AMBROSIA (2020) – Jordi Masó

Autor: Jordi Masó
Títol: Ambrosia
Editorial: Males Herbes
Any: 2020
Pàgines: 163
ISBN: 9788412070590
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

M’han parlat tant de la influència de Trabal en els meus escrits, que m’he proposat llegir-lo

Tinc una debilitat especial pels músics que escriuen. Normalment són músics de rock que escriuen la seva pseudobiografia —com Mark Oliver Everett o Pablo Carbonell—, alguns que fan tant narrativa com poesia —com l’enyorat Leonard Cohen— o fins i tot en Jo Nesbo, qui va plegar d’estrella del rock and roll per esdevenir un dels supervendes de novel·la negra del segle XXI. Però el cas de Jordi Masó, pianista i professor de l’ESMUC, és diferent. Masó, juntament amb en Damià Bardera i Sergi G. Oset, és el màxim exponent d’aquest gènere a cavall entre l’explosió narrativa i la contenció d’un haiku, d’un poema o d’un tuit que és el microrelat.

Masó porta un bona pila d’anys alimentant el gènere del microconte des de la seva pàgina La bona confitura. Amb Ambrosia torna a publicar sota el paraigües de Males Herbes el que ja és el seu cinquè recull de contes. Aquest cop, però, al pròleg, Masó avisa el lector — i també el crític— de l’eclecticisme que trobarà en aquest recull. Els relats són de temàtiques ben diverses i potser el gènere fantàstic —en l’accepció més estricta— no és el que més pes té. N’hi ha de gènere negre, també d’humor negre, absurds, avantguardistes, metaliteraris, protagonitzats per creadors a la recerca de l’Obra, alguns amb final obert, d’altres amb artificis efectistes...

De vegades escrits en primera persona, altres narrats des de la confortabilitat de la tercera, apareixen sense ordre: disposats sense seguir cap criteri conceptual o narratiu, el llibre presenta els diversos microrelats en estricte ordre alfabètic, en un aparent desordre deliberat. Davant d’aquesta disposició atzarosa i també davant de la diversitat temàtica abans esmentada, hom es pot preguntar si Ambrosia és un recull de micronarrativa unitari o un agrupament aleatori de textos.

No pateixin: Ambrosia és un recull unitari. La unitat és com a mínim doble i la proporciona l’extensió dels textos —tots els contes, curts o molt curts, s’encabirien dins del gènere del microconte o del microrelat—. Però la veritable unitat l’atorga l’escriptor dotant-los d'un marcat estil propi. Masó és una veu unívoca que sona forta i que deixa empremta: crec que no seria gaire difícil reconèixer un text seu sense signar. El seu vincle amb la música i l’art contemporani transpira a les seves narracions: curtes, singulars, provocadores i desconcertants.

Li agrada jugar amb el lector, barrejant personatges reals amb d’altres de ficticis per confondre realitat i ficció, ja li vam veure fer-ho a La biblioteca fantasma, recull que vam ressenyar aquí. Aquest ordre —avantguardista i un xic dadaista— és, des de la meva subjectivitat, un altre joc creatiu per desarmar lectors incauts o per donar pinso als crítics.

Pel que fa al gènere fantàstic, a Ambrosia trobarem escriptors que tornen de la mort per queixar-se, mitjançant una carta al director, dels obituaris que els han dedicat. Soldats decapitats que tornen a celebrar el Nadal a casa. Éssers immortals cansats de viure... Mereix una menció especial —i més en aquesta pàgina dedicada al Fantàstic— el conte “La crinflacció del cumbreny” on ironitza sobre la Ci-Fi, no sobre el contingut de les novel·les d’aventures que ocorren a la galàxia, sinó sobre els neologismes excessius i l’estil afectat d’algunes epopeies espaials i de la necessitat d’inventar una ciència fal·laç sobre la qual sustentar la versemblança del què és inversemblant.

Hi ha un grapat de narracions que reflexionen sobre l’art, sobre la recerca creativa i sobre els creadors. Masó tant pot ironitzar sobre aquells artistes —escultors, escriptors, músics, actors, decoradors— que volen transcendir fins apiadar-se d’aquells que persegueixen la seva vocació. Dins d’aquesta tessitura citaria el conte “Llar”, on una obra de teatre canvia les vides dels espectadors —no és això el que persegueixen tots els dramaturgs? Està Masó altre cop ironitzant sobre la transcendència de l’art? Sens dubte.

La precisió de la tècnica artística  la trobem a “Perfecció”, la dicotomia entre la forma i el contingut a “L’estil i la trama”, les influències dels mestres o la crítica als crítics a “El precursor”, la precisió lingüística a “Casa” o “Kafkiana”... Personatges ficticis amb noms versemblants —Ingemar Linström, Jeremy D. Hutcheson, Estanislau Desclós— es barregen amb noms d’artistes reals. I és que l’autoficció i la metaliteratura també hi són presents. A “Realisme màgic” hi ha una gran reflexió sobre la influència de Pere Calders i l’etiqueta de caldersià en tot escriptor que conreï el gènere fantàstic. O la influència de La Colla de Sabadell en el seus relats de caire absurd-avanguardista que queda refutada a “Propòsit” —el relat més curt d’Ambrosia—, que diu així: “M’han parlat tant de la influència de Trabal en els meus escrits, que m’he proposat llegir-lo”.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
Jordi Casals
Sobre Jordi Casals 29 Articles
Llicenciat en Filologia. Professor de Llengua i Literatura Castellana. Autor de les noveŀles Muerte por funky, Telecaster circus i Ratafia Supernova.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.