RESSENYA
ANNA (2016) – Niccolò Ammaniti
Ciència-ficció apocalíptica per a reflexionar.
El virus l’havia deixada com un esquelet que alenava, recobert de pell seca i pustulosa, però no havia aconseguit arrencar-ne tota la bellesa, que es coneixia en la forma dels pòmuls i el nas arromangat.
La pantalla s’il·lumina i apareix un vailet de tot just quatre anys que recorre els passadissos d’un hospital. Al seu voltant hi ha un munt de gent, però està sol: tots han mort, incloent-hi la seva mare, a causa d’una estranya malaltia. El nen aferra el seu trenet de joguina i es mou entre els cadàvers buscant una sortida. Per fi la troba i veiem el que l’espera a l’exterior. La imatge es fon a negre. La novel·la té un inici molt visual i potent que recorda la novel·la de John Wyndham o la pel·lícula d’infestats d’en Danny Boyle.
Sicília, any 2020. Fem un salt i viatgem endavant. Trobem l’Anna, una noia de tretze anys, que camina per una carretera. Al seu voltant veiem un paisatge devastat on la presència humana ha quedat ennegrida pels incendis o, en el millor dels casos, engolida per la naturalesa. Les contrades resten desertes i només es deixen veure alguns grups de gossos salvatges. El contacte amb altres éssers humans és escàs i sovint molt poc recomanable, no fos cas que topés amb els nens blaus. Vet aquí més referents: a McCarthy i a l’omnipresent Pedrolo. Arribats a aquest punt sabem del cert què podem esperar d’Anna.L’autor romà Niccolò Ammaniti ens proposa un món futur on els adults han mort a causa d’una plaga anomenada la Roja. Posa molt d’èmfasi i detall en presentar-nos a cadascun dels personatges. Sabem així que l’Anna i el seu germà petit, l’Astor, tenien nou i quatre anys quan el virus provinent de Bèlgica es va endur els pares. Poc a poc s’han difuminat les cares dels Grans (els pares, l’avi Vito i la iaia Mena,…) i també han desaparegut coses que els feien la vida més fàcil com el menjar i l’electricitat. La foscor primigènia torna a ser una realitat, també al cor dels pocs infants que apareixen al relat, els únics supervivents. I vet aquí que apareix l’ombra de William Golding.
Abans de morir la mare els va llegar un objecte molt important, un quadern de coberta dura i marró on s’hi enumeren LES COSES IMPORTANTS. És un recull de consells i normes que tots dos han de seguir per poder sobreviure. L’Anna ha de madurar a la força, ha de tenir cura del seu germà i li ha de transmetre els seus coneixements. I és que en arribar a l’adolescència el virus abandona el període latent i es manifesta amb rotunditat. L’Anna voreja el llindar que delimita el pas a l’edat adulta i no sap quan temps podrà estar al costat del seu germanet.
Sobreviure un altre dia en aquest món és una petita victòria. L’Anna es veu forçada a fer excursions cada cop més llargues per trobar menjar i medecines. Per tirar endavant és important tenir companys, i els de l’Anna seran en Manyac, un gos tossut i valent, i en Pietro, un noi de la seva edat prim i esvelt que va en bicicleta i duu un barret de cowboy. Els germans abandonaran el seu refugi, la Casa de les Morera, i viatjaran a la recerca de nous horitzons més enllà del bosc màgic i del nucli rural de Castellammare. Caldrà endinsar-se dins les ruïnes habitades per fantasmes i fer front als gegants de fum que sorgeixen dels incendis. En aquests dies circulen moltes llegendes que parlen de Grans que han sobreviscut a l’epidèmia en coves subterrànies i d’individus com la Picciridduna, una mena de bruixa que pot curar la Roja. Trobar que alguna d’aquestes creences és certa ja serà un gran què.
Anna és una notable història plena de referents que barreja realitat, fantasia i ciència-ficció. L’elegant exercici de traducció fa de la lectura una experiència fluida i molt agradable. En Niccolò Ammaniti teixeix un diorama obscur i salvatge que ens acosta a El senyor de les mosques i que ens parla de la pèrdua de la innocència i del pas cap a l’edat adulta. És aquesta una novel·la d’aprenentatge, el retrat d’una societat futura que ben bé podria ser el llegat dels nostres fills si no prenem consciència del rumb que està prenent la humanitat. Seria injust titllar-la com a juvenil doncs els temes que tracta i els fets que hi apareixen són crus i gens innocents, embolcallats pel sudari que conformen les cendres i els records d’un món gairebé oblidat. La novel·la comença amb molta força i escenes com el ritu funerari que inventa l’Anna o la festa del foc a l’hotel són memorables per la seva prosa grandiloqüent, però a a mida que avancem amb el llibre la trama perd força i pot arribar a generar certa indiferència en el lector. D’altra banda cal remarcar que la novel·la té punts forts i que l’autor fa una bona feina a l’hora de construir sòlids fonaments emocionals per a uns personatges que arriben fàcilment al cor, uns nois i noies que tenen per davant un futur colpidor però en el que sempre hi haurà lloc per a l’esperança.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agaradat? Comparteix:
També et pot interessar…
Segueix-nos: