PROSÈRPINA (1832) – Mary W. Shelley

Autor: Mary W. Shelley
Títol: Prosèrpina (Proserpine)
Traductora: Carme Manuel
Il·lustradora: Aitana Carrasco
Editorial: Vincle
Any: 2019
Pàgines: 118
ISBN: 978-84-120052-7-1
L’has llegit?
Valora’l*:
 

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
 

Com narra Ovidi, qui alhora rescata el mite grec de Demèter i Persèfone, la deessa Ceres intenta recuperar la seva filla Prosèrpina, qui ha estat raptada per Plutó (la versió llatina d’Hades). De fet, és el pare de la noia, Júpiter, qui permet al seu germà Plutó que es dugui la seva filla al món dels morts per assedegar la seva luxúria, sabent que Ceres no acceptarà mai cap unió entre ell i Prosèrpina. Cal afegir que Júpiter, Plutó i Ceres són tots tres fills de Saturn (juntament amb Neptú i Vesta), situació incestuosa que per molt comú que fos als mites grecs i romans li dona a aquesta terrible història de violència sexual patriarcal un rerefons encara més deplorable, si és que això és possible.

Mary Shelley (1797-1851) és, com tothom sap, l’autora de Frankenstein (1818) però ho va ser també d’altres textos menys coneguts, incloent altres novel·les (com ara The Last Man i Matilda), ficció breu, articles, i obres de teatre, a més d’haver editat l’obra poètica del seu marit, Percy Bysshe Shelley, mort tràgicament amb només 28 anys. Com va passar amb Frankenstein, Prosèrpina (escrita el 1820, publicada per primera vegada el 1832) havia rebut atenció només en relació a la petjada deixada pel poeta (l’obra inclou dos poemes d’ell) fins que la crítica feminista del s. XX va posar Mary al lloc de prestigi que es mereix. L’excel·lent traducció al valencià de la Carme Manuel és part d’aquest projecte de rescat i reivindicació de l’autora, més enllà del territori anglòfon. La pròpia traductora explica en el seu deliciós text introductori aquest procés. La Prof. Manuel –catedràtica de Literatura Anglesa a la Universitat de València coneguda per ser la directora de la imprescindible Biblioteca d’Estudis Americans Javier Coy– s’endinsa no només en la gènesi del text sinó també en la complicada biografia de l’autora, subratllant que la mort a conseqüència del seu naixement de la mare de l’autora, Mary Wollstonecraft Godwin, connecta molt de prop amb el tema de la brutal separació entre mare i filla a Prosèrpina.

L’obra, un text breu en dos actes, està originalment escrita en blank verse, és a dir, en pentàmetres iàmbics no rimats, el tipus de versificació preferit per Shakespeare i molts altres autors, com ara John Milton a Paradís perdut. Queda el dubte entre els especialistes sobre si Mary Shelley va escriure l’obra per ser representada en escena o per ser llegida en veu alta en companyia (el que s’anomena closet drama). Sembla clar, però, pels indicis trobats que l’autora la va escriure pensant en Laurette i Nerina Tighe, filles de Lady Margaret Jane King (la Comtesa Mountcashell), una antiga pupil·la de la Mary Wollstonecraft que havia ajudat els Shelleys durant la seva estada a Pisa. Les nenes tenien respectivament 11 i 5 anys quan la Mary va escriure l’obra i cal suposar que, si realment elles eren el seu primer públic, l’autora va concebre Prosèrpina com un text admonitori al voltant dels perills de ser raptada per un estrany, un tema no gaire diferent, salvant les distàncies, del conte de ‘La caputxeta vermella’.

Carme Manuel descriu el tractament que Mary Shelley li dona a l’antic mite com protesta femenina (feminista si es vol) contra la violència masclista i és així com cal llegir l’obra. Curiosament, tots els personatges són femenins (excepte el traïdor Ascàlaf, aliat de Plutó) però això encara fa més punyent el poder total dels absents Júpiter i Plutó. La trama és ben simple: Ceres encarrega les nimfes Ino i Eunoe que vigilin la filla, mentre ella va a l’Olimp a omplir de menjar la taula de Zeus (qui possiblement ha organitzat el seu banquet justament per facilitar el rapte). Les tres cullen flors fins que de sobte Prosèrpina ja no hi és. Quan la mare torna, la seva angoixa és indescriptible. El segon acte porta bones i males notícies: la noia viu però no pot abandonar el regne de Plutó. Demèter, la deessa que controla tota la fecunditat, amenaça amb marxar amb la seva filla i deixar morir la terra, i el pare absent decreta que Prosèrpina reparteixi el seu temps entre la mare i (així és com cal anomenar-lo) el seu oncle violador. La tardor i l’hivern són el temps en què Ceres es desespera pensant en la seva filla, la primavera i l’estiu el temps de la seva estada lluny de Plutó.

Com a obra adreçada a nens (o millor dit a nenes) Prosèrpina deixa implícit el turment que pateix la protagonista al llarg de les seves separacions de la mare, centrant-se en la qüestió de si la noia ha menjat cap fruit de la terra de Plutó. Si no ho ha fet encara podria tornar però uns pocs grans de magrana acaben conduint a la horrible situació en què es troba. Per les lectores infantils, l’obra és doncs un conte de terror sobre una situació en què ni la poderosa mare pot fer res per la filla, i, per lo tant, l’avís més potent possible sobre la necessitat de no separar-se mai de les persones que les cuiden i vigilen. Per les lectores adultes i els lectors masculins conscienciats sobre el problema dels abusos sexuals patriarcals, el necessari silenci de la Mary Shelley sobre aquests temes els fa encara més dolorosos. Sobretot perquè el llenguatge que ella usa, i que la Carme Manuel transmet tant bé, és d’una desesperació total. Despullats de les seves connotacions religioses, el mites són el retrat d’una misogínia i una persecució sexual espantoses que poc diuen de bo sobre les civilitzacions que els van crear. I això és el que ens recorda Mary Shelley.

Cal dedicar uns comentaris finals a les interessantíssimes il·lustracions de l’Aitana Carrasco, que apropen el mite al s. XIX, i la molt cuidada edició d’aquest llibre tan singular en tots els sentits. Esperem que trobi el públic que es mereix.

L’has llegit?
Valora’l*:
 

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
 
Sara Martín Alegre
Sobre Sara Martín Alegre 4 Articles
Professora de Literatura Anglesa i Estudis Culturals. Ha publicat nombrosos estudis en el camp dels Estudis de Gènere. Ha traduït a l’anglès Mecanoscrit del segon origen i ha estat la curadora de l’assaig col·lectiu Explorant Mecanoscrit del Segon Origen: Noves lectures.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.