Em resulta pràcticament impossible fer una ressenya d’aquest llibre, el segon d’Extinció edicions. Les raons són diverses: desconeixia absolutament el seu autor, Daniïl Kharms, fins que vaig llegir-lo; es tracta d’un mosaic variadíssim de relats, alguns molt (molt, molt) breus; no n’he entès res, o pràcticament res, en la majoria de casos… Pot fer l’efecte, per l’inici d’aquesta meva ressenya, que no he gaudit gaire del llibre, i això no ha estat així. De fet, sincerament us he de dir, que no sé si l’he gaudit o l’he patit, però en qualsevol cas em sembla un llibre interessantíssim i que no em vull estar de recomanar-vos, als més agosarats.

Daniïl Kharms ja té en català un altre llibre, que va passar absolutament desapercebut en el seu moment. Es tracta de Petita antologia, aparegut a Edicions de 1984 el juliol de 2017 i traduït, com aquest, pel gran Miquel Cabal. Kharms és un personatge estrany. Amic de la literatura de l’absurd (no és casual la presència de Gògol en algun dels nostres relats), l’hem d’inserir en les avantguardes russes d’inicis de segle. En l’ambient opressor d’aquella Rússia socialista, la seva literatura va haver-se de limitar a la que anava dirigida als infants i aquesta altra més experimental i crítica va quedar-se oblidada en el calaix del seu escriptori. Tot i això, les seves activitats contràries al règim li van valdre persecució i reclusió. De fet, va finar els seus dies en un psiquiàtric d’Stalingrad, durant el setge nazi de 1942, on va morir de fam.

Incidents recull nous i vells relats apareguts ja en català de l’autor, amb el denominador comú que es tracta d’històries curtes –algunes ben bé microrelats– interrompudes totes per un “incident”, alguna cosa que trenca el fil normal dels fets i ens aboca a l’absurd. Això és tot. Pel que fa a la resta m’atreviria a dir que no existeix cap altre nexe d’unió entre tots els contes del llibre. Cadascuna d’aquestes proses breus té l’aparença d’un relat senzill, intranscendent. Fan l’efecte de ser “vinyetes” (en el fons això semblen molts cops els seus relats) que mostren els aspectes més tristos de vides miserables, confrontades al fantàstic i a l’absurd, a través del joc lingüístic. Si bé coincideixo amb aquells que diuen que molts cops els esforços de la crítica per a trobar interpretacions transcendents deriven en perversions i lectures forçades, en aquest cas resulta interessant de constatar que el seu pas a la literatura fantàstica es va produir just després del seu ingrés a la presó. Una fugida?

Inexcusable per a qualsevol lector curiós (i si no és curiós més val que no s’apropi a aquest llibre) l’epíleg al final del llibre. L’autor n’és el propi Miquel Cabal i s’hi diluciden algunes qüestions apuntades de manera barroera en aquesta ressenya de forma molt més brillant i entenedora, així que hi remeto als lectors.

En un moment que el Règim es feia fort a redós de la imatge èpica que havien forjat de Rússia els seus grans autors realistes, Kharms els va declarar la guerra amb les armes de la fantasia, i li va costar el patrimoni, la salut i, en últim terme, la pell. Ja només per la valentia que va demostrar l’autor –i Extinció edicions en acostar-nos-el–, val la pena llegir aquest llibre.