Arriba el bon temps i des del web girem la vista enrere per saber quins han estat els millors llibres que hem llegit aquests mesos a la vora del foc (gener, febrer i març).
Com va passar també el trimestre anterior, el nombre total de llibres que hem llegit ha estat prou considerable, i si us interessa els podeu consultar tots navegant pel web.
Però com és costum, en aquesta tria s’han escollit únicament els 5 llibres millor valorats en les ressenyes dels nostres tripulants. I com sempre, vagi per davant que es tracta d’una tria heterogènia i personal.
Farishta (2017), de Marc Pastor
Hi ha molt pocs autors de gènere fantàstic en llengua catalana capaços de convertir la publicació d’una novel·la en un autèntic esdeveniment mediàtic. Encara són menys els que són capaços de publicar de manera (quasi) simultània l’original català i la traducció al castellà. Marc Pastor és un d’aquests casos, per no dir el cas, i la seva última novel·la, Farishta (publicada en català a Amsterdam i en castellà a Catedral) l’exemple més recent. I això pocs dies després que s’hagi sabut que La mala dona (2010), segurament la seva novel·la més reconeguda i traduïda, es podrà llegir properament també en japonès. Del tot inaudit en el nostre panorama literari, sobretot perquè l’autor mai ha defugit l’etiqueta d’escriptor de gènere fantàstic o de ciència-ficció, denominacions de les quals molts autors i editorials fugen més que de la pesta, en un país que acostuma a associar massa sovint gènere fantàstic amb literatura infantil i juvenil.
Hipermatrònic (2016), de Sergi G. Oset
El món literari actual viu supeditat a la novel·la, que té una capacitat per difondre’s inigualable i que ha relegat la narrativa breu i, sobretot, la poesia, a uns àmbits cada vegada més reduïts. Afortunadament, cultivar algun d’aquests gèneres “minoritaris” aporta una aureola de prestigi, per bé que la difusió i ja no parlem de l’èxit comercial, siguin escassos. Encara hi ha un altre gènere narratiu eclipsat completament per la novel·la i que, malauradament, no aporta prestigi als seus autors, es tracta del microrelat, vist massa sovint com un gènere poc literari o més propi d’una literatura de consum ràpid i lligat a l’actualitat.
El corb i La caiguda de la casa Usher (2016), d’Edgar Allan Poe
No acostumem a ressenyar dues vegades una mateixa història, malgrat que en surti traducció al català o una nova edició remarcable. Només quan l’ocasió s’ho mereix de manera indiscutible. Com la d’avui. Si el 2015 Laertes ens va regalar una superba traducció signada per Emili Olcina d’un dels millors relats d’H.P. Lovecratft, Els somnis a la casa de la bruixa (1932), l’any passat li va tocar el torn a Edgar Allan Poe (tan admirat pel mestre de Providence) a través de dues de les seves peces més celebrades: el poema El corb (1845) i el relat La caiguda de la casa Usher (1839). Novament, el dibuix de la coberta va ser realitzat pel gran Kim i les tasques de traducció van recaure en Olcina. Ara bé, si la masterpiece de Lovecraft era el primer cop que es podia llegir en la nostra llengua, aquest no és el cas d’aquestes dues. Precisament per això, el llibre s’enceta amb una justificació d’aquesta nova traducció.
Frida (2016), de Sébastien Pérez i Benjamin Lacombe
L’editorial Edelvives, ha publicat recentment Frida, llibre il·lustrat sobre una de les grans figures de l’art mexicà (una sorpresa exquisida que vaig descobrir a la petita Llibreria Low-Cost de Figueres). Al volum, podem gaudir d’una excel·lent combinació de les paraules de Sébastien Perez i les il·lustracions de Benjamin Lacombe. Aquest destacat equip francès no és la primera vegada que treballa junt i, entre altres títols, ha publicat El herbario de las hadas, Genealogía de una bruja y Retratos gatunos.
Contes fantàstics/1-2 (2014-2016), de Richard Matheson
El nom de Richard Matheson no pot ésser desconegut pels amants del terror i el fantàstic, ja que en paraules de Neil Gaiman, fins i tot els que no saben qui és el coneixen. Així de llarga és la seva ombra. Efectivament, no és exagerat dir que ell és el gran reformulador americà del gènere a meitats del segle XX, ja que abans de consagrar-se en la tasca de realitzar guions per al cinema i la TV, Matheson va ser l’autor de dues novel·les claus per entendre el gènere: Soy leyenda (1954) i El hombre menguante (1956). A més d’escriure al llarg de vint anys un gran nombre de relats breus meravellosos, que són els que ha reunit en ordre cronològic Ediciones Gigamesh en aquesta rica antologia en dos volums, amb les preceptives presentacions, introduccions, apèndixs i notes que un s’espera trobar en una obra canònica i amb voluntat d’ésser de referència.
Bon viatge i bona lectura.
La tripulació de la nau
