Si els viatges per l’espai exterior esdevenen un dels senyals d’identitat de la ciència-ficció, el coet escacat i blanquivermell de Tintín és, sense cap mena de dubte, una de les icones més universals d’aquest gènere. Enguany la creació d’Hergé celebra el seu norantè aniversari i ho fa amb una més que notable bona salut, ocupant portades a un munt de diaris i setmanaris, amb exposicions arreu del món i sent objecte de culte, estudi i lectura per part d’un públic universal i transgeneracional. Des d’El Biblionauta no podíem deixar passar aquesta celebració ja que, com dèiem abans, la relació de Tintín amb la ciència-ficció, tot i que ocasional, ha quallat d’una manera intensíssima en l’imaginari col·lectiu.

El díptic lunar compost per Objectiu: la lluna (1953) i Hem caminat damunt la lluna (1954) va ser publicat inicialment a la revista Tintin i, com s’ha dit manta vegades, la petjada de l’intrèpid reporter sobre la lluna es va avançar en setze anys a la d’Armstrong el 20 de juliol de 1969. Quan Hergé es va plantejar aquest projecte ho va fer des d’uns plantejaments estètics i ètics molt definits; com va ser habitual a la sèrie -menys en els anys de la guerra-, l’autor va escollir un tema d’actualitat, que connectés directament amb el públic, i cal recordar que la carrera de l’espai ho era en aquells anys. Alhora, va decidir tractar aquest assumpte des del rigor i la documentació, com sempre ho havia fet, malgrat que es trobava davant d’un repte: ser fidel a quelcom que encara no havia succeït. El fet que el dibuixant belga fos capaç de predir algunes de les característiques del viatge de l’Apol·lo XI no va ser conseqüència de la seva dimensió de visionari –mai no ho va ser, ni ho va pretendre- sinó que es va deure al simple fet que es va documentar exhaustivament al voltant de com els científics començaven a dissenyar un viatge que seria real molt pocs anys després. Així, circumstàncies com la vida sense gravetat a la nau, l’aspecte de l’asteroide Adonis, la necessitat d’automòbils exploradors a la lluna o les dificultats de l’enlairament i l’aterratge no van ser encerts d’Hergé sinó transposició d’allò que els científics ja havien pensat i dissenyat als seus laboratoris.

La presència de la ciència-ficció a Les aventures de Tintín no és especialment significativa; sí que és cert que trobem una certa fascinació pels fenòmens paranormals en alguns títols, i que en un àlbum com Vol 714 a Sidney la presència d’uns extraterrestres sembla dinamitar la versemblança general de la col·lecció, però precisament la voluntat de cenyir-se a la realitat  –un senyal d’identitat de la majoria dels àlbums- l’allunyava força d’aquests àmbits no immediatament propers. Potser per això els tintinaires més de soca-rel no acaben de trobar-se còmodes davant d’aquests àlbums lunars que, a més, ofereixen singularitats que descol·loquen als lectors habituals. Així, l’aclaparadora documentació tecnològica que caracteritza Objectiu: la lluna, amb bafarades carregades de text que expliquen les particularitats del projecte espacial, esdevenen un rara avis en les vinyetes d’Hergé, que es caracteritzava per un ús precís, condensat i fluid del llenguatge. Aquest aspecte, però, que incomoda alguns lectors de l’àlbum, no ens ha d’impedir descobrir un magnífic relat d’espionatge, reflex de l’ambient de Guerra freda que es vivia al món a la dècada dels anys cinquanta, on la tensió que governa les relacions entre els personatges és un preludi de l’angoixant viatge a la lluna que emprendran i  culminaran a l’àlbum següent.

Hem caminat damunt la lluna, malgrat la poca estima que li tenen alguns lectors de la sèrie i el fet que sovint s’ha llegit només com una obra d’anticipació, és un dels grans còmics del segle XX. En el terreny gràfic suposa una de les fites més remarcables en la trajectòria artística d’Hergé per la seva capacitat per retratar un món nou i infinit –la lluna i l’espai exterior- que es combina de manera paradoxal amb els espais claustrofòbics i asfixiants de la nau, on tots els personatges viuen una gran part de l’aventura tancats en unes petites sales d’escassos metres quadrats; si a això li sumem la hipnòtica combinació de colors on es contrasta la potència del blanc i del vermell del coet, el taronja dels vestits espacials i el negre de l’espai exterior, el resultat és fascinant. Però per si això no fos poc, la història té una tensió única, angoixant, que suposa per al lector una lectura incòmode; tensa i emocionant, però estranyament inquietant.

Els dos àlbums van ser escrits i dibuixats en un dels períodes més foscos de la vida d’Hergé. Després de la guerra i d’haver estat absolt de l’acusació de col·laboracionista, l’aparició de la revista Tintin l’any 1946 semblava normalitzar la seva reincorporació a la vida ciutadana; res més lluny de la realitat. L’artista belga havia publicat durant els anys de l’ocupació nazi en el diari Le Soir, òrgan del nou règim, i les purgues efectuades després de l’alliberament el van posar contra la paret. La por viscuda, el sentiment de ser un boc emissari, la desconfiança i el treball frenètic, destinat a oblidar les tensions viscudes, el van anar submergint en una depressió d’enorme envergadura. De fet, i la dada es prou reveladora, la publicació d’aquesta aventura doble es va veure interrompuda al llarg de disset mesos  -de setembre de 1950 a abril de 1952- davant de la impossibilitat d’Hergé de tornar a la feina. Així doncs, des de la foscor, Hergé va dibuixar un àlbum on s’imposava el color negre.

En aquest sentit, la ciència-ficció d’Hergé no és interessant perquè mostri uns avenços tecnològics o una visionària exploració del nostre satèl·lit sinó perquè utilitza el gènere per parlar de les coses veritablement importants. Hem caminat damunt la lluna és un àlbum existencialista on la reflexió sobre la mort és obsessiva, on, cosa estranya a la col·lecció, apareix un cadàver, on s’explicita un suïcidi –recordem l’abnegada actuació del miserable enginyer Wolff-, on els herois –i l’autor- s’enfronten a la negror de l’existència, al buit més absolut i descobreixen que només en la gent que estimem i que ens estima, amb les seves misèries i grandeses, es troba la resposta als grans enigmes de la condició humana. Al viatge espacial de Tintín ressona Camus, amb el silenci de Déu i l’absurd de la vida -encarnat pels Dupond/Dupont- i on sembla que només la dignitat humana pot convertir-se en força salvífica. Quan Armstrong va arribar a la lluna uns anys més tard ens va parlar d’un petit pas que esdevenia un gran salt per a la humanitat. Quan ho fa Tintín el 25 de març de 1953 i contempla la superfície lunar, les seves paraules són demolidores: un paisatge de malson, un paisatge de mort, espantosament desolat. Tintín parla de la lluna i potser Hergé parla del seu món interior.

Per a Hergé la ciència-ficció no és una excusa ocasional, una oportuna metàfora instrumental i efectiva; en el seu cas  és l’únic camí possible per reflexionar sobre temes profunds, per encarar els seus dimonis personals, per posar-nos davant dels misteris de la nostra existència. En aquest sentit, Objectiu: la lluna i Hem caminat damunt la lluna  és una mostra de la millor ciència-ficció, de la que va més enllà de l’entreteniment i dels efectes espacials, del foc d’artifici interestel·lar i de la pirueta al·legòrica i que esdevé un territori privilegiat per a la més sublim expressió artística.

 

Nota filològica

On a marché sur la lune va ser publicat com a àlbum l’any 1954. Poc després, l’any 1959, Concepción Zendrera el va traduir per a Juventud amb el títol Aterrizaje en la luna; potser no era el títol més apropiat –aterrar a la lluna no és una contradicció?-, però és que encara no existia la paraula alunizaje, que s’incorporaria al Suplemento del DRAE l’any 1970; Hergé, un cop més, s’havia avançat a la realitat.

En anglès va sortir publicat l’any 1960 amb el títol Explorers on the moon, que sembla més el títol d’una novel·la victoriana d’anticipació i fins l’any 1968 no va sorgir la traducció catalana, com sempre a càrrec de Joaquim Ventalló. Més enllà de l’impersonal on de l’original francès, Ventalló va optar per una versió més intensa i vívida utilitzant la primera persona del plural. Així com els primers alpinistes catalans que van conquerir l’Everest l’any 1985 van proclamar Hem fet el cim!, Tintín, el capità Haddock, Tornassol, Dupond, Dupont, Woolf i Milu, quan van petjar la lluna molts anys abans van proclamar en català: Hem caminat damunt la lluna!