Hi ha qui utilitza el monstre per imaginar l’alteritat, per observar el comportament que podríem tenir davant d’aquell que s’allunya d’allò que considerem normal. El seu aspecte ens posa un mirall per reflexionar sobre la nostra dificultat d’acceptar el diferent. Però hi ha una altra manera de pensar el monstre, de fer-lo aparèixer. I és que sota l’aparença normal d’una persona s’hi pot amagar un ésser monstruós, d’aspecte ordinari, però ple d’odi, de menyspreu, de racisme o un sentiment de superioritat que només podem copsar a través del seu comportament, dels seus actes. O potser no. A Ring Shout, de P. Djèlí Clark, es juga amb aquesta possibilitat, amb aquest dualitat monstruosa d’aspecte i acte, per explorar totes les seves formes.

La novel·la de P. Djèlí Clark que ha publicat Mai Més és una curiosa barreja de ficció històrica, fantasia i body horror (o terror corporal, si es prefereix), que ens situa a la segona dècada del segle XX, en concret l’any 1922, després del ressorgiment del Ku Klux Klan gràcies, en part, a la pel·lícula El naixement d’una nació, de D. W. Griffith. Clark agafa aquest fet i introdueix un element fantàstic: els antics membres del Klan havien fet un pacte amb forces obscures sobrenaturals i, a través d’aquesta pel·lícula, van aconseguir enverinar la ment dels blancs, alimentant el seu racisme (que ja venia de sèrie), i transformar a alguns dels membres en monstres, literalment. Aquests monstres, que reben el nom de kukluxos, són els que la Maryse Bourdeaux i les seves companyes, la Sadie i la Chef, cacen. Elles els poden veure, els poden identificar fins i tot quan tenen aparença humana, perquè la cara dels monstres es mou.

La construcció dels tres personatges principals és un dels encerts del llibre i també ho són els secundaris, perquè creen una xarxa que sap trobar l’equilibri entre allò real i allò fantàstic, entre la història i les històries. La Maryse Bourdeaux, la protagonista i narradora, és una jove de vint-i-cinc anys que va perdre a la seva família. Té el do de poder cridar una espasa per matar monstres; una espasa màgica que atrau els esperits dels esclaus, dels morts. L’acompanyen la Sadie, una franctiradora amb un peculiar sentit de l’humor, i la Chef, la més gran del trio, una dona que va aconseguir lluitar a la Primera Guerra Mundial, fent-se passar per home, i que rep aquest nom per ser una experta cuinant explosius. Els diàlegs que tenen i les escenes d’acció que comparteixen van dibuixant-les, mostrant poc a poc el seu caràcter i la seva història, els seus somnis i les seves pors. Perquè sí, són tres personatges forts, són dones lluitadores, però també estan plenes de dolor i de passió, de ràbia i de desig, de por i d’esperança.

Aquestes tres dones estan acompanyades per uns secundaris (o unes secundàries, podria dir, perquè hi ha un alt número de personatges femenins en aquest llibre) que serveixen de nexe d’unió entre el món real, històric, i el món del folklore i les històries. Tenim a Nana Jean, una dona sàvia gullah, que sap crear Aigua de la Mama, que coneix les històries dels esperits i entén que el nostre món no és l’únic que existeix. També trobem la Molly, una dona choctaw experta en biologia, o l’Emma Krauss, una alemanya socialista; i les Tietes, uns personatges de qui no diré res més, però que probablement podrien entroncar amb l’imaginari col·lectiu que hem pogut observar a algunes pel·lícules situades al sud d’Estats Units i que, en el fons, també ens poden fer pensar en d’altres referents culturals.

La presència de dones de diferents procedències és important, perquè Clark busca mostrar la riquesa de la llengua i el llenguatge. Per això trobem diferents dialectes, jocs lingüístics que en Martí Sales, el traductor, ha aconseguit portar al català a través de l’escriptura de les paraules i la musicalitat que podem imaginar quan les llegim. Per d’altra banda, també veiem la importància del llenguatge a la discussió que tenen les tres protagonistes sobre l’ús de la paraula “Negrot”: segons la Sadie, si utilitzes la n minúscula és insult, però si utilitzes la majúscula, és respectuós. Com qui no vol la cosa, sembla que l’autor estigui posant el seu granet de sorra en un debat que fa temps que dura i que es pregunta per la terminologia emprada a la literatura i que, en el fons, era i és un mirall del nostre món.

La paraula entronca amb les cançons, amb el ritme i la música. Clark proposa un llibre on la música, el cant i el moviment (si diem ball o dansa potser l’oncle Will ens mirarà malament) té molta força i és una de les maneres de connectar amb els esperits, amb els éssers dels altres mons, però també amb nosaltres mateixos, el nostre passat personal i col·lectiu, les nostres ombres i llums. Aquí trobem contes tradicionals (la Maryse sempre porta un llibre de relats), folklore gullah, llegendes i històries sobre els doctors de la nit… I per descomptat els càntics rituals, que són una força que deixa sortir els records, el dolor, les ferides i la ràbia, però també celebra i connecta.

Aquests esperits, aquest món que neix de les llegendes és una de les portes a la part fantàstica, al món on neixen i apareixen els monstres. Hi ha quelcom lovecraftià en aquesta novel·la, per la idea d’aquests éssers que són cridats a través d’un so concret, a un lloc concret (no és Arkham o Innsmouth, però sí que és Stone Mountain), i per la seva forma, per les seves intencions i el seu desig de devorar-ho tot. Però també podem trobar l’ombra de John Carpenter a les criatures que descriu. Els monstres de Clark tenen quelcom de The Thing, per la seva visceralitat i la seva capacitat de transformar-se, però potser també poden recordar una mica als mostres d’Stranger Things. Carn, cossos i ossos que es trenquen o s’allarguen; ulls, boques,  moltes boques, que criden, que xisclen. Les descripcions no s’hi recreen, però aconsegueixen una força visual que et permet veure’ls perfectament, sentir el seu soroll, la viscositat dels seus cossos.

A través d’aquests monstres, i de totes les referències a la cultura i al folklore, P. Djèlí Clark explora el passat d’Estats Units i la història d’un odi que sembla que mai en té prou. A Ring Shout es porta el racisme a l’extrem, perquè el lector vegi com aquest pot créixer del no-res, com aquest monstre segueix allà, latent, disposat a alimentar-se d’odi i aconseguir de nou el poder, i ens convida a entendre que el fanatisme, el menyspreu cec cap a l’altre s’ha de lluitar en totes les seves formes i de totes les maneres possibles, perquè, si no, els monstres tornen a créixer. Una novel·la potent, àgil, amb moments divertits i escenes terrorífiques que demostren que el fantàstic i el terror poden ser una gran manera d’observar les ombres de l’ésser humà i reflexionar-hi.