La ciència-ficció catalana té moltes mancances. Una de les més flagrants és l’absència d’una literatura fantàstica popular, sense pretensions, amb l’esperit de les novel·les pulp o les pel·lícules de sèrie B. El nostre fantàstic s’ha vist massa contaminat per l’ideari del realisme històric i encara ara hi ha la concepció que si una obra no és transcendent i intel·lectual no pot ser vàlida. Marc Pastor és segurament l’autor actual que ha aconseguit trencar una mica aquest paradigma i escriure amb molt d’èxit una bona literatura popular. Xavier Rull, amb Skørdåt I: nou maneres de morir a l’espai ha intentat fer una cosa semblant. Dic «ha intentat», atenció, perquè crec que l’autor no se n’ha acabat de sortir.

Però posem-nos primer en situació. Skørdåt I: nou maneres de morir a l’espai és una obra que podríem classificar com a space opera. Segueix les aventures d’en Mikka, un lladregot de la Lluna, que s’enamora perdudament de na Rakkett, una tripulant de la nau Skørdåt que no es caracteritzen precisament per ser grans seguidors de les lleis que regeixen el sistema solar.En Mikka finalment, amb l’esperança de seduir la noia, s’acabarà enrolant com un tripulant més de la nau. Com que a la nau van curts de diners, decideixen acceptar la feina del contrabandista Klànius, que vol que vagin a fer una entrega a Plutó. Els acompanyarà n’Athena, una exmilitar que ara treballa per a en Klànius, que ve per supervisar que la feina es faci bé; i la Djènia, una altra forallei amiga de la tripulació, que perseguirà la Skørdåt d’amagat perquè s’ensuma que hi ha alguna cosa que no encaixa en la feina que han acceptat. I, efectivament, com és d’esperar, la cosa se sortirà de mare. Malgrat que l’argument no és pas original, la novel·la tenia els ingredients per poder presentar-nos una història entretinguda, divertida i fresca, sense més pretensions que passar una bona estona. Però no, no he passat una bona estona. De fet, si no hagués estat perquè tenia el compromís de fer la ressenya per a aquest web, segurament ni tan sols l’hauria acabat de llegir.

Skørdåt naufraga per totes bandes. Els personatges? Completament planers, tots amb la mateixa personalitat d’adolescent de ser uns bergants una mica sortits. Els diàlegs? Molt forçats i poc creïbles, sobretot el fet que cada personatge parli amb un dialecte del català diferent, que més que ser un punt diferenciador, et treu moltíssim de la història. La trama? El súmmum de la incoherència, tot sembla avançar per inèrcia i els personatges se’n surten de tots els embolics per simple casualitat o perquè tenen uns coneixements científics que serien més propis de MacGyver. I l’estil? Encara l’hauria pogut salvar en aquest punt, si no fos perquè se sobreexplica tant que s’acaba fent redundant i es pren algunes llicències lingüístiques incomprensibles: segurament la que més mal d’ulls m’ha fet ha estat escriure a propòsit «elsi» en comptes d’«els».

Hi ha aspectes que poden ser completament subjectius i poden dependre de l’opinió personal, però crec que en aquesta novel·la hi ha tota una sèrie de problemes de fons que són objectivament qüestionables. Vull pensar que no, però fa la sensació que Skørdåt I: nou maneres de morir a l’espai és una obra que s’ha editat sense que cap lector beta se l’hagi llegit o, almenys, sense que l’hagin criticat amb bon criteri. És un llibre que penso que podria guanyar molts punts si se’n fes unes quantes revisions més a consciència, però ara mateix no em veig capaç de recomanar-lo de cap manera.