De fa temps que les fans de Joc de trons esperem amb ànsia Vents de l’hivern, el sisè volum de la saga, que, malgrat els rumors que està enllestida i només falten petites correccions de part del seu autor, George R.R. Martin, no acaba d’arribar mai. La darrera entrega, Dansa amb dracs, va ser publicada el 2011 (la traducció un any després) ja en ple èxit de la sèrie televisiva. Des de llavors, Martin sembla que ha alentit la publicació i s’ha dedicat a altres temes (Canalles) i ara sorprèn amb aquesta preqüela, que aprofita materials anteriors, abans de la darrera temporada televisiva de la sèrie, potser anticipant una futura spin-off.

La traducció en català, com la castellana, ha aparegut gairebé de manera simultània a la versió original. Al darrere hi ha d’haver hagut una feina ben coordinada de l’editorial perquè s’ha confiat la traducció a Anna Llisterri, Esther Roig i Mar Albacar (la darrera s’havia encarregat de la traducció de Dansa amb dracs). L’edició en conjunt té un nivell de llengua i correcció superior a la saga original, especialment si es confronta amb els primers quatre volums, on el nivell de llengua era molt limitat i amb molts errors gramaticals. Això vol dir que a més de coordinació de traductores, també hi ha hagut un bon treball de correcció. El text es complementa amb unes il·lustracions realistes i preciocistes de Doug Wheatley.

Els lectors que ja coneguin Joc de trons es troben amb una primera diferència, Foc i sang es presenta com una crònica històrica. Aquesta és narrada per un dels arximestres de la Ciutadella d’Antiga a partir de diverses fonts, de les quals extreu informació de manera crítica i comentada. Aquest model narratiu fa que es perdi la frescor dels capítols dedicats a un personatge de la saga original, i la lectura s’afeixugui a causa dels comentaris del narrador sobre les fonts que utilitza. Amb tot, és un recurs que Martin utilitza amb gràcia, ja que comenta passatges des de diferents òptiques alhora que analitza la veracitat de cada font:

Aquesta narració cronològica fa que la lectura sigui lineal i es perd l’explicació coral dels fets, el volum l’acosta més a un llibre històric i l’allunya del treball literari d’organitzar els fets segons el punt de vista dels personatges. 

Pel que fa al contigut, l’obra s’inicia aproximadament uns 300 anys abans de Joc de trons, per bé que en aquest volum només hi ha la meitat del període, des de la conquesta al regnat d’Aegon III, caldrà esperar a una segona entrega per tancar aquest període. Així doncs, l’obra comença amb la conquesta de Ponent per part d’Aegon I el Conqueridor, que marca l’inici dels anys de Ponent. Les primeres pàgines posen a prova la paciència del lector, ja que hi abunden els noms de moltes famílies de les quals no se’n sabia res, algunes perquè desapareixen i d’altres perquè deixen de tenir interès narratiu. També s’esmenten molts topònims i multitud de batalles. Són explicacions feixugues, però que tenen alguns moments èpics, com la crema de Harrenhal o la genuflexió de Torrhen Stark al Trident.

No seran els únics moments coneguts pels lectors de la saga que es troben a Foc i sang. Molt interessant és el robatori de tres ous de drac que seran duts a les ciutats lliures on se’ls perdrà la pista. La connexió entre aquests ous i la saga original és evident i marca aquells punts de connexió necessaris entre una preqüela i la resta de la història.

Malgrat aquest inici feixuc, la narració manté un bon ritme i va desgranant la vida dels reis, els seus actes de govern, alguna revolta… fins que s’arriba a la Guerra de la Dansa dels Dracs provocada per l’enfrontament entre els germanastres Aegon II i Rhaenyra. En aquest punt, de nou, la narració s’embolica amb batalles interminables, bàndols, traïcions… que tan ens té acostumats Martin. La història s’acaba als inicis del regnat d’Aegon III, un nen trist després dels enfrontaments familiars.

A diferència de Joc de trons on les cases que més destaquen són els Stark, els Lannister, els Tyrell i fins i tot els Tully i els Arryn, aquí els protagonisme el tenen els Hightower d’Antiga, els Baratheon de Bastió de Tempestes i sobretot, els Velayron, emparentats amb la família reial, els Targaryen. És curiós veure com l’ascendència valíria dels monarques els confereixen un aspecte marcat per un cabell daurat i uns ulls violetes, alhora que són capaços de cavalcar dracs i, per disposició reial, reben un ou d’aquestes criatures al bressol després de néixer. En definitiva, semblen propers a una divinitat.

Malgrat aquestes explicacions, es troba a faltar les descripcions de la vida luxosa i dels plats que se serveixen a l’hora de menjar. També són escasses les escenes de contingut sexual. El que sí que és manté és una llarga llista de càstigs i tortures, com la que s’inflingeix a l’amant d’una princesa Taragaryen quan se li trenquen les extremitats i li són curades de tal manera que quedin deformes. O a un desgraciat a qui pengen i eviten diverses vegades que mori ofegat cada vegada. La inventiva cruel de l’autor no té aturador!

Tot i les diferències, l’univers Joc de trons és ben present en aquest llibre, els fans que se’l llegeixin tindran una bona dosi d’entreteniment i els encantarà totes les històries que s’hi expliquen, mentre continuen maleint que Martin no escrigui (o publiqui) el que realment s’espera d’ell. I tot fa suposar que la segona part d’aquest Foc i sang sembla que anirà abans que la sisena entrega. Un avís per als neòfits de la saga, millor començar pels volums originals i obviar l’ordre cronològic i aquest volum de 800 pàgines; la lectura serà més amena i es podrà entrar més fàcilment a la història de Ponent.