He de reconèixer que l’space opera és una de les meues debilitats, un dels subgèneres que m’atrauen més de la ciència-ficció. Si surt una nau espacial a la coberta, ja em tens guanyat al moment. Per tant, Mare d’Isabel del Río, amb una preciosa il·lustració a l’estil pulp feta per Àlex Santaló que recorda a 2001: una odissea a l’espai era un llibre que em va cridar l’atenció de seguida. 

Malauradament, posant-me a rumiar sobre obres d’òpera espacial en català, la veritat és que se m’acudeixen molt pocs exemples. L’autora que ho ha cultivat més ha sigut la Montserrat Galícia amb llibres com El vent entre els saguaros o Retorn a Naxor. Però també n’ha escrit en Jordi de Manuel amb El cant de les dunes, Josep Vallverdú amb Nàufrags a l’espai o, fins i tot, una saga sencera d’aventures espacials escrita per Xavier Rull, Skordat. Així doncs, Isabel del Río s’atreveix a aventurar-se per un terreny poc transitat en la nostra llengua i ho fa amb una obra complexa i exigent, que vol portar aquest subgènere a un altre nivell. El plantejament de l’obra ens situa en un futur en el qual la vida a la Terra ja no és possible i part de la humanitat va poder fugir a l’espai i viure en una sèrie de càpsules espacials petites, on amb prou feines cap una família, que orbiten al voltant de diversos planetes o llunes, i només els és permès entrar en una estació espacial un cop al mes. La història se centra en la història de la narradora, la Penélope —un nom molt simbòlic per escriure una obra que juga amb els conceptes de maternitat i d’odissea espacial—, i el seu fill, en Lluc, que viuen sols en una càpsula, perquè el seu pare es va haver de quedar a la Terra i no va poder fugir amb ells. Tot es desencadena quan en Lluc, que arriba a la majoria d’edat, se li permet elegir un futur. Ell decideix apuntar-se a Reclutament i el destinen a Saturn, un planeta del qual, de moment, tothom que hi ha anat, ha desaparegut.

I no puc llegir gaire més, perquè seria esguerrar l’experiència lectora, ja que el que passa a partir de llavors et sorprèn amb els seus girs argumentals i et porta per camins totalment insospitats. Però el que sí que es pot dir és que Mare és novel·la que transita per l’space opera, sí, però també per l’horror còsmic i la teoria dels multiversos. Tot acaba derivant en un joc abstracte i poètic que vol ser ambiciós i ho aconsegueix, malgrat que deixa un lector confós pel camí, que ha de llegir i rellegir diverses vegades per veure el joc que ens proposa l’autora, com un trencaclosques literari. És d’aquelles novel·les que va creixent amb cada relectura i que necessiten un lector atent i amb mentalitat àmplia. Hi ha alguns aspectes lingüístics que potser s’haurien pogut polir més, però això ja són manies pròpies, perquè l’estil de l’autora flueix a la perfecció.

També m’han semblat molt interessants totes les referències dels gèneres fantàstics que ens proposa Del Río, que es demostra una gran coneixedora del gènere en un ampli espectre, cosa d’agrair perquè de vegades en català es peca de pionerisme i s’acaben escrivint coses redundants que ja fa anys que han estat escrites per autors de fora. A part de les evidents referències a Kubrick i Clarke, i la seua odissea espacial, també he detectat les homenatges a Lovecraft —un autor que, curiosament, sí que ha estat molt present a la literatura catalana—, a Octavia E. Butler —que tenim de fa poquet en català—, Mary Shelley —i el joc que proposa sobre la creació de nova vida—, Philip K Dick —amb tota la trama paranoica que acabem llegint— i, per descomptat, Stanislav Lem —que és el paradigma d’autor en el qual pensem quan parlem d’una ciència-ficció espacial més poètica i al·legòrica, i amb el qual curiosament també juga una autora com Montserrat Galícia en la seua obra—. Mare és una obra conscient del que s’ha escrit i que hi juga en conseqüència per proposar-nos una visió particular i original del gènere. Cal agrair, finalment, la tasca de l’acabada d’estrenar editorial Spècula, de la qual aquest llibre n’és la segona entrega, perquè sense projectes com aquest en què els autors catalans tenen un paper central, aquesta primavera de la ciència-ficció catalana de la qual ens agrada parlar els aficionats del gènere, no seria completa.