig, dona a l’obra un estil més desenfadat que realça allò que l’autor vol criticar, amb comentaris com els que m’he permès d’incloure en la introducció.

El friquisme

L’any 1977 es va establir el Dia de l’orgull friqui en el 25 de maig amb la primera projecció de La guerra de les galàxies^[5]. El 25 de maig de 2001, dues setmanes després que Douglas Adams morís, els seguidors d’Adams i de la Guia van apuntar-s’hi, i d’ençà també es coneix el 25 de maig com El dia de la tovallola.

Per què la Guia d’Adams va convertir-se en un emblema del friquisme? Quan em van demanar que escrivís aquest article per a la Guia galàctica per a autoestopistes, vaig preguntar quins elements els lectors consideraven friquis. Les respostes van ser la demolició de la Terra; el peix babel; el robot Marvin, la poesia vogona; la tovallola, el Rebenta Gàrgares Pan Galàctic, i ah!, el número 42! Els meus friquismes preferits són “Tranquils” (Don’t panic!), la Guia dins de la Guia i els rellotges digitals.

Tant se val què en recordi cada lector: el fet és que la Guia galàctica per a autoestopistes dispara contra tot: els vogons són els dolents de qualsevol sèrie o pel·lícula (lletjos, limitats intel·lectualment) i alhora representen els funcionaris i els militars, tot en un. Els rellotges digitals (Adams insisteix en la importància per als humans de tenir rellotges digitals i que s’hi pugui prémer un botó) reflecteixen l’afany pels capricis i per les novetats tecnològiques. La demolició de la Terra reflecteix l’especulació de la terra (com tenim la plaça de les Glòries, barcelonins?, us sona de res això de la demolició?) i la cursa del “desenvolupament” (que encara dura, només cal que mirem com estan les obres i les expropiacions). La resposta a la Gran Pregunta és que ningú no sap què vol dir quan diu “la gran pregunta” (de fet, la resposta és 42, però això són figues d’un altre paner), i jo hi veig una crítica als sofismes i encaparraments de l’època (tot eren crisis existencialistes, grans reflexions…). Existencialisme? Mireu en Marvin: la intel·ligència més poderosa del seu moment, infrautilitzat, deprimit, paranoide (que no és el mateix que paranoic), abocant realitat damunt de tothom fins al punt d’aconseguir que altres intel·ligències artificials se suïcidin. En voleu més? Llegiu el diàleg al final de la novel·la entre els ratolins, en Ford i en Zàfod, on l’Arthur és el testimoni babau que rebla els arguments de la substituïbilitat del cervell humà. Cada pàgina és un tresor de crítiques que ens duen el somriure als llavis.

No és friquisme, és realisme.

La traducció

Traduir The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy va ser un plaer i una tortura plaent. Un plaer per la trama, pels personatges, per la disbauxa, per les situacions absurdes i alhora quotidianes. No recordo haver rigut tant amb cap altra traducció (Tom Sharpe em va fer riure, però ni punt de comparació). I va ser una tortura plaent de retorçar la llengua, de buscar jocs de paraules, de traslladar els noms propis, els topònims, el que calgués, a uns mots que evoquessin en català el que evocaven en anglès (m’encanten les pistoles MataPlaf!). Quan algun joc de paraules no es podia traduir, me n’inventava un altre poques línies abans o després (“Quina mosca t’ha picat?” – “No he vist cap mosca.”). És en llibres com la Guia on els qui traduïm hem de deixar-nos anar i reescriure el text per a adaptar-lo a la llengua destí (el català) en el moment de l’encàrrec (1993), i procurar no fixar-la massa en aquell moment.

La Guia és una obra com a mínim divertida de llegir; malauradament, el pas del temps fa que calgui una altra Guia (llegiu Viquipèdia) per a no perdre’s alguns dels elements de l’obra: els rellotges digitals de les dècades de 1970 i 1980, els periples per Europa amb tren o fent autoestop (encara trobareu les guies per a autoestopistes a internet). No són llàgrimes perdudes en la pluja, però sí que estan diluïdes pel temps.

Trenta anys després (es diu molt aviat!), he tingut el tortuós plaer de revisar la traducció (com ha canviat l’ús dels verbs en trenta anys!), treure’n la pols i les brosses i retornar-la a l’existència, com si despertés Magrathea un altre cop. La feina ha estat un plaer, ara espero que la lectura en el segle XXI sigui un plaer per als lectors i lectores.

I el 42?

42 és El Número Friqui.

42 és La Resposta a la Pregunta Definitiva sobre la Vida, l’Univers i Tot Plegat. És l’aniversari amb què ens felicitem els friquis del món, tot preguntant-nos on tenim la tovallola.

42 és el nom del festival de literatura fantàstica que s’iniciarà el novembre de 2021 a Barcelona.

42 és el que et surt si multipliques sis per set.

42 és una bona puntuació a l’Scrabble.

42 no és el nombre de capítols d’El restaurant del final de l’univers.