Començaré dient que Guàrdies! Guàrdies! és un llibre escrit, i també traduït, en estat de gràcia. No cal que seguiu llegint la ressenya: aneu a pel llibre i comenceu a llegir-lo. Ja.

Encara no? Provaré de donar-vos més arguments. Imagino que heu anat sentint, aquestes darreres setmanes, com n’és d’important que, finalment, algú (gràcies Mai Més!) hagi fet un cop de cap i s’hagi decidit a treure la saga del Discmón en català. Però la importància va més enllà del sol fet d’existir aquesta col·lecció: amb l’elecció d’Ernest Riera com a traductor, Mai Més li ha trobat a la col·lecció una veu perfecta, incomparable, que reprodueix amb una oïda perfecta el to, el ritme i les ganes de jugar amb el llenguatge (llegiu aquí l’article que ens va fer elk traductor sobre el repte que va suposar encarar la traducció del Discón al català). I no ho dic per dir: he llegit la novel·la, que ja havia llegit en anglès, comparant la traducció amb l’original, i no puc fer més que treure’m el barret davant l’habilitat del traductor.

Encara no he dit gaire res de la novel·la per se, però l’edició, tant pel que fa a l’enqüadernació; les il·lustracions que acompanyen el text a la portada i a l’interior; i, com dic, la traducció, demostren respecte i veneració cap al text en cada decisió —incloent la de presentar la col·lecció alterant l’ordre cronològic de les publicacions originals i agrupant-los, sembla, per arcs argumentals; o la d’actualitzar (si comparem amb l’edició original i amb la traducció al castellà) l’estètica de la col·lecció buscant-ne, com semblen suggerir els dos títols publicats fins ara, una unitat d’imatge a càrrec de la Marina Vidal, una gran il·lustradora que ja ha treballat anteriorment amb l’editorial. El meu aplaudiment a l’editorial. Només puc valorar aquest títol, però sospito que aquesta és l’edició que la literatura catalana es mereixia.

I hi ha molt a merèixer: amb més de quaranta novel·les publicades que comparteixen escenari i (grans) personatges secundaris, no es pot esperar que totes mantinguin el nivell, especialment si tenim en compte que Discmón representa, entre altres coses, la pràctica totalitat de l’aprenentatge de Terry Pratchett com a escriptor. Totes (les que he llegit, que no són TOTES) són divertides, totes (amb el mateix advertiment) són recomanables, però no totes són meravelles. Guàrdies! Guàrdies! sí. I ho és, probablement, per l’habilitat amb què combina comèdia, sàtira, un plantejament terriblement seriós de la trama —en el sentit de l’atenció al detall, de la voluntat d’explicar una bona història a tots els nivells, anant molt més enllà de l’acudit—, i una construcció de personatges sorprenentment complexa. Diria que la literatura és el medi que més resistència oposa a la comèdia que vol fer riure, si més no en el meu cas (i creieu-me, tinc el riure extremadament fàcil), però l’encert de Pratchett és convertir aquesta voluntat en una capa més del seu text, que funciona pel recolzament mutu entre aquesta i les altres capes que formen el llibre: la paròdia, la riquesa del llenguatge, l’interès de la trama i l’amor pels referents de la fantasia (i altres gèneres) que omplen les seves pàgines.

A Guàrdies! Guàrdies! coneixerem la història del capità Vimes, el llancer Safanòria, el caporal Tites i la resta de la Guàrdia Nocturna, el grup de perdedors més arrossegat que us pugueu imaginar. Junts, s’han d’enfrontar a una misteriosa secta que planejar invocar un drac (extingits, al Discmón) per enderrocar el govern. Al nivell més superficial la història és aquesta i el desenvolupament de la trama és el d’una aventura amb tocs de gènere negre (pels escenaris i els personatges perdedors) i carretades d’imaginació, però l’autor sap entreteixir-hi un seguit de temes que li donen profunditat i potència a la narració: la injustícia, la necessitat de sobreposar-se a les pròpies febleses, l’ambició que passa per sobre de qualsevol mena de restricció ètica… Guàrdies! Guàrdies! és una novel·la amb intenció, amb personalitat, que li dona tanta importància al joc com a les idees de fons que el justifiquen. I està clar que Discmón (en particular la ciutat de Ank Morpork on transcorre la història) és un escenari que funciona com a referent còmic i com a mecanisme per a fer possible qualsevol esdeveniment argumental que necessiti l’autor, però potser no és tan evident el recurs que fa servir Pratchett per a limitar, o regular (i els límits i les regles són un ingredient clau per fer que una història tingui significat) el que està permès. Per a dirigir la història. El recurs són els personatges i la consistència de les seves psicologies, la versemblança de les seves transformacions —si més no, en els arcs argumentals dels personatges principals, i aquí hi destaca el capità Vimes de forma clara— i l’humanisme amb què estan construïts. I la textura de les paraules, també, l’esquelet textual que basteix aquesta psicologia i teixeix tot el que allà hi passa: la veu de Pratchett mai calla, i mai vols que calli, ella no vol callar i canta i es retorça dibuixant escenes i animant situacions amb una personalitat enorme que ho amara tot. Pratchett escriu bé, molt bé, i per al lector és evident des de la primera fins a la darrera paraula que escriure devia ser, per a ell, un acte de felicitat.

Bé, poques vegades escric ressenyes on em deixi endur tant per la joia de parlar d’un llibre que m’entusiasma, i que m’entusiasma perquè llegir-lo em fa feliç. Intento sempre, amb més o menys fortuna, donar una visió equilibrada del que em sembla el text, conscient que la meva no és més que una de les possibles lectures i que els arguments són meus i per a mi. Avui no vull. No vull dir res dolent ni negatiu de Guàrdies! Guàrdies! perquè crec que el llibre no s’ho mereix. És un llibre bo, un llibre a estimar i a gaudir, i que triomfa en tots i cadascun dels reptes que es planteja. Si més no, quan jo el llegeixo. Us desitjo de tot cor que el pugueu llegir amb el mateix grau de complicitat que ho he fet jo.