Més enllà de les costures

La relectura que he fet aquests dies de l’obra de Sanchis Sinisterra ¡Ay, Carmela!, una de les peces clau del teatre espanyol dels darrers decennis –va ser estrenada el 1987-, esdevé el germen d’aquest article. Potser molts recordem la magnífica pel·lícula de Carlos Saura, interpretada per uns memorables Carmen Maura, Andrés Pajares i Gabino Diego, un film en clau realista que va ser un esdeveniment cinematogràfic i social a principis dels anys noranta. En tot cas, a nosaltres ens interessa parlar de la peça teatral primigènia que, en la seva estrena, va ser interpretada per dos actors excepcionals com són José Luis Gómez i Verónica Forqué.

Fotograma d’ ‘¡Ay, Carmela!’ (Carlos Saura, 1990)

Per què en un portal com és El Biblionauta –especialitzat en ciència ficció i fantasia- parlem d’una obra històrica situada a la batalla de Belchite, al cor de la Guerra Civil, a l’any 1938? Per què parlem d’una obra que denuncia la barbàrie franquista i reivindica el coratge dels brigadistes internacionals? És aquest el lloc per parlar d’un text que reflexiona sobre la dignitat i la feblesa davant les injustícies del feixisme? No semblen aquest aspectes històrics força aliens al que habitualment entenem per literatura fantàstica?

Res més lluny de la realitat. Per a aquells que no tinguin present el text teatral de Sanchis Sinisterra, cal recordar que sí, que estem parlant d’una obra històrica de reflexió política que desenvolupa uns fets imaginaris ubicats en el context de la Guerra Civil; ara bé, potser és pertinent tenir present el fet que la reflexió política sovint no és refractària als mecanismes de les anomenades literatures de gènere, sinó que hi troba un encaix molt estimulant; cal recordar Bradbury o Orwell, per citar només els clàssics entre els clàssics? En el cas concret d’¡Ay, Carmela! ens endinsem en un text que comença amb un element fantàstic  -l’aparició de Carmela des d’una altra dimensió misteriosa- i que pren volada a través d’un viatge temporal que provoca l’inoblidable co-protagonista de l’obra, Paulino, l’artista de varietés que intenta sobreviure en temps difícils. Fantasmes, dimensions desconegudes i viatges en el temps: no són mecanismes propis del que anomenaríem fantàstic?

La proposta del dramaturg valencià no és una anècdota, ja que d’altres obres han utilitzat mecanismes de gènere per aproximar-se a aquests mateixos fets històrics. La multipremiada El laberinto del fauno (2006), de Guillermo del Toro, és una excel·lent pel·lícula sobre els maquis i la repressió del règim franquista que pren com a pal de paller un element inequívocament fantàstic; de fet, tot el relat s’articula seguint els paràmetres dels relats màgics que ja havia definit Vladimir Propp a inicis del segle XX quan estudiava els contes populars i tradicionals. L’aposta d’utilitzar elements fantàstics per explicar esdeveniments de la Guerra Civil ja era quelcom que del Toro havia fet l’any 2001 quan va estrenar El espinazo del diablo i, en ambdós casos, els resultats van ser tan efectius com colpidors.

Guillermo del Toro durant el rodatge de ‘El laberinto del fauno’ (2006)

En el camp específic de la literatura catalana podríem aportar exemples relativament recents i així podem recordar la novel·la Crim de sang, de Sebastià Alzamora, que va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi l’any 2011. En aquesta obra, ambientada ens els tumultuosos mesos –aquests sí que ho van ser- que van marcar els inicis de la Guerra Civil a Barcelona, amb monges perseguides, bisbes amagats, milícies fora de control i barricades i fogueres a tot drap, resseguim una trama política i policíaca on el protagonista és un vampir que comet un seguit de crims abjectes. Un vampir al cor de la Guerra Civil; és difícil imaginar un escenari més adequat i gòtic per a una novel·la de terror.

Encara més pròxim en el temps, nomes cal citar el Premi Sant Jordi de 2018 –i també Premi Maria Àngels Anglada 2019-  Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan Lluís Lluís, una ucronia comme il faut que es mou amb absoluta comoditat en aquest marc literari per establir una reflexió política que, centrada en els temps immediatament posteriors a la Guerra Civil, amb maquis i lluita clandestina a dojo, es vol actual i contemporània.

Aquest exemples d’obres transmeses en mitjans expressius diferents, llengües diferents i dècades diferents, totes elles sobre la Guerra Civil  i la postguerra i totes elles empeltades de mecanisme de fantasia o de ciència ficció ens permeten establir una reflexió al voltant dels límits entre allò que anomenen literatura i cinema de gènere i literatura i cinema sense etiquetes.

Existeixen aquests límits? L’evolució del mercat, les estratègies editorials, les comunitats de lectors i la feina de l’Acadèmia semblen haver apostat per establir una frontera clara entre el que és literatura fantàstica i de ciència ficció i el que no ho és. Editorials especialitzades, col·leccions específiques, festivals de cinema, llibreries temàtiques i trobades d’aficionats semblen haver consolidat una frontera que, a voltes, sembla insuperable. Des d’aquesta perspectiva s’ha aconseguit que es visquin dues realitats paral·leles, dos mons de lectors on els seus habitants semblen mirar amb extrema desconfiança tot allò que es fa més enllà del seu hinterland; així, la comunitat de lectors i espectadors de fantàstic sovint semblen haver-se blindat per defugir tot allò que s’escapa dels canals normals de distribució dels seus productes i, en justa reciprocitat, els lectors de literatura convencional –volem dir no adscrita a cap gènere- gairebé es senyen quan se’ls proposa apropar-se a col·leccions de ciència ficció o de narrativa fantàstica, a la qual consideren sovint un subproducte només apte per a iniciats, marginals i immadurs.

Els mateixos autors semblen, de vegades, tenir una certa recança a entrar a valorar la validesa d’aquestes etiquetes i quan són preguntats sobre les característiques de les obres que han publicat, no és estrany que intentin fugir d’estudi i quedar-se ben a gust en la seva zona de confort; si són autors de literatura de gènere subratllen que el llibre és per a un perfil lector determinat –i sembla que només per a aquest- i si són autors sense etiquetes fugen una mica aterrits de la llosa que suposaria ser considerats autors de gènere.

Il·lustració per a l’última reedició dels contes de Pere Calders, obra de Pere Ignasi Font (Rosa dels Vents, 2018, 2 vols.)

I anem malament perquè les etiquetes, si bé poden tenir un valor descriptiu útil semblen generar uns compartiments estanc entre lectors i lectures dels què tots sortim perjudicats; potser seria interessant recordar que els millors contistes en català i castellà del segle XX, Calders i Borges, es van moure a les mil meravelles per la fantasia, l’anticipació, la ciència ficció, les ucronies i les distopies, que van fer apologia permanent d’aquesta literatura i que lectors, editors i crítics no van fer escarafalls per assumir que la gran literatura, en aquest casos, ho era perquè incorporava molts dels mecanismes del gènere.

En un món ideal –feliç?- potser seria oportú que sortíssim de tant en tant dels nostres territoris literaris i veiéssim que determinades classificacions, més enllà del seu valor descriptiu, ens poden empobrir i que la bona literatura va molt més enllà de comunitats, Acadèmies, fans i catedràtics. Només trencant les costures de les etiquetes que limiten la complexitat del fet artístic estarem capacitats per valorar les obres en tota la riquesa i complexitat que ens proposen. Potser així podríem fruir intensament d’¡Ay Carmela! com d’una excepcional obra històrica i política sobre la Guerra civil que ho és perquè és alhora un peça de fantasia i ciència ficció.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada