Únicament podem entendre l’obra de Llorenç Villalonga atenent a la seva terra, Mallorca, i al seu ascendent social, l’aristocràcia illenca. És en funció d’aquests dos factors que ens expliquem l’aparició de dues novel·les com Mort de dama (1931) i Bearn o la sala de les nines (1961), on observem, amb tota la seva complexitat, la gestació i posterior ensorrada del mite de Bearn. La primera vol ser el retrat esperpèntic (grotesc i caricaturitzat) de l’inici de la decadència de l’aristocràcia rural mallorquina. La segona, en canvi, és ja la certificació de la  seva defunció. El sotrac de la guerra civil espanyola primer i de la Segona Guerra Mundial després, signifiquen la fi d’aquell món i, en conseqüència, la seva idealització mítica en la memòria de Villalonga. Andrea Víctrix, la seva primera i única incursió en el gènere de la ciència-ficció, no resulta, doncs, una anomalia bibliogràfica si atenem al fet que, també aquest cop, Villalonga aborda el tema d’una societat que s’esvaeix inexorablement davant dels ulls impotents d’aquells que l’han defensada fins a la seva fi.

Amb La gran batuda (1968) Villalonga iniciava la seva croada contra el món deshumanitzat del futur, però serà sobretot a Andrea Víctrix, particular reformulació de l’univers d’Aldous Huxley, on reflectirà amb un humor més àcid aquella societat tecnològica de l’era moderna que tant l’aterroritzava. Societat que queda retratada a la seva novel·la per uns individus apàtics i mal·leables que compren compulsiva atomicodomèstics, beuen Hola-Hola (una espècie de futura Coca-cola) i repeteixen estúpidament la fórmula d’Einstein E=mc² (símbol suprem de la tecnificació a què ha arribat la societat), i per un escenari, Turclub (Club Turista de la Mediterrània), nom amb el qual es coneix Mallorca l’any 2050, més semblant a la Metropolis de Fritz Lang que a l’illa de la calma que fou algun dia.

De tot això en parla molt millor que un servidor en Ramon Mas en la nota final del llibre, en aquesta nova (i necessària) edició de la petita editorial Adia, de Mallorca. Mas aporta informacions interessants i útils per a entendre el valor de l’obra, i posa en relleu la singularitat del llibre, des de diversos punts de vista. Sens cap mena de dubte, segurament sigui Andrea Víctrix el llibre més sorprenent de les lletres catalanes del segle XX, des de molts punts de vista. Un encert, doncs, recuperar-lo per al públic lector d’avui, cada cop més familiaritzat amb el fantàstic en català, i que qui se n’ja encarregat d’escriure’n el panegíric sigui ni més ni menys que l’editor de l’editorial més singular, segurament, del nostre panorama literari.

En aquesta obra, com en les grans distopies del segle XX a Europa (les de Huxley, Orwell o Capek) assistim a la lluita desigual entre un heroi romàntic, que vol aturar el progrés, i la civilització maquinista, que vol assimilar-lo. El primer estarà representat pel protagonista, un escriptor mallorquí congelat l’any 1965 que es desperta en aquest futur i no sap trobar-hi el seu lloc (impossible de no veure-hi al propi Villalonga), i el segon per Andrea Víctrix, un androgin de bellesa encisadora, l’estendard d’aquest futur, el ministre del Plaer. De la mà d’Andrea el protagonista coneixerà aquest futur i l’odiarà, ja que es tracta d’un món on les normes han estat capgirades: les ràdios, els televisors i els coneixements per la imatge arraconen les lletres; la lírica i la novel·la estan prohibides, perquè són les enemigues naturals de la cibernètica; les Pastilles de soma d’Aldous Huxley són el narcòtic de la felicitat que ha suplantat l’esperit crític i la intel·ligència; existeixen ocells mecànics que substitueixen els de debò, els quals moren a mans dels fabricants de ràdios; la moral sexual s’ha subvertit fins al punt que totes aquelles relacions sexuals que abans eren considerades aberrants (el sadisme, el masoquisme, la sodomia) són ara considerades de bon gust, i l’amor convencional entre un home i una dona és tingut per immoral i detestable (a Turclub, on el cànon de bellesa és l’androgínia, es designa per homosexual l’individu que se sent atret per un sol sexe).

El protagonista, un congelat, haurà de decidir si cedeix a l’atracció ambigua que sent per Andrea o bé es planta i li fa front. Amb l’assassinat del canari Pituso els esdeveniments es precipiten i els que, com Levi-Strauss, creien que havia arribat un punt en què el progrés únicament servia per a compensar en part els inconvenients que ell mateix creava, s’aixequen contra el poder i acaben amb aquest model de societat. Ho diu el protagonista, però podria tractar-se perfectament del Dídac del Mecanoscrit del segon origen (1974). Villalonga, que als anys 30 lluità amb totes les seves forces per acabar amb les mesures progressistes de la Segona República (es diu que sempre portava sota la roba un camisa blava, en honor a José Antonio) defensa la valentia de qui es declara antiprogressista. 

La Mallorca ideal, la de Bearn, la de les seves antigues novel·les, era del tot extingida, i la nova Mallorca, la real, la progressista, no era del seu agrat. El gènere de la ciència-ficció li brindà l’oportunitat de situar en el futur, en un futur molt particular, l’esperança que aquell vell món pogués rebrotar de nou algun dia. Però Villalonga, en aquesta seva búsqueda per retrobar un temps perdut, sabia prou bé, de les lectures de Proust, que els únics paradisos són els paradisos perduts…