Fa uns dies, quan publicàvem la ressenya d’Introducció a l’ombra (1972), ja anunciàvem que Orciny Press, l’editorial del bizarro, també acabava de regalar-nos una nova edició de Procés de contradicció suficient (just quaranta anys després que aparegués per primera vegada), un altre dels títols majors de Manuel de Pedrolo. De fet, pel tarannà especial, desconcertant i audaç d’aquest llibre (“estrany” potser seria la paraula que més s’hi ajusta, atès que el DIEC no dóna una millor definició a l’anglicisme “bizarro”), Orciny semblava el lloc perfecte on reaparèixer.

L’edició comença com es mereix: amb una introducció, signada per una de les plomes més solvents del fantàstic català, Antoni Munné-Jordà. Diu molt de la cultura literària d’un país el tracte que dispensem a la nostra millor tradició, i queda clar que a Orciny es prenen les coses responsablement i seriosa. Munné-Jordà titula els seus mots introductoris “Un «ara» que sempre serà ara” i amb quatre ratlles fa esment del tema clau que s’amaga rere aquesta història: el de la dualitat i l’equilibri de les coses. El ying i el yang. Ja al propi Mecanoscrit del segon origen (al qual Munné-Jordà recorre aquí per parlar-nos del seu final) hi trobàvem reminiscències a la filosofia oriental i a l’hinduisme, i duia implícita la idea que tot al nostre món obeeix a un inacabable (inalterable) cicle de naixements i destruccions, deixant patent que la nostra Història és més fruit de la naturalesa repetitiva dels processos històrics que no pas d’una veritable evolució. També en aquesta novel·la apareix el mateix missatge, malgrat que l’autor ens el serveix ara en un embolcall diferent.

Només començar, el llibre aprofundeix en aquesta idea, ja que ho fa ni més ni menys que pel final. Per l’epíleg. Una altra pista de per on aniran els trets. Com en l’inici d’aquella inoblidable versió cinematogràfica de l’obra de Joseph Conrad que és Apocalipse now (Francis Ford Coppola, 1979), amb els acords de The doors advertint-nos que “this is the end” i no el principi, Pedrolo aconsegueix amb el recurs de l’epíleg al començament una desconcertant sensació d’estranyesa, i crea expectació. Brillant.

L’Enric Germa, el protagonista de la novel·la, és un pintor que es dirigeix a la localitat de Garum per vendre els seus quadres i trobar-se amb un vell conegut. Aviat, però, queda clar el tema de l’estranyesa i la dualitat que dèiem abans: en la inacabable carretera que hi mena, l’Enric decideix aturar-se en una cafeteria a descansar, i allà ja és testimoni dels primers fets  sobrenaturals. De forma ben premeditada, Pedrolo ens ha fet notar, just abans, que sobre la porta del lavabo de la cafeteria hi ha un gravat amb els símbols del ying i el yang. Com en la porta que mena a l’infern en Dante, un rètol ens adverteix del que hi trobarem si hi fem via. És clar que l’Enric no sap que està fent via cap enlloc diferent, sinó que és menat per la inconsciència cap a aquesta altra realitat. El canvi entre una i altra ve marcat per l’element sensual, que ens engrapa des d’aquest punt i no ens deixa anar fins al final del viatge. El llenguatge de l’obra a partir de llavors és volgudament lasciu i voluptuós. Tot el llibre és farcit d’imatges tremendament sexuals encaminades a excitar d’allò més els sentits de l’Enric (i de passada del lector).

Quan l’Enric arriba a la ciutat de Garum, resulta que l’amic que volia visitar ha mort, però els seus familiars no estan tristos, sinó tot el contrari, confien que Stravis, una mena de nigromant, els el tornarà a la vida. Apareixen llavors referències a la bruixeria i a l’espiritisme, a l’exorcisme i a l’alquímia. Es tracta de coneixements basats sobretot en la idea de la dualitat: bé-mal, actiu-passiu, home-dona, Déu-Diable. L’Enric deambula per aquest món sense comprendre’l gaire, com el lector, val a dir. Però l’encaterinament que li provoquen les noies (totes d’una varietat i perfecció increïbles), que se li ofereixen com a companyes sexuals amb el major impudor a cada moment, el mantenen força distret, com al lector, també. Violacions, maltractaments, masoquisme, sadisme… Tot molt ben escrit, però també molt literal. Costa imaginar la recepció d’aquest llibre als anys ’70, quan avui ja costa tant de digerir en alguns moments!

La veritat, però, és que el lector pot acusar una certa reiteració en aquests primers episodis que l’acabi cansant. Mica en mica, però, el llibre va guanyant en profunditat reflexiva i, paral·lelament, en interès. Com en les millors obres de gènere de Pedrolo, apareixen de nou dues de les idees que més l’interessaven: les de l’espai i el temps. Fent ús aquest cop de recursos més propers al misticisme i l’esoterisme que a l’element purament cienciaficcional, Pedrolo ens aproxima al tema fàustic del qui ven la seva ànima al Diable a canvi de l’eterna joventut, la qual cosa, unida a la professió de pintor del protagonista, ens ha de fer pensar per força en el malfadat Dorian Gray. De manera menys directa que en d’altres ocasions, però no pas menys brillant, l’autor ens proposarà reveladores teories respecte l’existència de realitats paral·leles i a la durada del temps.

Pel que fa a això, resulten interessantíssimes les disquisicions a propòsit de l’origen de la Humanitat i la naturalesa dels àngels i els dimonis, per bé que acusen potser un excés d’erudició que, a la llarga, pot acabar causant el mateix embafament que les reiterades peripècies sexuals del principi. Pedrolo, que tenia molts coneixements sobre mitologia de les religions i en aquest llibre els posa en solfa, discuteix abastament sobre el sexe dels àngels (literalment), la qual cosa  fa que de vegades tot pugui resultar excessivament recargolat, massa erudit. L’últim acte, en aquest aspecte, pot semblar que més que aportar llum genera encara un punt més de confusió. És l’acompliment de la profecia manifestada ja ben clarament en el títol del llibre, aquesta contradicció que ho marca tot i que és el motor que genera vida (fruit de l’amor), malgrat que sorgeixi del seu contrari: l’odi i la mort.

El motor que ens durà de nou, al final del llibre, al punt de partida (aquella carretera infernal, aquell hostal que sembla el d’Abierto hasta el amanecer), esdevenint el viatge de l’Enric, com el nostre, inevitablement cíclic. En conclusió, un llibre magnífic però exigent, per l’esforç que demana al lector i pel bagatge intel·lectual que desplega Pedrolo, però on els que busquen les constants pedrolianes de sempre (què dir de la broma metaliterària del final, amb el llibre dins el llibre?) les trobaran de sobres (potser sota altres formes, com el maligne). A menys de dos anys del centenari del seu naixement, les notícies apunten que les tres novetats d’enguany únicament seran la punta de l’iceberg del que s’acosta. Caldrà estar atents, doncs, perquè vénen bons temps per als amants de la bona literatura de gènere en la nostra llengua.