Tinc una sensació contradictòria amb els universos literaris expandits —és a dir, aquells amb obres aparentment independents que s’interrelacionen entre si en menor o major mesura— al més pur estil Marvel o Star Wars. Per una banda, em fan molta mandra, perquè t’impliquen un esforç —temporal i memorístic— i una fidelitat lectora, a la qual un lector promiscu i hiperactiu com jo li costa molt de mantenir. Però a la vegada em fascinen, perquè si estan ben fets, et permeten una experiència lúdica, gairebé interactiva, que rarament et poden donar els llibres independents. Obres com les de Brandon Sanderson, Joe Abercrombie o Leigh Bardugo són alguns dels exemples actuals que proposen aquesta voluntat de construir un multivers ambiciós i interconnectat, i que en surten molt ben parats. En català, tenim diverses temptatives de fer una cosa similar, entre les més reeixides, per exemple, la saga Kadingir escrita per diversos autors, el Corvovers de Marc Pastor o els llibres de Jordi de Manuel. I ara cal afegir-hi un altre nom que puja amb molta força, com és el de l’Enric Herce.

Si amb les dues novel·les anteriors semblava que Herce jugava amb històries completament independents, amb L’estrany miratge (2021), la tercera novel·la de l’autor reusenc dins del segell Males Herbes, Herce posa totes les cartes sobre la taula i ens revela l’univers expandit que l’autor preparava entre bastidors. Provisionalment, a falta d’un nom millor —i que em perdoni l’autor— el passaré a anomenar Boiravers. De fet, el lector més fidel d’aquest Boiravers podria construir una cronologia coherent que començaria a Simulacions de vida (2014), amb el futur més proper al nostre, on la humanitat està interconnectada per la xarxa log; que continuaria amb L’estrany miratge (2021), ambientat després del desmantellament de la xarxa log i la implantació d’un món virtual paral·lel al real dominat per megacorporacions; i acabaria, de moment, amb Estació Boira (2018), que se centra en la vida en una estació orbital després d’una guerra mundial desoladora. Totes tres obres comparteixen una mateixa temàtica cyberpunk —no oblidem que, com deia el capità biblionàutic Daniel Genís, Herce és el fundador del cyberpunk català— amb megacorporacions, hackers informàtics, estètica noir; un mateix ritme frenètic; moltes reminiscències dickianes, de la ciència-ficció més clàssica, de la cultura pop i de la societat nipona; i una estructura novel·lística que fuig dels convencionalismes. I si encara estem més atents, podem anar trobant detalls encara més concrets —noms de personatges, d’organitzacions, d’objectes…— que van lligant estretament les tres novel·les del Boiravers, però que ja em quedo per a mi per no esguerrar-li el joc a l’autor.

Però centrant-nos ja més específicament en L’estrany miratge, ens trobem immersos en una història en què els speedrunners, uns mercenaris que s’encarreguen de fer les feines més brutes del món virtual, són els principals protagonistes. Parlo de speedrunners, així en plural, perquè la trama va resseguint la història de diversos d’aquests mercenaris virtuals, i també d’altres personatges que s’hi relacionen. El punt de partida és l’assassinat per part d’unes speedrunners d’en Jason Holloway, l’hereu d’una de les megacorporacions més influents del planeta, la Holloway-Ikeda. Un assassinat que han encarregat els seus propis pares, perquè el seu fill s’ha barrejat amb una secta religiosa anomenada els Fills d’Elohim, que tenen unes ambicions de poder molt fosques. M’abstinc d’intentar detallar més l’argument, perquè correria el risc de cometre molts espòilers i em sembla que és millor anar seguint l’ambiciós thriller que construeix l’autor sense gaire més expectatives. Només us avanço que Herce és tan intransigent amb els seus personatges com George R. R. Martin ho és amb els de Cançó de gel i foc. Avisats esteu.

Com ens té acostumats, Herce manté un estil trepidant, imparable, durant tota l’estona, que fa que ens trobem amb una lectura àgil i amena, malgrat la complexitat de la trama que l’autor basteix. La novel·la va avançant amb una cadena de personatges a mig camí de la coralitat total de Simulacions de vida i l’estructura desordenada i multiplataforma d’Estació Boira. Herce sap equilibrar les virtuts de les dues novel·les i trobar un estil en el qual s’hi mou molt bé, sobretot per l’habilitat que desplega per presentar-nos amb molt poques pàgines uns personatges complexos i amb un desenvolupament molt interessant. Aquest elenc tan plural, tanmateix, és també el seu taló d’Aquil·les, perquè la trama accelerada fa que tanquis el llibre amb la sensació que alguns personatges no s’han espremut amb tot el suc que se n’hauria pogut treure. Segurament, algunes pàgines més i un ritme a estones més pausat li haurien vingut bé.

Malgrat tot, no tinc cap dubte en afirmar que L’estrany miratge és la novel·la que consolida Enric Herce com un dels autors catalans de ciència-ficció més importants del panorama actual. Des de Simulacions de vida, paral·lelament amb el seu estil narratiu, la seua obra ha anat ascendit fins a cotes cada cop més ambicioses fins a arribar a la revelació i conformació d’aquest univers compartit propi en aquesta darrera novel·la. Ja friso per llegir la pròxima novel·la del Boiravers —o qualsevol altra cosa que l’autor ens vulgui oferir—, perquè estic convençut que, faci el que faci, no em pot decebre pas.