De vegades l’estil de Manuel de Pedrolo ens recorda el de Pere Calders. Calders, exiliat a Mèxic després de la Guerra Civil, es va deixar imbuir pel denominat “realisme màgic” de la literatura hispanoamericana, el qual adaptà amb les seves particulars característiques catalanes a la nostra literatura. El resultat fou ben reeixit. Aquest tipus de literatura, associat com dic sobretot a Calders (un dels nostres millors contistes), es caracteritza per presentar un esdeveniment delimitat gairebé sempre per una clara línia divisòria, per un fet que ho capgira tot: si al començament els relats sempre es desenvolupen en el terreny del quotidià, en un moment donat passa un fet que ens trasllada al món de l’insòlit. I el més extraordinari de tot és que malgrat aquest canvi de registre les accions dels personatges solen ésser en tots dos casos igual de raonables, lògiques i coherents. Doncs bé, Pedrolo, el nostre gran autor de ciència ficció (el seu nom és indestriable del Mecanoscrit del segon origen), sembla adoptar unes maneres semblants en alguns dels seus relats. És el cas d’aquest que ressenyem avui, inclòs en l’apartat titulat “Benvinguts a Utopia” de l’antologia del fantàstic català de Víctor Martínez-Gil Els altres mons de la literatura catalana (2005).

“Servei oficial”, doncs, la podem dividir en dues parts. En una primera part Pedrolo ens explica la història d’una dona gran i el seu nebot. La dona, afectada d’un problema cardíac, rep sovint la visita del noi i el fa partícip d’una obsessió que té: en la seva quotidiana tasca de xafardejar per la finestra, s’ha adonat que cada matí a la casa del davant començava a entrar gent a la casa, en general persones ja madures que mai no tornaven a sortir.

La raó impera en l’esperit del jove, que no en fa cas. Quan la vella empitjora de salut i el nebot ha de fer-hi estades més llargues, però, efectivament s’adona que alguna cosa estranya ocorre allà al davant, i que les històries de l’anciana són ben reals. La tia mor, però ell segueix amb les seves cabòries: es dirigeix a la casa, es fa passar per un altre, hi entra… però no aconsegueix descobrir què passa i sembla perdre-hi interès. Fins que un bon dia rep la visita inesperada d’un estrany personatge, que li farà saber el misteri de l’assumpte.

És en aquest punt que es capgira l’argument, tal i com apuntàvem abans, i que el relat comença a discorre pel món del fantàstic. L’home, ben normalment, l’informa que pertany a una agència que fa desaparèixer persones. No es tracta de cap acte de violència, diu, ja que en disposen d’acord amb la seva voluntat. En el fons la tasca és un servei social.

Davant aquesta premissa, entenem que Martínez-Gil hagi situat el relat precisament en l’apartat que l’ha situat. Es tracta no tant d’una visió utòpica del futur, sinó al contrari, distòpica. El futur no és per a tothom, només per a la gent sociable, per als que es manifesten integrats i per als que no fan gala del seu individualisme. La resta, els que no encaixen, són convidats a marxar discretament. Si bé l’home li explica que l’agència actua sempre de manera inofensiva, el final del relat, amb aquell punt de sorprenent exigible sempre a qualsevol bon conte (i aquest ho és), ens fa pensar el contrari. En definitiva, un Pedrolo potser més quotidià que en el contemporani Mecanoscrit, però igual de fantàstic.