SEGUIRÀS EL RITME DEL FANTASMA JAMAICÀ (2017) – Albert Pijuan

Autor: Albert Pijuan
Títol: Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà
Any: 2017
Editorial: Angle Editorial
Pàgines: 231
ISBN: 9788415307600
Valoració: ★★★

 

Si busqueu a la Viquipèdia el terme literatura experimental trobareu un bon grapat d’obres on triar i remenar. Un servidor, tot sigui dit, n’ha llegit ben poques: uns quants relats de Borges, Cortázar o Donald Barthelme i novel·les d’autors com Anthony Burgess (a La taronja mecànica fa ús d’un llenguatge inventat, quelcom comú a altres llibres) o com John Hawkes, un individu que asseverava que la trama és el pitjor enemic d’una obra literària. L’Albert Pijuan fa seves algunes d’aquestes màximes (dificultat estructural, llenguatge innovador, ruptura lineal del temps influenciada pel cinema, absència de trama com a excusa per presentar digressions diverses,…) i les explota al màxim en els textos que componen Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà. El resultat, com passa en qualsevol recull de relats, és heterogeni, irregular, amb l’afegit que l’experimentació augmenta exponencialment la sensació d’atracció/rebuig per cada una d’aquestes vuit càpsules literàries sintetitzades per l’autor. Hi trobarem històries gens comunes: distopies xungues causades per les drogues, visites a cementiris d’allò més peculiars, un assaig sobre el naixement del black metal o una personalíssima entrevista que relaciona la música electrònica i els rituals ancestrals jamaicans.

Malgrat que no és gens habitual en les meves ressenyes, començaré pel final, és a dir, per l’opinió global de l’obra; més tard entrarem a desgranar cadascun dels relats. Arribat a aquest punt miraré de sincerar-me, de forma que pugueu entendre el perquè de les meves dicotòmiques reflexions. Ho reconec: sóc un lector mandrós, i com a tal no sóc gaire amic dels experiments que entorpeixen la lectura, encara menys en el grau d’excés que l’Albert Pijuan (una mena de kamikaze literari) aplica a alguns dels contes d’aquest recull. El veredicte (no podia ser de cap altra manera) em genera sentiments absolutament enfrontats. L’Albert em sembla un escriptor brillant, un artista amb un potencial bestial, sempre que s’allunyi dels artefactes massa radicals i segueixi els paràmetres més comuns de la narrativa. El resultat global és que he congeniat poc o gens amb alguns dels contes que enceten el recull (uns m’han semblat buits i d’altres m’han donat la sensació que no duien enlloc) però en canvi trobo superbs els tres últims relats, dotats d’una qualitat innegable i posseïdors d’un rerefons profundament pertorbador. A mesura que llegia el llibre aquest semblava irremeiablement condemnat a l’ostracisme de l’aparador del meu Wallapop però el pòsit que em va deixar “Fantasma / Jamaica” va servir, ell tot sol, per canviar el veredicte i reservar-li al volum un lloc privilegiat a les meves estanteries.

I era com si sota aquest vel hi hagués una olor encara més profunda, una olor llefiscosa i pudent, la flaire de la vellúria i de la decadència. Una ferum com la que deu sortir dels taüts corruptes i les tombes violades.

L’autor, això sí que ho reconec, té la capacitat de dotar tots els seus personatges d’un elevat poder d’atracció: estan ben definits i brillen amb llum pròpia; a primer cop d’ull poden resultar banals però acaben resultant excèntrics, gairebé hipnòtics; sovint els seus diàlegs desemboquen en situacions d’una cruesa malaltissa però a la vegada subjugant; els protagonistes són, en definitiva, ànimes contradictòries atrapades dins d’un mateix cos. Un altre punt a favor seu és la creació d’atmosferes, una assignatura que l’Albert aprova amb nota. Així doncs iniciem la lectura amb “Els venedors de la CYP”, una història interessant que no acaba d’enlairar-se malgrat tenir uns personatges amb identitat pròpia i una brillant ambientació digna d’una sèrie com Mad Men. “Simona” va a petar de ple a dins de la categoria d’infumable: es tracta d’un text que no deixa de ser el balbuceig incomprensible d’una nena amiga dels escarabats. Com a experiment de cinc o sis pàgines hauria funcionat però l’excessiva llargària i el llenguatge l’acaben sentenciant. A “Durà cua“ li passa una mica el mateix que al relat que obre el recull: localització més que interessant i personatges d’allò més estranys que, en aquest cas potser sí, ens ofereixen una evolució cap a un final una mica més rodó.

“Una separació” s’inicia amb una persecució absurda plena a vessar de filosofia de pa sucat amb oli, un reguitzell d’anuncis dignes d’una guia Lonely Planet un pèl trillada. L’inici pel·liculero remunta quan l’autor va per feina i posa fil a l’agulla a la relació entre els personatges. Arribem al quid de la qüestió i veiem que tot rutlla per si sol, sense necessitat de tants preàmbuls, però malauradament el relat es desinfla amb un desenllaç que voreja el fantàstic i s’endinsa en l’absurd. “Zulufita” és un relat futurista que ens acosta a l’estil de Burgess. Tot i que la història que amaga té el seu punt el resultat acaba resultant repetitiu, embullat. Tot, absolutament TOT, se li perdona a l’Albert amb la meravella que és “Fantasma / Jamaica”. L’entrevista que un jove fa a la seva tieta t’atrapa i et succiona l’ànima amb delit vampíric mentre t’inocula el verí de la música jamaicana. L’autor et bressola amb la cadència de les paraules i t’endinsa sense remei en la nit fosca de la seva evolució. El text, com diria el Capità Haddock, deixa com a concentrat de neula remullada la conversació entre Christian Slater i Brad Pitt a Entrevista amb el vampir. La riquesa de l’escenari que descriu l’autor (Jamaica) i les referències musicals que fa (el naixement del dub) són d’allò més interessants. Si hi afegim els rituals casolans ideats per tal que els temes musicals triomfin, el significat religiós de la marihuana, la relació entre el ball i la comunicació espiritual i l’excel·lent descripció del batec de les comunitats a través dels Sound Systems el resultat és excepcional. El conte, de fet, té el mèrit d’atorgar un nou sentit a la música electrònica i esdevé una masterclass digna de ser inclosa al Loops de Javier Blánquez en un apèndix titulat “El dub és un fantasma”. “Disculpes per la sang” reprèn el guió del text predecessor i l’encarrila cap al gènere del black metal amb el punt de vista d’un assaig ben esclaridor. El text que tanca el volum, “Curs de literatura calafellenca”, és una digressió literària exquisida i d’allò més original.

Al marge d’un nínxol hi ha enredats un morrió i la corda i l’os amb què devia jugar el gos mort. Tots els accessoris es troben en estat de putrefacció i l’aspecte del manyoc retira a l’esquelet d’un alienígena. No és un cementiri d’animals qualsevol.

Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà és un llibre que trenca qualsevol cànon i com a tal es pot incloure dins de qualsevol gènere. De fet, va ser nominat als premis Ictineu 2017 (en els seus relats hi trobem fantasia, terror i ciència-ficció) i és 100% compatible amb el nostre web. La ressenya, doncs, està més que justificada. Ara bé, ja us avanço que no és una lectura fàcil. I tampoc gens comú. John Hawkes afirmava que “the experimental fiction is an exclamation of psychic materials which come to the writer all readily distorted, prefigured in that inner schism between the rational and the absurd”, i com a tals arriben també al lector, que haurà de pair-los si vol gaudir de l’experiència. Amb aquest llibre passa una mica el mateix: podeu xalar amb el viatge kàrmic que us proposa l’Albert Pijuan però tingueu llesta la vostra dosi de zulufita, no fos cas que el viatge, en lloc de resultar plaent, es transformi en un autèntic malson.

Relats continguts en aquesta antologia:
Els venedors de la CYP ★★★
Simona ★
Durà cua ★★★
Una separació ★★
Zulufita o Els millors anys de la nostra espècie ★★
Fantasma / Jamaica ★★★★★
Disculpes per la sang ★★★★
Curs de literatura calafellenca ★★★★

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada