Mentre l’imperi espanyol feia aigües, aquell mateix any 1898 sir Arthur Conan Doyle s’endinsava en els arcans de la història per a rescatar-nos de l’oblit un altre imperi del passat vingut a menys en l’actualitat: Roma. Fascinat per les civilitzacions antigues (ja hem parlat de la seva obsessió per l’Egipte dels faraons), l’antiga Roma dels Cèsars era un camp d’especulació anàleg per als seus relats de misteri i terror. En aquest cas, la història porta per títol La nova catacumba, i explica la història de Kennedy i Burger, dos cèlebres estudiosos de l’art de l’antiga Roma que, a la manera d’un Edward Bellingham i un William M. Lee a La mòmia (1892) o un Sherlock Holmes i dr. Watson (sempre sol haver-hi una parella protagonista en els relats de Doyle), representen el dia i la nit quant a les seves característiques i personalitat: mentre Kennedy ha tingut una vida fàcil i és un tipus sociable, Julius Burger s’ho ha hagut de guanyar tot amb molt d’esforç, i això no li ha deixat temps per a cultivar les relacions socials, que menysprea.

Malgrat les seves diferències de tarannà, la relació entre tots dos és bona, quasi cordial, ja que a pesar d’ésser competidors, són dels pocs joves amb empenta que es dediquen en aquest camp. Tot comença a canviar, però, quan Kennedy descobreix que Burger ha trobat una nova catacumba que amaga una quantitat mai vista de relíquies, i Burger està poc disposat a compartir el seu secret amb Kennedy. Després de molt insistir, però, Kennedy aconsegueix de Burger un compromís: donada la intimitat que representa per a ell aquella troballa, només acceptarà de parlar-n’hi si el seu col·lega també el fa coneixedor d’algun assumpte ben íntim per a ell.

De primeres, Kennedy s’indigna (és un cavaller, què carai!), però els desitjos de saber sobre aquell fabulós descobriment acaben podent amb les seves reticències. Així doncs, Kennedy relata com va aconseguir els favors de la jove senyoreta Saunderson amb enganys i fal·làcies i com, un cop va haver aconseguit el que buscava, la deixà, maculada i avergonyida. Desgraciadament per a ell, però, Kennedy mai va saber el nom del seu promès. Burger es dóna per satisfet amb el relat del seu col·lega, i en aquest particular quid pro quo entre ells dos, accepta de dur Kennedy fins a la nova catacumba que ha descobert. Això sí: ningú pot tenir la més mínima sospita d’allò que es proposen, i tota precaució és poca. La catacumba és un autèntic laberint de cambres i més cambres, un trenca-closques impossible de resoldre… menys per a Burger, que ha elaborat un sistema per guiar-se.

En un moment donat, però, l’espelma que subjecta Burger s’apaga, i tot queda en la més absoluta de les negrures. Llavors, Kennedy sent la veu de Burger des del pregon d’aquella fosca. Kennedy renega, insulta, suplica per la seva vida. Però res commou el cor de Burger, que s’allunya del seu col·lega. L’última veu humana que va sentir Kennedy a la seva vida foren les riallades de Burger.

L’amor, en el cor dels homes, sempre és el pitjor laberint.