En motiu del Premi Imperdible IN MEMORIAM 2020, que el web ha atorgat aquest any al recentment traspassat Víctor Nubla per la seva tasca en favor de la literatura catalana de gènere fantàstic, hem demanat a Ramon Mas, el seu amic i editor de les Males Herbes, que ens en fes un petit escrit d’homenatge i comiat. Des del web, volem donar-li les gràcies per aquest text meravellós i per l’esforç, i enviar una forta abraçada a tots els qui estimen i admiren el Víctor, que són legió. Descansi en pau.

En Víctor Nubla era un ultra-localista universal, el petit tros de Gràcia que habitava era un univers sencer, amb els seus misteris i els seus cicles, i això mateix li permetia estar al corrent de totes les coses curioses o interessants que hi passaven.

Quan jo el vaig conèixer ell ja duia tres dècades treballant des de la trinxera de l’underground, havia transcendit a la seva generació però continuava pendent de qualsevol expressió artística o intel·lectual que es mogués dins els paràmetres de l’insòlit, que tingués un toc estrany o experimental. Se’m va presentar una nit a l’Heliogàbal, per dir-me que li havia agradat molt un fanzine de sàtira a la manera de Swift i De Quincey que jo feia amb un amic. Allò es deia Revista de Tractors, i era un anacronisme literari al què ningú feia cap mena de cas. Tanmateix ell hi va connectar de seguida, i fins i tot va arribar enviar-nos un text, una de les poquíssimes col·laboracions que hi van aparèixer publicades.

Poc després, quan va néixer la revista Les Males Herbes, en Nubla ja era allà. El projecte enllaçava amb una altra de les seves grans dèries: la ciència-ficció, i ell estava tan engrescat que s’ho va fer venir bé per convidar-nos a participar al LEM, el festival de músiques avançades on no hi pintàvem massa res, però des d’on ell, generós de mena, va voler recolzar un projecte en el què creia.

A partir d’aquí va ser una història d’amor mútua, que per part seva es traduïa en textos i il·lustracions per a Les Males Herbes, i en invitacions a participar al seu programa de ràdio i a tota mena de saraus organitzats des de Gràcia Territori Sonor (gràcies a ell ens vam inventar una mena de freakshow amb col·laboradors de la revista que anomenàvem El petit cabaret fantàstic de les Males Herbes). Per la nostra part vam anar llegint els llibres que ell mateix s’havia editat a la Biblioteca para Misàntropos, a mig camí entre els patafísics francesos, Douglas Adams, Gómez de la Serna i Philip K Dick. La veritat és que ens en vam fer tan fans que a dia d’avui en Víctor Nubla és l’únic autor català que té etiqueta pròpia al blog de Les Males Herbes, amb 17 entrades que hi fan referència.

I entre tot plegat, de la coneixença i l’admiració en va anar sorgint l’amistat. No crec que cap dels centenars d’amics que en Victor ha anat acumulant al llarg dels anys oblidi mai la primera vegada que va estar a casa seva. En el nostre cas va ser després d’un dinar de la revista, i, fins i tot deixant de banda el grau d’ebrietat assolit, va ser una vetllada absolutament memorable. Allò era una mena de santuari. Un pis petit i fosc com una gruta, atapeït de centenars i centenars de llibres i discos, amb ampolles de formes inesperades que contenien beuratges deliciosos, i objectes estranys sobre els que, si li demanaves, et podia explicar tota mena d’històries inversemblants però certes, com la del fragment de meteorit que en aquells moments tenia sobre la tauleta del rebedor. Era un lloc, sempre ho dèiem, al qual sabies quan hi entraves, però mai sabies quan en sortiries. Ni com.

Recordo amb una certa nostàlgia les hores i hores en bars diversos, parlant de Philip K. Dick, autor sobre el què sabia més que ningú (actualment estava treballant en un epíleg per acompanyar la futura publicació catalana d’Els tres estigmes de Palmer Edrisch), i les seves dissertacions enlluernadores sobre temes aparentment inexplicables. També el grapat d’autors que ens va fer descobrir, com R.A. Lafferty, René Daumal, Norman Spinrad o Tim Powers.  Perquè en Víctor era un savi, i mitja hora amb ell, per a qualsevol persona amb inquietuts, es traduïa en diverses pàgines de llibreta plenes de referècies musicals, artístiques i literàries sobre les que valia la pena investigar.

D’entrada, pels que l’han conegut poc i de lluny, en Víctor podia semblar tot un personatge, un individu que es presentava al món amb una aura d’artista que a alguns els imposava una certa distància. Tanmateix, si es transcendia aquesta primera fase (cosa senzilla, perquè en Víctor era un home càlid, amistós i amable, i un conversador com no n’hem conegut d’altre) descobries una persona encantadora i divertida, a un home tendre, amb una gran necessitat d’establir lligams humans forts. A més el seu enginy resultava enlluernador, i el seu coneixement sobre coses estranyes i meravelloses semblava inesgotable.

No és casualitat que quan vam decidir convertir Males Herbes en una editorial, el primer autor català a qui publiquéssim fos en Víctor. Per nosaltres la seva carrera era gairebé llegendària, i consideràvem alguns dels seus llibres, com Sistemas de interpretacion del mundo, Tratado sobre los frenos o Ensayo contra la rueda, entre els millors que havíem llegit mai d’un autor d’aquí^[1]. Ell, quan va saber que ens embrancàvem en el projecte, ens va passar El regalo de Gliese (llibre que ell definia encertadament com un encreuament entre un tebeo d’en Mortadelo y Filemón i una novel·la de Philip K. Dick), que havia escrit com a resposta al llibre Emulsió de ferro, del seu gran amic Sebastià Jovani. Ens va dir que si ens interessava la podia traduir, i evidentment que ens va interessar, i que, entre tots, la vam traduir. De fet, més tard, quan la va publicar en castellà, es va editar una traducció al castellà de la reescriptura que ell mateix n’havia fet en català.

Aquesta va ser la primera novel·la publicada de Víctor Nubla (res del que havia escrit abans es podria denominar així), i, deixant de banda el breu però imprescindible Màgia tridimensional Perenne, i El llibre de les bèsties o el rapte de la capibara, escrit a mitges amb en Roger Fortea, un dels seus primers textos llargs en català. Poc després, fascinats amb un conte que havia publicat a la revista, protagonitzat pel cap Pendergast, investigador paranormal de la policia muntada del Canadà, li vam demanar més teca sobre aquest personatge, i ell, que sempre havia somniat en ser un escriptor pulp, s’ho va prendre com un encàrrec, així que es va inventar un grapat de missions més i en va fer un llibre fortià únic en la seva espècie: Les investigacions del cap Pendergast.  Aquest cop ja el va escriure directament en català, com també ho va fer amb Metal·lúrgia, potser el llibre més fidel a l’univers Nubla dels que li hem publicat a Males Herbes, on juga amb l’humor absurd i la màgia, amb alegria i una bona dosi de mala llet.

Ara podria analitzar els elements clau de l’obra literària d’en Víctor Nubla, i algun dia ho faré, però no avui. Prefereixo enviar-li una salutació en codi morse a través del meu fax no-euclidià a la dimensió paral·lela on sigui que resideix actualment, i explicar-vos que l’última vegada que ens vam veure ens va llegir fragments d’un llibre que ja havia acabat, una bretolada patafísica magistral titulada Biografies il·lustres de personatges breus, i que només de recordar-ho em poso a riure com un energúmen.

En fi, he fet un esforç considerable per no deixar que les emocions converteixin aquest text en una cosa de llagrimeta que al final no expliqui res, perquè sé que a en Víctor no li agradaria, i perquè crec que és important que els lectors del Biblionauta es facin una idea de la magnitud literària d’en Nubla, però també de la importància que ell ha tingut en el desenvolupament i la definició del projecte Males Herbes, des d’abans i tot que Males Herbes es digués Males Herbes.

Una abraçada molt forta, amic, somriu, conversa i sembra meravella allà on siguis. Espero que em truquis en somnis, i que m’expliquis a què respon el 42, ara que, n’estic segur, ja ho has entès.

^[1] Bona part d’aquests textos estan recollits dins el llibre Cómo caza un dromedario, publicat per Blackie Books. I aprofitem per recomanar-vos també El viaje secreto de Elidan Marau, publicat per l’editorial In Corpore, una petita genialitat d’aventures místiques en el qual va estar treballant durant 10 anys.