OPINIÓ
DE NENS SALVATGES I HOMES LLOP
El mite fantàstic de l’home llop té la seva vessant científica.
Professor i editor
Quan fa dotze mesos iniciàvem aquest particular viatge en el temps ens vam proposar transcriure i comentar mensualment una notícia meravellosa i sorprenent de la premsa diària al llarg de tot un any. El fet que es tractés de notícies del tot inversemblants però que apareguessin en diaris i revistes d’ús habitual, reputades i tot, especialment durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, representava una contradicció en els termes que ens va semblar molt atractiva. Un vampir vivint a Lisboa, perfectament identificat i que treballava d’afinador de pianos? Un zombi pintant d’amagat al taller del pintor Murillo? Un autòmat fan de Napoleó? Al cap de tots aquests mesos, doncs, podem dir que han desfilat pel bloc des d’ovnis, zombis i vampirs fins a autòmats, científics sonats o somiadors utòpics. Una autèntica freak parade que esperem hagi fet les delícies dels nostres lectors més fans del bizarre. Avui, en aquesta última parada de la nostra particular màquina, ens volem fer ressò d’una altra d’aquestes criatures del fantàstic que no havia aparegut encara en cap de les notícies que havíem transcrit: l’home llop.
Novament de la ploma de Juan Buscón (pseudònim amb què signava les seves populars cròniques diàries a La Vanguardia l’escriptor i periodista català Ezequiel Boixet), ens assabentem que a les selves d’Indostan s’han trobat diversos nens-llop. Es tracta de criatures desaparegudes feia temps a la selva i que, segons explica el cronista, han sobreviscut en companyia de llops, de tal manera que han desaprès els hàbits humans i avui dia tenen més de bèstia que de persona. Buscón farceix la seva crònica de l’habitual parafernàlia científica, i cita autoritats com ara el professor Max Müller, filòleg, hindòleg, mitòleg i orientalista alemany, o al geògraf escocès Roderick Murchison, com a testimonis oculars de casos de nens salvatges. La figura dels nens salvatges ha despertat l’interès del públic en diversos moments de la història. El cas més famós, segurament, sigui el de Víctor d’Aveyron, un d’aquests nens animalitzats trobat el 1799 per uns caçadors a la zona francesa d’Aveyron i al qual el pedagog Jean Marc Gaspard Itard provà inútilment de sociabilitzar. El cas despertà molt d’interès, però el cert és que els resultats foren més d’ordre teòric que pràctic. La pel·lícula de François Truffaut L’infant salvatge (1970) precisament ens explica aquest cas.
Filòsofs com Rousseau o Kant desenvolupen a través de casos com el d’Aveyron teories encaminades a explicar la influència de l’element social damunt les persones, i s’arriba a la idea del “bon salvatge” [1]. En literatura, sens dubte, la història més cèlebre és la narrada per Rudyard Kipling a El llibre de la selva (1894), duta al cinema amb desigual fortuna al llarg dels anys. També H.G. Wells estudiarà els límits entre l’home i la bèstia a la seva novel·la de terror L’illa del doctor Moreau (1896). Ara bé, en cap d’aquests casos podem dir que es tracti d’homes llop, si volem ser justos. L’home llop, tal i com l’entenem avui dia, pertany al terreny del folklore i els mites, i no al de la ciència. A més, les característiques que se’ls atribueixen no són comunes i fins i tot els noms varien depenent del país: a Llatinoamèrica, per exemple, reben també el nom d’ “homes tigre”, “homes puma” o “indis tigre”, i existeixen històries com les de les “dones pantera” (que Manuel Puig va usar com a base per a la seva novel·la). A Europa, l’home llop té la seva primerenca aparició en la mitologia grega, amb Licaó, i d’ençà llavors i fins a l’edat mitjana, quan Gervase de Tilbury associa la seva transformació amb la lluna plena, la seva popularitat va augmentar moltíssim. És també a l’edat mitjana quan tenim una de les més belles aproximacions al mite, de la mà de Maria de França en el seu lai Bisclavret. En qualsevol cas, les històries de l’home bèstia (associades a l’assassinat i al canibalisme), juntament amb un altre mite atàvic, el del vampir, han aterrit els homes des dels inicis de la civilització (pel contrast, probablement, entre natura i cultura) i la literatura.
Busca, buscando
En uno de los interesantes folletines científicos que publica semanalmente el Journal de Debats, se habla de una nueva especie de animales hasta ahora ignorada de los naturalistas europeos. Cuando digo «nueva especie» incurro en una fraseología impropia, científicamente hablando, ya que sólo se trata de una… singularidad, producida por las circunstancias pero singularidad tan fenomenal que a no venir atestiguada por numerosos testigos, dignos de todo crédito por su respetabilidad, parecería más bien conseja que verdad. Muchas personas, en efecto, y entre ellas el sabio profesor Max Müller, sir Roderick Murchison, un general y varios oficiales del ejército inglés, distintos misioneros y exploradores del Indostán, afirman y confirman, en su calidad de testigos oculares, la existencia en algunos puntos de dicho país de los niños-lobos.
No se vaya, empero, a creer en una raza híbrida, mezcla monstruosa de dos especies tan distintas. No, esos niños-lobos tienen toda la configuración humana; pero avezados desde su primera infancia, desde el periodo de amamantamiento a vivir con las lobas a cuyos pechos se criaron, acostumbrados a la soledad de las selvas sin más compañía que la de sus agrestes nodrizas —y probablemente sus raptoras— no conservan del niño ni del hombre más que una parte del aspecto físico. Y digo una parte porque aún entrada la época de su desarrollo, andan a gatas apoyándose, no como los monos sobre las palmas de las manos y las plantas de los pies, sino sobre las rodillas y los codos; de sus labios brotan sonidos inarticulados, algo que semeja el aullido del lobo y despiden sus cuerpos un olor nauseabundo como el de sus selváticos compañeros y casi-congéneres.
El capitán Edgerton, que ha visto a alguno de esos infelices aprisionados, refiere curiosos detalles sobre los niños lobos. Uno de ellos se defendió tenazmente contra sus cazadores y les infirió crueles mordeduras. Reducido a cautividad, pues cautividad había de ser y penosa para aquella criatura de los bosques la sociedad de los hombres, manifestóse tan arisco y salvaje como hubiese podido serlo un lobo cogido en la trampa. Cuando le servían la comida demostraba invencible repugnancia por los alimentos cocidos, arrojándose en cambio con avidez sobre la carne cruda. Y emanando siempre de su cuerpo aquel maldito hedor a fiera, que ni jabones, ni esencias, ni aguas bastaban a suprimir, ni siquiera a hacer menos fuerte.
«Una noche —cuenta el citado capitán— se acercaron al sitio dos lobos con intenciones notoriamente hostiles. Pero así que le hubieron olido cambiaron de actitud, lamiéndole cariñosamente, prodigándole muestras de afecto a que correspondía él jugueteando con sus amigos, acariciándoles con la mano, saltando y pegando gruñidos de júbilo. Al otro día volvieron los dos lobos de la víspera con otros tres y se reprodujo la misma escena.»
La inteligencia de esos pobres seres está completamente atrofiada y no responde ya a ninguno de los esfuerzos que se hacen para despertarla. Por un fenómeno extraño y del cual podría deducirse que la segunda naturaleza adquirida más imperiosa y dominadora que la primera, y que las leyes del hábito superan en energía a las del nacimiento, de la raza propia, los niños-lobos reconquistados por el hombre, no pueden soportar la cautividad más que por breve tiempo. Pero se me ocurre observar que tampoco deben soportar muchos años la vida selvática. De lo contrario es de suponer que así como se encuentran en el Indostán niños-lobos, se hallarían igualmente adultos ídem. Y de eso no hablan las crónicas.
Se ha dado el caso, según afirman datos fehacientes, de que uno de esos miserables parias prolongue su vida y llegue hasta a recobrar su inteligencia. Un niño-lobo recogido en un orfelinato pudo, poco a poco, volver a su estado físico nativo: adquirió el uso de la palabra, aprendió más tarde a leer y escribir y salió del asilo convertido en hombre como los demás y entró en el cuerpo de la gendarmería indígena. Pero esta parece ser la única excepción que se cuenta.
Digo mal… Recuerdo en este momento otra excepción que leí años atrás y que hizo la fortuna de un periódico francés. Tratábase también de un hombre-lobo que después de una infancia y una adolescencia absolutamente lobáticas y tras una serie de dramáticas aventuras, concluía por ser un gran señor y casarse con una chica tan aristocrática como deliciosa. Pero no sé si todo lo que cuentan las novelas de folletín puede tomarse como verdad histórica. Sospecho que no. JUAN BUSCÓN.
→La Vanguardia (21 d’agost de 1898, pàg. 1)
[1] Si l’home és bo per naturalesa o no ha estat una de les màximes preocupacions filosòfiques durant molts anys. L’existència de nens salvatges, d’éssers on la cultura no havia afectat la seva naturalesa animal, era vist com una oportunitat per discernir el misteri. En literatura, el cas de Frankenstein (1818), de Mary Shelley, seria una de les aproximacions més reeixides.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agaradat? Comparteix: