No us deixeu pas entabanar! La il·lustració de portada d’aquest petit llibre és enganyosa: hi podem observar dos marrecs llegint a la llum d’una espelma, rodejats de tenebres habitades per éssers de tota mena. Els traços del dibuix són simples, gairebé puerils, amb unes faccions concises i ben esclaridores. En Bernat Gómez Lucas, l’autor dels dibuixos, sembla voler rememorar amb aquest estil les pors infantils que tots hem patit en alguna etapa de la nostra vida. En aquest sentit, si penseu que els cinc contes que ha escrit el David Gómez Simó són històries per nens aneu ben errats. Estem davant d’un llibre de terror pur; TERROR en majúscules. Parafrasejant el mateix autor, els relats que componen A la llum d’una espelma pretenen obrir la porta del nostre subconscient per tal que hi puguin entrar un seguit de malsons recurrents. La seva intenció és deixar empremta i generar mal rotllo. I us puc ben assegurar que ho aconsegueix. Un cop passada l’última pàgina és inevitable sentir-se petit i indefens davant dels mals que ens sotgen, ben bé com els dos infants de la portada.

A “Rere els porticons tancats” coneixem un individu somiador. De seguida copsem, però, que els seus somnis i il·lusions no són normals, ans al contrari, són foscos i recaragolats, el fruit d’una ment malalta. Vet aquí un text colpidor, el retrat d’una bèstia que habita dins d’un home i la lluita d’una dona per fer-hi front. És un excel·lent relat introductori, un text sorprenent que evoluciona amb gran coherència i que recrea de forma magistral l’ambient malsà d’una mansió que amaga terribles secrets.

Al segon relat trobem una mare que, moguda per la nostàlgia, compra un peluix. Però el tendre record es trencarà en mil trossos quan l’innocent regal trasbalsi el petit i íntim refugi que és casa seva, amb el Joan, el seu marit, i el fill d’ambdós al centre del seu univers. La cançó que dóna nom al títol, “Frère Jaques”, hi tindrà molt a veure. És aquest un text més en línia de les pel·lícules de terror actuals, amb les sensacions crues i enfrontades que la dona té envers el nino i amb la ment exercint de catalitzador dels pitjors malsons.

A través dels ulls d’un nen que, passant per alt els savis consells de la gent gran, gosa espiar de nit rere els porticons, ens serà desvelat el misteri de les ombres tardorenques. “L’ombra en un carrer sense llum” és el que més s’assembla als contes que ens explicaven les nostres àvies. És aquest un relat d’estil clàssic, un text breu, brevíssim, extraordinari en la seva factura però amb un punt naïf que el converteix, potser, en el menys terrorífic de tots.

“L’home que feia retrats als cementiris” ens transporta fins a un cementiri sense lògica, on tot sembla canviar entre el dia i la nit, en el qual un no es pot permetre el luxe d’abaixar la guàrdia ni tan sols un instant. Precisament això és el que fa un reporter gràfic, pobre beneit, abans de descobrir l’embolic en què s’ha ficat. Aquest relat barreja elements clàssics com la nit, els cementiris i els laberints. En llegir-lo és inevitable rememorar les escenes d’El resplendor de Kubrick, no en va l’atmosfera malsana i opressiva que transmet s’hi assembla molt. D’altra banda a un servidor li ha costat imaginar-se l’escenari, representar-lo mentalment, ja que sembla sorgit de la ment d’un arquitecte mig sonat.

A “Els nens del bosc” trobem tres parelles que busquen la intimitat d’una masia mig perduda per passar-hi el cap de setmana i dur a terme jocs sexuals. Vet aquí el típic punt de partida dels slashers que es poden veure al festival de cinema de Sitges; el desenllaç, ja us el podeu imaginar. Tot i que el relat m’ha semblat el menys original de tots és cert que el David sap conferir-li un punt original, un gir que al·ludeix a les tradicions orals de la nostra terra i que aconsegueix pertorbar-nos pel simple fet d’incloure uns nens (ai, maleïts nens!) dins de la trama.

Les il·lustracions que encapçalen cada un dels relats ens donen pistes del que hi trobarem. Així doncs tenen una doble vessant: introdueixen la història i ens generen una incipient mala maror resultant de la combinació de temàtiques sinistres amb uns dibuixos infantils que esperaríem fossin innocents. En aquest aspecte els gràfics combinen a la perfecció amb cada una de les històries i donen sentit al conjunt del llibre.

El David ens dóna la benvinguda amb una frase excelsa del Dràcula de Bram Stoker. Un cop a dins de la seva ment hi trobarem ninots diabòlics, cases amb mal karma, cementiris en els quals succeeixen fets estranys, bruixes i uns marrecs amb tan mala bava com els de les panotxes. En definitiva, tot un reguitzell de clàssics moderns del terror passats pel sedàs de la ment d’un autor que brilla quan més fosca és la penombra, un escriptor que té molt a dir (tant de bo el temps ho confirmi) en el terreny del relat breu.