El passat 1 de febrer va morir a Perpinyà l’escriptor Pere Verdaguer. Havia nascut a Banyoles el 9 d’abril de 1929. El febrer de 1939, quan encara no havia complert deu anys, va travessar la frontera amb els pares i un germà més gran, fugint de l’ocupació franquista, i es van establir a Illa de Tet, al Rosselló. Uns mesos després començava la segona guerra mundial i es produïa l’ocupació de França per les tropes alemanyes, circumstància que complicava un exili que amb el temps va esdevenir plena integració a la Catalunya del Nord.

El germà gran es va fer pagès. Pere Verdaguer va estudiar a Illa i després al liceu Aragó de Perpinyà. La seva inclinació eren les ciències, però per la situació familiar va cursar lletres a la universitat de Montpeller, amb la idea d’anar obtenint diplomes que li permetessin fer classes de francès i de castellà per a guanyar-se la vida. Alhora estudiava català per necessitat vital. El 1956 es va casar amb la nord-catalana de Prada Gineta Bernard, pintora i professora de català. Es van establir a Perpinyà i van tenir dos fills, Miquel i Mireia. El 1960, alhora que començava a publicar articles, Verdaguer va participar en la fundació del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, que el 1968 va impulsar la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, lloc d’encontre d’estudiosos de tots els Països Catalans.

El 1965, aprofitant la bona disposició del diari «Midi Libre», Verdaguer hi va començar a publicar una tira diària de còmic, amb dibuix de Roger Taillade. Eren les aventures d’un noiet, l’Ubiquet, que havia trobat una màquina del temps, amb què solucionava problemes de la societat nord-catalana, i que van donar lloc a la novel·la El cronomòbil, publicada a Barcelona, a Edicions 62, el 1966.

També el 1966 a Barcelona va ser autoritzat el primer setmanari en català des de la guerra civil, «Tele/estel», que publicava un relat a cada número. Pere Verdaguer hi va publicar els contes “La vedellada de Mister Bigmoney”, de colonialisme interplanetari, el 1967, i “Un problema pelut”, amb un vestit fet d’un teixit que va creixent amb l’usuari, i “Pavel Nasdevitx”, amb una nau tripulada per un nadó aparentment extraterrestre, el 1968.

A partir d’aquí Verdaguer va continuar publicant novel·les, totes de ciència-ficció, sobretot a Barcelona, però escrites des del seu context, més lliure i normalitzat que al sud de la frontera. El 1969, també a Edicions 62, El mirall de protozous, amb un personatge que domina la plasticitat molecular i canvia d’aspecte; el 1975, a les edicions del Castillet, de Perpinyà, el volum La vedellada de Mister Bigmoney, amb onze contes, inclosos els tres de «Tele/estel»; el 1982, a Nova Terra, Nadina bis, amb una criatura duplicada; el 1983, a Pòrtic, L’altra ribera, sobre la vulnerabilitat cerebral, i que inclou dos contes i un pròleg que teoritza sobre la ciència-ficció; també el 1983, a Barcanova, Quaranta-sis quilos d’aigua, amb una descoberta de la física aplicable a la biologia; el 1985, a La Magrana, Àxon, amb un experiment de biologia, i a Pòrtic, La dent de coral, sobre universos paral·lels; el 1986, a Moll, de Palma, La gosseta de Sírius, amb una alteració climàtica, i el 1992, a Maià, d’Andorra, Arc de Sant Martí, amb una desvastadora invasió extraterrestre.

En total, nou novel·les i un volum de contes, a més d’alguns altres relats, com “Un dia com un altre”, publicat el 1987 anticipant la diada de Sant Jordi de 2012. L’última vegada que hi vaig parlar, ja fa anys, em va dir que encara enllestia una altra novel·la de ciència-ficció.

Dins l’abundant obra d’assagista, també té dos volums que val la pena tenir en compte. Les lletres de l’oncle Enric i els missatges de l’extraterrestre (Castillet, Perpinyà, 1978), recopilació de cròniques humorístiques publicades a «L’Indépendant», són en gran part cartes de l’extraterrestre Marçal Espaiós, que veu desconcertat com actuen els terrícoles.

El volum Cartes a la Roser (PAM, Barcelona, 1982), mostra de la voluntat pedagògica de Verdaguer, inclou alguns textos referits a la ciència-ficció, adreçats a una noia que opina que la ciència-ficció és “una subliteratura o una paraliteratura”. Verdaguer li demostra que és la literatura “més adaptada a les inquietuds del nostre temps”, i a més explicita el seu concepte de ciència-ficció axiomàtica:

Un escriptor fa una hipòtesi, substitueix a un fet científic quelcom que no és cert però que podria ser-ho en d’altres condicions (les condicions no tenen cap obligació lògica). I treu tota una sèrie de deduccions, de conseqüències per a la vida d’un grup humà, d’una col·lectivitat. Obre uns camps nous immensos a la creació literària, que ho integren tot, des de l’aventura a la psicologia i a la sociologia. Fins ara l’escriptor treballava sempre a l’interior del mateix sistema, imaginant només combinacions noves dels mateixos elements. Ara, canviant un sol axioma, un sol element de la base, pot construir tot un altre sistema, igualment vàlid, i estudiar-lo a fons. És a dir, que dobla les possibilitats. I com que els axiomes de base són en nombre il·limitat, vet aquí que la literatura passa d’un sistema solar a tota una galàxia!

És així com veia la ciència-ficció Pere Verdaguer. Ell també, amb la seva obra, ens ha obert tota una galàxia.

Agraïm-li-ho mantenint viva la seva obra i viu el seu record.