EL COR DE LES TENEBRES (1902) – Joseph Conrad

Autor: Joseph Conrad
Títol: El cor de les tenebres (Heart of Darkness)
Editorial: LaButxaca
Any: 2008 (1902)
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-92549-15-3
Valoració: ★★★★★

 

Joseph Conrad va escriure El cor de les tenebres entre 1898 i 1899, i la va publicar el 1902. Feia més de deu anys que havia tornat del seu viatge al Congo, però evidentment no l’havia oblidat. La seva experiència a les entranyes d’Àfrica –al cor del continent negre- l’havia marcat d’una manera inesborrable, terrible:

Abans del Congo jo era només un simple animal.

Aquell viatge representà per a Conrad un descens als inferns, de la mateixa manera que ho seria per a Marlow, el seu alter ego de ficció:

Vaig tenir la sensació d’haver posat el peu en algun tenebrós cercle de l’infern.

El cor de les tenebres és la història del viatge de Marlow a l’Àfrica en busca de Kurtz, un agent comercial que està enviant a la seva companyia grans quantitats de marfil, alhora que és també la història del seu propi viatge interior. Les forces salvatges de la naturalesa –en la seva condició més primària i brutal- tenen la seva contrapartida en les forces igual de salvatges que actuen a l’interior dels homes. Hauser parla d’una “psicologia del desvetllament”:

Tant Nietzsche com Freud parteixen de la suposició que la vida manifesta la ment, és a dir, que allò que els homes coneixen i pretenen conèixer sobre les raons de la seva conducta és només la disfressa i la deformació dels veritables motius dels seus sentiments i accions.

Durant el seu viatge a les immensitats del Congo, Marlow s’anirà fent una imatge mitificada de l’home que busca, Kurtz. A partir de documentació d’amics i familiars, d’anècdotes de subordinats seus, Marlow descobreix la figura d’un home singular, d’un visionari, d’algú capaç d’il·luminar amb la força de la seva raó. D’un home avançat als demés que es marca la fita d’ésser el millor en la seva feina, i amb aquest noble objectiu marxa cap al més difícil dels destins possibles. Marlow anirà endinsant-se a l’Àfrica amb pas igual de ferm com Kurtz anirà endinsant-se en Marlow. Ambdós, sense conèixer-se, sense saber-ho, acabaran compartint senda i petjades. Resa eloqüentment un proverbi congolès:

Les petjades de les persones que han caminat juntes no s’esborraran mai.

Així serà.

Quan a la fi Marlow aconsegueix de trobar-lo, resulta que no és com s’esperava: Kurtz ha abandonat la raó, la seva condició humana i, al cor de l’Àfrica –en aquella mena de món fora del temps, enmig de la floresta i la vegetació primitiva-, s’ha convertit en el rei d’un reialme d’horror i bestialisme. Kurtz és l’ídol d’una tribu de salvatges als quals sotmet amb tota mena de càstigs brutals, personificant la corrupció i l’ànsia il·limitada de poder de l’home blanc occidental. D’aquesta manera, Kurtz fa patents les contradiccions de la nostra societat, i revela els instints bestials que s’amaguen dessota “l’home civilitzat”, tot erigint-se ell mateix en símbol de “l’horror” –paraules últimes que pronuncia. Kurtz, a la fi, és vençut per la influència d’allò salvatge, representat anecdòticament per la sabana africana:

La selva havia aconseguit de posseir-lo i s’havia venjat en ell de la fantàstica invasió de què havia estat objecte.

La conquesta de l’Àfrica negra s’ha presentat des de sempre com una empresa de civilització d’uns pobles que vivien en la tenebra i la incultura, els ritus tribals i les guerres. L’home blanc –l’Stanley o el Livingstone de torn, en definitiva, els Kurtz reals-, ésser superior per excel·lència, ha estat vist com el portador a aquelles tenebres ignotes de la flama “il·luminadora” del saber, de la raó occidental. Rellegir El cor de les tenebres avui en dia suposa inevitablement un retorn a les fonts primeres –però no últimes- del colonialisme i les relacions desiguals entre dos mons: el de les falses aparences de l’home blanc i el –potser massa humà- de l’Àfrica negra.

Kurtz, que ha sucumbit a la corrupció, acaba destruït. Marlow, en canvi, paradigma de l’home íntegre i amb uns valors irrompibles que tan agradava Conrad, aconsegueix sortir d’aquell infern i explicar la història de Kurtz:

M’imagino que la selva li havia murmurat coses sobre si mateix que ell no coneixia, coses de les quals no tenia ni idea. Al quedar-se sol a la selva havia mirat al seu interior i havia enfollit. El dens i mut encanteri de la selva semblava atreure’l cap a la seva natura despietada, despertant en ell  instints oblidats i brutals, record de passions monstruoses.

Descobrim a la fi de la novel·la que la font última de la foscor no era cap altra que el mal amagat en les profundes tenebres del cor humà. El veritable cor de les tenebres serà, doncs, com ja sospitàvem, l’obscur, insondable i primari cor dels homes.


Publicat originalment a la revista Míra’m el desembre 2006 a la secció Històries del guardià de la cripta.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada