El mapa de la fantasia catalana va patir un exhaustiu procés de restauració ara farà uns anys amb l’extraordinari compendi que ens oferien El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya i la seva seqüela d’indrets fantàstics (ambdós editats per Comanegra). Llegendes de nit (Edicions Sidillà) va eixamplar el plànol dels mites amb un bon grapat de llegendes sorgides d’arreu de les terres de parla catalana. I ara arriba a les llibreries Fabulari. Atles de rondalles catalanes (Edicions SECC), una nova proposta de la irreductible editora Alícia Gili per acostar-nos de forma actualitzada la mitologia arrelada als pobles i ciutats del nostre territori. Fabulari s’emmarca dins de la col·lecció juvenil Minairó Jove tot i que, com sol ser habitual en els volums de SECC, el llibre és apte per a tothom. Els relats, si bé permeten connectar fàcilment amb els joves gràcies a alguns elements, tenen un enfocament adult que busca tractar els adolescents com a lectors madurs i amb esperit crític; aquest és, en paraules de l’Alícia, un dels trets distintius d’aquesta col·lecció. L’element de gaudi, però, es manté inalterable, i això fa de Fabulari un llibre d’allò més recomanable per a tothom qui sigui jove d’esperit.

En menut és qui s’encarrega d’obrir l’antologia amb El cavaller d’Espinzella, un relat clàssic de terror. Un home que a la infantesa va patir una topada amb el món sobrenatural busca respostes en la seva vida adulta, i ho fa a través d’un programa de televisió sobre fenòmens paranormals tot visitant una masia fortificada que ben bé podria ser l’equivalent català a les mansions Belasco o Marsten. L’autor hibrida els mites televisius moderns amb la tradició més arrelada, però la trama muta ben aviat cap a viaranys més tradicionals que no pas moderns. Coneixent el tarannà d’en menut és fàcil intuir que el protagonista hi trobarà respostes. Ara bé, seran les que ell esperava? Ho haureu de descobrir vosaltres mateixos.

A la vila de Sinceritat la mentida està prohibida sota pena de mort. Amb aquest potent inici en Sergi Álvarez ens presenta Pòquer i duel a Sinceritat, un relat que encaixaria perfectament dins del gènere del western crepuscular tot i que la història succeeix de dia i a l’interior d’un saloon. L’eixelebrada combinació que ens proposa l’autor (s’hi barregen temes d’actualitat com la postveritat i un mite tan excepcional com el del Caçamentides) trasllada l’antic oest al bell mig de Catalunya, concretament entre les comarques de l’Anoia, el Garraf i l’Alt Penedès. Com és habitual en la narrativa d’en Sergi, un mestre de l’humor que hem pogut llegir vastament en castellà però fins ara inèdit en català, la seva capacitat per enredar el lector i per generar personatges memorables es manté intacte. El text, construït a base d’un ritme pausat, amb diàlegs mesurats i paraules agudes i punyents com bales, acaba per esdevenir un duel realment esplèndid, un espectacle digne de ser llegit un diumenge a la tarda amb un bol de crispetes.

A l’última nit de l’any fa referència al barceloní mite de l’home dels nassos. És un relat molt característic de la Isabel del Río: dolç i afable a simple vista però que amaga i un rerefons fosc i devastador. Amb una prosa poètica, plaent i molt colpidora l’autora ens narra la història d’una nena sorgida d’un arbre. Resulta impossible no connectar emocionalment amb ella: és un personatge amb una voluntat tenaç, reivindicativa, d’aquelles que no es pot tòrcer. A través del text coneixerem les seves vivències d’una nit de finals d’any, quan un individu visita casa seva aprofitant que els seus pares i els seus germans no hi són. El conte té una forta càrrega emotiva, una cadència hipnòtica que fa impossible deixar-lo a mitges. Vet aquí una delícia de relat que cal gaudir passat el capvespre i a poder ser a l’última nit de l’any.

Rat app és el relat més clarament juvenil de tots. En Joaquim i la Lia, dos adolescents que s’escapen enmig d’una visita cultural a la Catedral de Tarragona, es veuen de cop immersos en una mena de joc (o més ben dit una app virtual) que té molt a veure amb la història del monument que estan visitant. És fàcil congeniar amb els dos protagonistes, però potser no ho és tant entrar en el joc que ens proposa la Sílvia Romero, entendre què hi passa i fins a on vol arribar; la combinació de tecnologia i éssers similars als pokémon pot impedir que ens submergim completament dins de la trama. L’afegitó d’un cas d’assetjament fa que el relat tingui un caràcter molt més fosc del que l’aparent joc ens sembla mostrar d’inici i suposa un interès addicional pels joves, ja que els convida a reflexionar sobre la conveniència de denunciar casos com aquest.

Arsenda i les cent donzelles és un clar al·legat feminista que promou la igualtat entre dones i homes. Quan l’hereu d’un baró cau presoner en una croada i els musulmans reclamen, entre altres coses, cent donzelles per dur a terme el rescat, l’Arsenda es pregunta per què les vides d’un home i una dona no tenen el mateix valor. La noia, filla d’un terrissaire, és una heroïna nascuda en una època bàrbara i fosca, una dona avançada al seu temps. Incompresa i repudiada fins i tot pel seu pare, l’Arsenda buscarà consol en un viatger amb qui topa al mig del bosc. I vet aquí que la Mercè Bagaria s’inventa un recurs d’allò més interessant per fer un gir extraordinari i, ja de pas, proporcionar al relat la coherència històrica del mite que ha volgut rescatar (el de Galceran Pinós) des del punt de vista d’una noia d’allò més valenta.

En menut tanca el conjunt amb un conte basat en el mite de Joan de l’Os. El somni d’en Joan ens presenta un dels personatges més ben construïts de l’antologia: un jove de pelussera hirsuta, caràcter irascible i força sobrehumana amic d’atonyinar feixistes i altres elements opressors. En Joan viu aliè al seu origen: la seva mare, activista de la PAH, manté en secret tots els detalls de la seva concepció. Fins que un somni on surten uns estranys individus vestits de caqui li mostra indicis sobre el seu passat. Un cop arribats a aquest punt els esdeveniments se succeeixen a velocitat de vertigen i, aix!, ens quedem amb ganes de saber molt més sobre la Mireia i en Joan. Tant de bo en menut reprengui algun dia el fil d’aquesta bonica història.

Fabulari és un notable mostrari de la tasca que Edicions SECC realitza des de ja fa un temps, un brillant compendi de relats escrits per algunes de les plomes més destacades del panorama fantàstic actual. L’obsessió de l’Alícia per recuperar els mites propis i apropar-los als joves és imparable i coneixent el seu tarannà és fàcil endevinar que l’experiment que ha dut a terme en el marc de la col·lecció Minairó Jove no s’aturarà aquí. Potser tornarem a gaudir d’una nova entrega de les faules catalanes revisades i adaptades al món actual en un futur no gaire llunyà. O com a mínim això és el que esperem des del Biblionauta.