Una de robots!

Aquest curs vaig decidir apuntar-me al Club de lectura de teatre de la Biblioteca de Figueres. Quan ho vaig fer, anava predisposada a llegir clàssics de la talla de Shakespeare, Brecht o Rusiñol però també autors contemporanis com Sergio Blanco, Helena Tornero o Llàtzer García. Les lectures proposades segueixen la programació del Teatre Nacional i, com a mínim a la capital de l’Empordà, inclouen també les obres que es poden veure a la ciutat, de manera que és possible llegir la peça dramàtica i, com a complement, veure’n la representació.

Un fragment d’ ‘Alba’, una proposta escrita per Marc Artigau, dirigida per Raimon Molins i amb Montse Guallar, Clàudia Riera i Lluís Marco.

El que no m’esperava quan em vaig decidir a fer aquesta activitat, era trobar-me amb una obra de ciència ficció. Una història de robots, per ser més exactes. No associem aquest gènere al teatre, tot i que la paraula que denomina aquestes màquines intel·ligents de forma humana es va pronunciar per primera vegada en un escenari, dins la peça teatral R.U.R. de Karel Capek, que va ser el creador del terme.

L’obra en qüestió és Alba (o el jardí de les delícies), de Marc Artigau. L’argument ens parla d’una professora d’universitat, l’Alba, ja jubilada, que decideix comprar una unitat d’intel·ligència artificial, la J-Alba, perquè li faci companyia, l’ajudi en les tasques domèstiques i sigui la dipositària de la seva memòria vital; en un impuls per contrarestar el pas del temps, contra el qual la mateixa protagonista ens diu que és incapaç de lluitar, encarrega una J-Alba que té el mateix aspecte que tenia ella als vint-i-tres anys. D’aquesta manera, protagonista i sistema operatiu es converteixen en dues versions de la mateixa dona amb quaranta anys de diferència, i conviuen en una relació com a mínim inquietant on una és el reflex de l’altra amb quatre dècades de distància. Aquest equilibri més aviat insà és percebut com a tal per l’home, tercer personatge en discòrdia, antic enamorat d’Alba i actual amic, a qui aquest robot, imatge tangible de la dona que havia estat la seva amiga-amant, neguiteja i incomoda. La tragèdia està servida, perquè aquesta és una història que no pot acabar bé. Planejant sobre aquest triangle, i fermament entrelligada amb ell, hi ha la conferència que l’Alba prepara i imparteix sobre El Jardí de les delícies, de Hyeronimus Bosch, que ens serveix d’al·legoria d’aquestes relacions complexes entre els tres personatges, que van, com el quadre, del paradís a l’infern.

El famós tríptic ‘El Jardí de les delícies’, de Hyeronimus Bosch (Museu del Prado).

L’obra, que va ser guardonada amb el Premi Quim Masó 2017, ens parla del gairebé clàssic conflicte entre persones i màquines i planteja la -ja potser massa vegades formulada- pregunta d’on rau allò que ens fa humans. En aquesta història, i això dificulta la resposta sempre difícil a la qüestió, els sistemes operatius basen el seu aprenentatge en l’empatia que generen vers els individus amb qui conviuen, però ho fan a través d’un algoritme matemàtic en lloc de fer-ho a través dels mecanismes sempre misteriosos del cervell d’una persona de carn i ossos. L’obra reflexiona també, com no podia ser d’altra manera, sobre qüestions complementàries a aquesta, com ara la importància del pas del temps i dels canvis que en nosaltres opera o la necessitat de deixar la nostra memòria salvaguardada per ser recordats.

La peça es va representar al Temporada Alta de Salt i, posteriorment, a la Sala petita del Teatre Nacional fins al mes de desembre passat. També se’n pot llegir el text en el volum que va publicar Arola Edicions.

Personalment celebro que l’autor hagi incorporat sense complexos elements de ciència ficció a la seva creació dramàtica, empeltant-los a un text on les reflexions sobre l’art i la cultura hi tenen una importància cabdal i que ambdues realitats convisquin amb normalitat al llarg de l’obra. La barreja d’un material tan de gènere com és la convivència entre humans i robots amb l’anàlisi rigorós d’una de les obres cabdals del pintor neerlandès Bosch està molt ben cohesionada i no grinyola en el conjunt, la qual cosa propicia que l’obra sigui acceptada amb absoluta normalitat per un públic i una crítica que va més enllà dels propis de la ciència ficció.

Potser les reflexions que el text d’Artigau ens ofereix sobre la intel·ligència artificial i els problemes als quals ens pot portar una societat altament tecnificada on conviuen màquines i humans en harmonia –que no igualtat- són bastant elementals, però és d’agrair el tractament absolutament integrat que fa dels ítems del gènere, sense estigmatitzar-los ni remarcar la seva presència com a cosa extraordinària. Benvingudes siguin totes les ocasions que ens ofereix el panorama literari –ja sigui narratiu, poètic, assagístic o, com el cas que ens ocupa, teatral- per normalitzar una temàtica, la de la ciència ficció que, sovint, queda relegada als circuits específic dels aficionats. 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada