Col·lisions postapocalíptiques ballardianes [per Joan Josep Camacho*]

OPINIÓ

Col·lisions postapocalíptiques ballardianes [per Joan Josep Camacho*]

J.G. Ballard és un dels autors més apassionants de la ciència-ficció moderna. En aquest article, Joan Josep Camacho ens aproxima a les seves visions del futur.

Joan Josep Camacho

Joan Josep Camacho

Professor i escriptor

Des de fa uns mesos, els diumenges al matí, em dedico a remenar els llibres de segona mà de les parades d’andròmines sota les voltes de l’avinguda de Sant Francesc de Girona i del mercat remodelat de Sant Antoni de Barcelona amb l’esperança de completar el cicle de novel·les postapocalíptiques de J. G. Ballard. Però com que mai se sap on t’espera la sort, vaig trobar una edició tacada d’humitat de La sequera (Bcn: Minotauro, 1979) a la llibreria Sweet Books –un local amagat al cor del Barri Vell de Girona que paga la pena visitar– que ampliava la meva col·lecció “ballardiana” i dirigia els passeigs dominicals cap altres indrets.

Aquesta novel·la, juntament amb El món submergit (1962) i El món de cristall (1966), formen un conjunt de llibres dedicats a les catàstrofes naturals que afecten el món sencer, mentre que Crash (1973), L’illa de formigó (1974) i Gratacels (1975) compondrien una trilogia d’obres en què Ballard perfecciona la seva visió apocalíptica i ens adverteix sobre els perills de la tecnologia. He deixat un parell d’obres al sarró –El vent del no-res (1962) i L’exhibició d’atrocitats (1970)– que formen part dels cicles esmentats, però que encara no les he trobades a cap santuari de segona mà, i, per tant, no les he pogudes llegir.

L’escriptor anglès, nascut a Xangai el 1930 –a la novel·la autobiogràfica L’imperi del sol (1984) explica la reclusió en un camp de concentració japonès quan era un infant, i, l’any 1987, Steven Spielberg va estrenar l’adaptació al cinema–, va començar a publicar a la dècada dels 50 i no va parar de fer-ho fins que va morir, l’any 2009. Tot i que es tracta d’un autor que es circumscriu bàsicament en el gènere de la ciència-ficció, la seva obra va molt més enllà d’etiquetes. Experimentador i radical, tant en la prosa com en els arguments, els punts de partida de les seves obres són ben originals, però, després, desenvolupa, de manera més clàssica, personatges de carn i os i psicologia profunda enfrontats a una natura violentíssima o als excessos tecnològics que els transformaran en supervivents que es qüestionaran la pròpia humanitat.

Al pròleg de Crash (Bcn: Minotauro, 1979), Ballard hi expressa la seva teoria sobre la literatura de ciència-ficció –“una resposta de la imaginació a la tecnologia”– i quina concepció té sobre l’escriptura –“la tasca de l’escriptor és inventar la realitat”–, a banda d’alinear-se al costat de noms com Wells, Huxley i Burroughs. També esmenta un dels factors claus de la seva narrativa: els cataclismes mundials d’aquestes primeres novel·les reflecteixen el món interior dels humans, i, per això mateix, els paisatges apocalíptics, que tan i tan bé descriu, són un espai psicològic de la ment torturada dels personatges que hi insereix.

Si retornem a La sequera (1964), podem trobar, de manera explícita, tots els elements propis del que ja es coneix com a món “ballardià”. El protagonista d’aquesta obra es diu Ransom, un metge que intenta sobreviure en un planeta sense aigua per culpa dels residus tòxics que les indústries han abocat al mar, i el qual serà testimoni de la lluita de la humanitat, per tant, d’ell mateix, en aquest espai desolat:

Sempre he pensat en la totalitat de la vida com una espècie d’àrea de desastre.

La gent ha decidit migrar cap als oceans, tot i que Ransom, al principi, es nega a abandonar el seu habitatge a la ciutat:

La casa reflectia aquest vacuum personal i domèstic.

Les descripcions del paisatge apocalíptic –cotxes enrunats, cases esfondrades, rius secs– són la metàfora adient per a la conversió de les persones en bèsties primàries:

El rostre obscur, ressec i descarnat, semblava consistir en un conjunt de puntes de pedra foguera, la mandíbula i els pòmuls afilats quasi traspassant la pell pètria.

Però les restes de la humanitat sobreviuen com poden davant

les platges resseques, desposseïdes de tota possible associació, de tot sentit del temps, semblaven d’alguna manera un retrat fotogràfic del món salí de la costa. Però la semblança era enganyosa. A la platja, el temps no estava absent sinó immobilitzat.

En aquest sentit, a la portada de La sequera hi ha una reproducció del quadre Dies de lentitud del pintor surrealista Yves Tanguy –el protagonista també en té una a casa– en què es pot veure una espècie de “platja terminal” habitada per tota mena de personatges estranys: sembla el paisatge oníric on transcorre tota l’acció. De retorn a la ciutat, Ransom encapçala un grup de persones amb la intenció de trobar-hi aigua, encara tenen esperança:

El viatge mateix era una vertadera brúixola interior.

Al final, sembla que plou…

Per cert, al començament de la novel·la ensopeguem amb aquesta descripció física:

Era com si la cara registrés ja les lesions d’un terrible accident d’automòbil que ocorreria en algun moment del futur.

Crec que ens remet a Crash, sens dubte un dels zenits de l’obra posterior de Ballard. Al pròleg esmentat també diu que “el cotxe és una metàfora sexual de l’home al món contemporani”. En aquesta ficció, els personatges pateixen de “sinforofília”, o sigui, l’excitació sexual que gira al voltant de veure o representar un desastre o un accident de trànsit. Es tracta d’un còctel pornogràfic per a degustadors d’allò més extravagant: sexe explícit entre metall retorçat i cicatrius recents.

Per acabar, cal que recomani la brillant adaptació fílmica que va fer David Cronenberg l’any 1996: encara recordo com la gent marxava del cinema a mitja pel·lícula… I és que el concepte de la “Nova Carn” –impulsat pel cineasta canadenc, en certa mesura compartit amb Ballard i que ha influenciat a altres artistes com ara Chuck Palahniuk, autor d’El club de la lluita (1996)– necessita paladars disposats a sotmetre’s a una cirurgia cerebral –i genital– extrema. Com va dir Ballard:

No hi ha cap droga com la ment.

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments