No en tingueu cap dubte, si la ciència-ficció és el gènere més realista de tots ho és, precisament, per llibres com aquest. El test és una novellete breu, molt breu, que es devora amb la rapidesa amb què una pastera desapareix engolida per les ones de l’estret de Gibraltar o amb què l’opinió pública oblida els cadàvers de nadons a les platges hel·lenes. Sylvain Neuvel, l’autor de la famosa sèrie “The Themis Files” (Sleeping Giants, Waking Gods i Only Human), signa aquesta portentosa història, situada en un futur proper –massa proper– que a mode del mirall de Valle-Inclán, ens acosta a l’esperpent d’una civilització panxacontenta –la nostra– que assisteix impertèrrita al seu imminent declivi, i ho fa amb un somriure als llavis. Podria ser una versió hiperbòlica de El mètode Grondholm o un episodi brillant de Black Mirror o Years and years, però és molt millor que tot això: és l’últim títol de la col·lecció Catxap.

El protagonista de El test és un migrant iranià que ha fugit de la barbàrie del seu país i s’ha refugiat amb la seva família a Anglaterra. Podria haver estat qualsevol altre país del món “civilitzat”, també el nostre. Allà, es veu obligat a passar un test de ciutadania que consisteix en 12 preguntes que serviran per avaluar si es mereix o no poder-s’hi quedar a viure permanentment –que en el fons vol dir simplement sobreviure. Resulta entendridora la dedicatòria del llibre: “A la bona gent”. En aquest sentit, no desbarrarem gaire si pensem en la història bíblica de Jonàs, a què tant van recórrer els nostres exiliats per provar d’explicar al món la seva dissort: Jonàs va ser un desgraciat que, malgrat ésser bo, fou injustament perseguit. És l’exiliat per antonomàsia.

El test s’inicia pels viaranys que ens podem imaginar en un tràmit tediosament administratiu com aquest: preguntes de cultura general, absolutament absurdes i que ni un nadiu seria capaç de contestar satisfactòriament, però que l’Idir, un migrant bo i responsable disposat de totes totes a encaixar en la seva nova llar ha preparat a consciència i va encertant una a una. En el transcurs del test, però, s’esdevé un fet inesperat, que torça les coses. L’Idir ja no es veurà davant de dilemes trivials, sinó davant de decisions molt més transcendentals: ha de triar entre la vida i la mort, i del que triï en dependrà la seva condició com a persona, potser fins i tot més enllà, potser fins i tot en contra, de la seva anhelada condició de ciutadà.

El primer que sobta quan encetes la història és l’enfocament del narrador. Neuvel escull una peculiar primera persona del singular i la tècnica del monòleg interior per mostrar-nos tot el que passa pel cap de l’Idir. És un clar intent de manipular el lector. L’autor no dissimula en cap cas l’objectiu que persegueix el llibre: fer-nos empatitzar amb el drama dels refugiats. Potser el discurs de fons, l’aspecte més reflexiu, no sigui gaire original: es tracta d’una novel·la de tesi que amb prou feines pot ocultar entre els replecs del gènere de la ficció que parla de l’ara i de l’aquí, la qual cosa a algú li pot desagradar. No és moralista, però marca una línia ben clara entre el bé i el mal, i pren partit. És cert que qui parla –qui pensa! ja que som dins el seu cap durant tot el llibre– és l’Idir, però costa no imaginar-se l’autor asseverant-nos d’igual manera. Per dins, ens ve a dir, tots som molt semblants. És per fora, a la superfície (d’aquí ve “superficial”) que hi ha les diferències. Colors de la pell, llengües, religions… Es tracta evidentment d’un missatge molt actual, que posa cara a cara Occident amb les seves contradiccions més salvatges: Com pot tenir el bressol de la civilització mundial la consciència tranquil·la, veient com el món es dessagna al seu voltant? Res de nou. S’ha dit mil vegades.

El que és nou és la manera de dir-ho. Pot fer l’efecte en un principi que aviat li haurem pres la mida i li endevinarem els trucs a la història. Però quan ens sembla que l’estem a punt d’enxampar, que li tenim el peu al coll, l’autor fa una finta i el relat dóna un tomb de 180 graus. I quan ens comença a fer l’efecte que allò també ho hem vist o llegit en alguna altra banda, plas! salta a la següent pantalla i tornem a començar. És un recurs intel·ligent per a mantenir-nos enganxats a la història i a parer meu un dels encerts més grans de la novel·la. Impossible avorrir-se. Impossible no sorprendre’s.

Impossible, també, passar per alt el colofó que l’editorial ha col·locat al final-del-final del llibre, i que es clou amb un lacònic i tendre: #TanquemElsCies. Felicitats a Mai Més per la coherència entre el que defensa i els títols que ens ha dut fins ara. Hi ha editorials que fan llibres. N’hi ha d’altres que ajuden a fer persones.