SATÈL·LITS (2019) – Elisenda Solsona

Títol: Satèl·lits
Autor: Elisenda Solsona
Editorial: Males Herbes
Any: 2019
Pàgines: 221
ISBN: 9788494917073
Valoració: ★★★★

 

No es tracta d’allò que entendríem per una novetat exactament recent, ja que el primer llibre de narrativa d’Elisenda Solsona du des de mitjans de maig a les llibreries, però sí que és un llibre fresc i tremendament recomanable per aquestes dates de canícula intensa que ja patim. Així que, malgrat tot, entenem que aquesta ressenya arriba en un moment ben oportú.

Satèl·lits és un recull de vuit relats connectats per una idea inquietant, però senzilla: la desaparició, una nit, de la lluna. Aquest fet trivial incideix de diferent manera damunt de diversos personatges, amb històries absolutament diferents. En el primer relat, “Engranatges”, un dels millors del llibre al meu parer, l’acció se situa en un escenari magnífic per als propòsits de l’autora: una estació d’esquí abandonada. Aquí, una parella de dos homes s’haurà d’enfrontar als seus dilemes individuals (la realització professiona un; la realització personal l’altre) per veure si són o no compatibles plegats. Si la primera part del relat deambula pels terrenys del realisme, la segona s’endinsa delicadament pels del fantàstic i el terror. El final, senzillament, excel·lent.

El segon relat, igualment magnífic, “Rems”, és una altra història d’amor, tràgica i bella alhora (malgrat que potser no del tot fantàstica, la qual cosa no és una crítica, per descomptat, sinó només una constatació) protagonitzada per un pescador de nom Pere (sí, efectivament, costa d’imaginar que hagi estat una tria casual en un llibre que dona la impressió d’estar molt mesuradament pensat del cap a la fi). El final, novament, és de gran volada, la qual cosa fa del conte un relat absolutament rodó.

A “Vies” es manté aquesta constant de les relacions afectives entre persones, aquesta vegada entre dues dones. En aquest cas, allò de què es parla és del trencament de la relació. Com sempre, l’element fantàstic s’escola per una escletxa i esclata en la part final. I quin final! El relat potser no m’ha deixat tan satisfet com els anteriors, però el desenllaç, aquesta vegada més irònic i anticlimàtic, resulta encertat i sorprenent. Cal destacar, pel poc habitual que resulta encara en la nostra literatura (val, sí, cada vegada menys, afortunadament, però encara és poc corrent) la normalitat amb què es tracten les relacions entre persones del mateix sexe, fins al punt que a vegades han de passar uns quants paràgrafs, o fins i tot pàgines, per adonar-nos si de qui ens està parlant l’Elisenda és d’una parella heterosexual o homosexual. Benvinguda sigui la normalitat a la nostra literatura, en tots els àmbits!

Potser els relats que m’han fet menys el pes, sense desmerèixer-los, per descomptat, han estat “Finestres” i “Sals de bany”. Si en el primer del que es parla és dels retrobaments familiars, en el segon l’autora aprofundeix en les relacions entre amics, concretament en aquelles relacions que en podríem dir “tòxiques”. Novament, un dels punts forts dels relats n’és l’ambientació.

Amb “Balls” tornem a agafar alçada. Es tracta d’un relat amb moments autènticament sublims que podríem definir com de “gastronomia bestial”. La lluna sabem que té una influència directa en el comportament dels animals. Doncs bé, la seva absència també.

“Closques” també és un relat magnífic, amb alguns elements icònics ben destacables, que confegeixen de nou una escenografia molt propícia. El protagonista és un albí i aquesta condició l’obliga a viure i a treballar de nit, protegit de la llum del sol. No només en aquest, però potser sí especialment en aquest, m’han vingut al cap alguns relats de Torn de nit (i també d’altres històries, com ara El resplandor) del mestre King. Potser siguin només coses meves… Fet a partir de diferents retalls de la vida del protagonista i el seu germà, l’autora ha volgut posar de relleu en el conte la influència nefasta sobre els fills d’una mare obsessionada amb la idea de protegir el seu fill albí de si mateix, fins al punt de fer-lo sentir un malalt, i de conscienciar l’altre fill, el “sa”, de la seva responsabilitat de per vida amb el germà “malalt”. La percepció per part de certa gent de la diferència com una anormalitat patològica que cal ser curada entronca amb algunes coses que hem dit abans a propòsit del tema de la sexualitat. Sembla ser una de les constants de l’autora, molt ben treballades. Al final, magnífic i devastador, arribem a entendre que tots els tombs que ha donat la història (amb especial atenció a la psicologia dels germans) són necessaris i justificats.

Per acabar, “Reixes” resulta un interessant relat amb alguns trets indissimuladament autobiogràfics. Almenys això sembla inferir-se sense conèixer-ne gaire detalls d’aquesta protagonista, aquesta nena que té la mania d’explicar històries de por als seus companys. Digne colofó, en qualsevol cas, a un recull molt meritori i que pronostica l’emersió d’una nova veu interessant (i femenina) en el panorama narratiu català.

No us el deixeu perdre: es llegeix amb fluïdesa i marida perfectament amb el para-sol i la gandula de platja.

Relats inclosos en aquesta antologia:
Engranatges ★★★★
Rems ★★★★
Vies ★★★
Finestres ★★★
Balls ★★★★
Sals de bany ★★★
Closques ★★★★
Reixes ★★★

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada