No fa gaire vaig tenir l’oportunitat de participar en la presentació, a la llibreria Gigamesh de Barcelona, de les dues primeres novetats de l’editorial Mai Més: Alba, d’Octavia Butler i El rastre del llamp, de Rebecca Roanhorse. El fet que una nova editorial de fantàstic en català, Mai Més llibres, surti al mercat és motiu de joia per a tots els amants del gènere, però també ho ha de ser per a la literatura del nostre país; des d’aquí celebrem el seu naixement. Si a això li sumem el fet inusual que les dues primeres novetats siguin obres escrites per dones, l’esdeveniment resulta realment engrescador.

A més d’aquesta primera coincidència, que podria semblar arbitrària, Alba (1987) i El rastre del llamp (2018), malgrat ser dues novel·les escrites en èpoques molt diferents, tenen moltes coses en comú. La primera, i potser més important que el gènere de les seves creadores, és que les protagonistes també són femenines. Dones fortes, persistents, que no es rendeixen. Dones que sovint s’han d’enfrontar als homes o que tenen, al llarg de la història que els relats ens expliquen, un paper que no correspon al rol tradicional de les fèmines. Tant la Lilith d’ Alba com la Magie d’ El rastre del llamp lideren els seus grups i s’enfronten als seus adversaris masculins quan la situació ho requereix. Ens trobem, per tant, davant de dones empoderades que són capaces de lluitar, encara que es vegin obligades a resistir des de postures diferenciades. Lilith ho fa a Alba des del captiveri i Magie ho fa a El rastre del llamp des de la lluita. Són dues posicions diferents, però que necessiten de coratge similar; Lilith representa el paper de la supervivent i Magie el de la guerrera, i ambdues actituds requereixen valentia, estratègia i sentit comú.

Totes dues protagonistes són dones intel·ligents. Miren d’explicar-se un món que no acaben d’entendre. En el cas d’ Alba, és lògic que així sigui, ja que ens trobem una protagonista que és presonera d’una espècie desconeguda, completament aliena i profundament diferent. Lilith ha de fer tot un camí en aquesta exploració, que comporta presa de consciència de la situació, descobriment, comprensió de l’altre i acceptació (o rebel·lia). El desplegament imaginatiu de Butler és extraordinari i l’autora inventa tot un món d’al·lienígenes fins a l’últim detall. S’imagina com són, què mengen, el medi on viuen (una nau viva), com es relacionen, quina és la seva filosofia vital, què pretenen dels humans. Aquest context permet a l’autora una important reflexió sobre l’alteritat, sobre allò que ens fa humans, sobre el mestissatge i sobre la possibilitat de comprensió d’allò que és radicalment diferent. Parlem de xoc, ja no de cultures, sinó d’espècies, de diferències extremes i molt difícils d’assumir. La novel·la ens presenta, d’aquesta manera, un personatge reflexiu, que pensa més que no pas actua.

El món d’ El rastre del llamp és tota una altra cosa. Aquí tot és acció i ritme trepidant. Tampoc la protagonista entén les coses que passen perquè, encara que el món es basi en els paradigmes que coneixem, els codis han canviat. Roanhorse ens planteja una dona forta, a voltes agressiva, que viu en un entorn que pren com a punt de partida el territori navajo, en un món mig inundat per on hi campen formes de vida ancestrals i màgiques –protectores o destructores- que conviuen amb els humans i davant les quals aquests se senten indefensos. La reflexió aquí ens ve de la mà del retorn a la tradició quan el món es torna incomprensible i ens parla de la necessitat de descobrir les pròpies arrels, d’entendre i acceptar què som i qui som per tenir alguna oportunitat de tirar endavant.

Un altre dels temes potents en ambdues novel·les i que aquestes dues dones protagonistes aborden, és el binomi manipulació – llibertat. Els extraterrestres d’ Alba manipulen els humans i això els resta capacitat d’actuar lliurament; a El rastre del llamp, la por de Magie és convertir-se en esclava no d’una força externa sinó interna, el seu mateix instint, de vegades propens a la violència. Per camins diferents, aquestes dues dones volen decidir amb plena consciència, lliurament, i ser elles mateixes qui encarrilin el seu destí.

Tant Alba com El rastre del llamp parteixen de móns destruïts per l’espècie humana; a la primera, la destrucció ha estat la conseqüència d’una guerra definitiva, fruit de la pulsió violenta i jeràrquica de la nostra espècie, que ha destruït el planeta. A la segona, ens trobem davant d’un desastre climàtic, resultat de l’estupidesa que ha arrasat el món i també de la impossibilitat que tenim els humans de veure els indicis del desastre i de posar-hi remei. Tot i amb això, totes dues obres, en certa manera i en un sentit molt ampli, són optimistes, perquè ambdues plantegen un futur mínimament esperançador per a la humanitat. I aquest futur ha d’arribar, en certa manera, de la mà de dues dones, la Lilith i la Magie que, malgrat saben i entenen que els humans són estúpids, violents, incapaços d’arreglar els seus propis errors i d’evitar el desastre, estan convençudes que mereixen una opció de futur.

Dues novel·les amb protagonistes femenines potents i escrites per dones que, potser no per atzar, pertanyen a minories diferents: Butler a la afroamericana, Roanhouse als indis natius americans. Dues obres que no ens podem deixar perdre i que reflexionen sobre qüestions candents del nostre món, com sovint fan les novel·les de ciència ficció i fantasia, i que ho fan des d’una òptica femenina, cosa que ja no és tan habitual. Us les recomanem molt vivament.