Els llibres de La Fundació són la gran saga espacial d’Isaac Asimov, una mena d’extraordinària “història del futur”, com ell mateix l’anomenava. Composta en la seva totalitat per 15 llibres escrits al llarg de pràcticament tota la seva vida, s’ha articulat tradicionalment en tres sèries, o cicles, ordenats cronològicament: La sèrie dels robots (o cicle de la Terra); la trilogia de l’Imperi Galàctic, i el Cicle de la Fundació (o cicle de Tràntor). 

Fundació seria, doncs, la primera novel·la del denominat Cicle de Tràntor, o Trilogia original de la Fundació, i està seguida per Fundació i Imperi (1952) i Segona Fundació (1953). Amb posterioritat, quan la saga ja era considerada una de les obres més rellevants de la història de la ciència ficció, Asimov decidí engrandir el cicle amb dues preqüeles (Preludi a la Fundació (1988) i Cap a la Fundació (1993)) i dues seqüeles (Els límits de la Fundació (1982) i Fundació i Terra (1983)), que dotaren la seva “galàxia” d’una major unitat, malgrat que aquestes últimes obres no assoleixen la grandesa de les originals.

Fundació, el títol que l’any passat Duna Llibres va recuperar per als lectors actuals, amb una acuradíssima edició en tapà dura i nova traducció d’Octavi Gil, és un conjunt de cinc relats que, com és costum en Asimov, van aparèixer publicats abans i independentment (i amb diferent títol). Amb posterioritat, es van aplegar en un sol volum. De tots cinc, únicament el primer, “Els psicohistoiadors”, a mode d’introducció a aquest llibre i a tot el cicle de La Fundació, fou escrit expressament per a l’ocasió, l’any 1951. Aquest primer relat, un dels més aconseguits de l’autor a parer meu, és l’únic en què apareix com a personatge de “carn i ossos” Hari Seldon (per bé que no és protagonista), la magna influència del qual travessarà de dalt a baix totes les històries del Cicle.

L’acció se situa a Tràntor, planeta central de la Galàxia i capital de l’Imperi, tot ell una immensa ciutat (una Coruscant avant la letre) vastament poblada però dedicada exclusivament a la burocràcia, la qual cosa la fa enormement vulnerable. Aquí prenem contacte per primera vegada amb el concepte de “psicohistòria”. Es tracta d’una de les idees cabdals de tot el Cicle de la Fundació, una mena de sistema matemàtic de predicció d’esdeveniments a gran escala a moltíssims anys vista. En relació precisament a aquesta ciència apareix el controvertit Pla Seldon, que tantes suspicàcies aixeca entre els governants imperials. A partir dels coneixements de la psicohistòria, Hari Seldon prediu la inevitable destrucció de Tràntor al cap de cinc segles i, com a conseqüència, la Caiguda de tot l’Imperi Galàctic. El que sí creu Seldon que es pot evitar és el llarg període d’anarquia i guerres que precedirà el sorgiment d’un Segon Imperi. Com? Salvant els coneixements de la raça.

És amb aquest objectiu que Seldon i el seu exèrcit de científics són exiliats a l’extrem de la Galàxia, al remot planeta de Términus, on podran desenvolupar la seva tasca (en la qual pocs creuen). Res que no estigués previst en el Pla… Allà és on es fundarà aquesta comunitat científica (la Primera Fundació) amb la tasca de recollir tot el saber humà en una magna obra, l’Enciclopèdia Galàctica. Ja abans d’acabar aquest primer relat Asimov ens fa saber que a l’extrem oposat de la galàxia se n’ha fundat una altra, de comunitat (la Segona Fundació).

El segon relat, “Els enciclopedistes”, fou publicat originalment, com els altres tres, a la revista Astounding, l’any 1942, amb el títol de “Foundation”. L’acció transcorre aquest cop a Términus, a la Fundació, i se situa cinquanta anys després dels esdeveniments narrats en la primera part. Durant tot aquest temps el Pla Seldon ha anat avançant sense entrebancs, però a la comunitat, després de tants anys, la determinació d’alguns comença a trontollar i s’han d’enfrontar a una primera crisi. Resulta molt interessant aquest concepte, ja que Hari Seldon havia previst amb exactitud diverses crisis al llarg de la història, les quals són en realitat el motor de l’evolució de la humanitat. Un missatge del propi Seldon gravat en una càpsula del temps oferirà noves i sorprenents opcions pels científics de la Fundació, els quals començaran a veure com els camins de la psicohistòria són realment insondables per a ells. Tot du a un fi últim i és inevitable.

El tercer relat, “Els alcaldes”, publicat també el 1942 com a “Bridle and Saddle” és, juntament amb el primer, un dels més reeixits. Aquest cop el lapse de temps ha estat de trenta anys d’ençà els esdeveniments narrats en la part anterior. Novament la Fundació s’ha d’encarar a una nova crisi i novament es posa en dubte la validesa del Pla Seldon. Términus, a l’extrem de la Galàxia, continua essent un petit reducte científic sense poder armamentístic, però al seu voltant la disgregació de l’Imperi ha propiciat les guerres de poder entre petits planetes (regnes) ara independents. Llavors irromp en escena una curiosa religió, a mig camí del misticisme i el sectarisme, que ha dut la majoria dels habitants d’aquell sector a venerar la ciència com si fos un déu (aquesta idea grotescament exposada de l’Esperit Galàctic) i que, en el fons, resulta que ha estat convenientment fomentada pels membres de la Fundació. Asimov, que no es va caracteritzar precisament per professar un gran amor a la religió (la considerava un factor d’endarreriment), exposa brillantment en aquest relat l’enfrontament entre el poder temporal dels regnes circumdants i el poder espiritual de la Fundació.

Malgrat l’aparent victòria del segon, però, a la quarta part, “Els comerciants”, de l’any 1944 (“The Wedge”), apareix un poder encara major: els diners. Han passat setanta-cinc anys des de l’última crisi Seldon i la Fundació, seguint el Pla traçat, expandeix la seva influència no violenta a més i més sistemes. Si en un principi la religió era el factor de subjecció d’aquests planetes, ara el que es posa sobre la taula és l’element tecnològic: si la Fundació aconsegueix fer dependents de la seva tecnologia els altres planetes, també els tindrà sotmesos sense necessitat d’haver de disparar un sol tret. Cal destacar, però, que en comparació als altres tres, aquest és el relat més fluix.

Finalment, la cinquena i última part del llibre, “Els prínceps comerciants”, publicat el 1944 amb el suggerent títol de “The Big and the Little”, se situa vint anys després dels fets narrats a la quarta part i ens presenta un espai tot voltant de Términus dominat econòmicament i religiosa per la Fundació. L’Imperi agonitza, però continua essent perillós i la seva influència es deixa notar. Si l’Imperi és la violència, la Fundació és la diplomàcia. Ara bé, hi ha un fet fonamental que capgirarà la balança, i és que les gents de l’Imperi no tenen sentit de l’economia. Se’ns fa avinent en aquest capítol el que ja s’insinuava en l’anterior: que la religió ja no servirà per superar aquesta nova (la tercera) crisi Seldon. La tasca del protagonista d’aquest últim relat, Hober Mallow, serà, doncs, trobar la manera de fer-hi front: deslligar el comerç de la influència del misticisme religiós i establir una autèntica plutocràcia, un govern de comerciants i prínceps comerciants.

La idea que tots els estats són transitoris es troba en el fons del llibre: la ciència, la religió, el comerç… Tot és un camí perfectament traçat per Hari Seldon a través de mil anys en la història de la humanitat que ha de dur, indefectiblement, a un Segon Imperi. Tot és un mitjà per arribar a aquest fi. Però Asimov ens va desgranant el procés a poc a poc, al llarg d’extensíssimes etapes històriques. En aquest primer volum, l’autor només ha deixat veure les bases del seu discurs, la psicohistòria. Serà a Fundació i Imperi, la segona part d’aquesta impressionant trilogia (guardonada amb el Premi Hugo a la millor sèrie de ciència ficció de tots els temps), on realment la posarà a prova i començarem a besllumar quin paper ha de jugar aquella llunyana, ignorada i aparentment insignificant Segona Fundació, de la qual gairebé no ens ha parlat, en el naixement d’aquest Segon Imperi. El pitjor que es pot dir d’aquest llibre és que, un cop acabat, ja mai més es pot tornar a llegir per primera vegada. Esclar que, gràcies a la tasca impagable de Duna Llibres, això quasi (quasi!) és possible. Ara només cal desitjar que puguem llegir ben aviat la continuació, per a molts (entre els quals em compto) la millor de la trilogia original, ni que sigui per la presència d’aquell personatge extraordinari, el Mul.