MARE NIT (1961) – Kurt Vonnegut

RESSENYA

MARE NIT (1961) - Kurt Vonnegut

Obra fonamental d’un autor fonamental.

Autor: Kurt Vonnegut
Títol: Mare nit (Mother Night)
Editorial: Males Herbes
Any: 2014 (1961)
Pàgines: 243
ISBN: 9788494188862
Valoració: ★★★★★
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

A la pols del vidre de la finestra hi havia, toscament dibuixats, una esvàstica, una falç i un martell i la bandera dels Estats Units. Jo havia dibuixat els tres símbols setmanes abans per finalitzar una discussió sobre patriotisme que havia tingut amb en Kraft. A cada símbol jo feia un sentit «Visca!», per ensenyar-li a en Kraft el significat del concepte de patriotisme per a un nazi, un comunista i un nord-americà, respectivament.

Malgrat la fama de l’editorial Males Herbes, i que enguany opta al premi de millor novel·la traduïda al català als Premis Ictineu, em sembla que no es pot titllar aquesta novel·la de fantàstica o de ficció. Almenys no pas més que moltes altres novel·les d’espies inventats, situades en un escenari real, ja sigui la Segona Guerra Mundial o la posterior Guerra Freda. Malauradament no; aquesta novel·la no és una novel·la de ciència-ficció, malgrat explicar uns fets inventats. Aquesta novel·la parla de fets tristament reals.

Mare nit (títol tret d’un monòleg de Mefistòfil en el Faust de Goethe), és una de les obres clau de Kurt Vonnegut, un dels noms més importants de la narrativa del segle XX i que no obstant això ha passat força desapercebut a casa nostra. El llibre ens explica la història de Howard W. Campbell, Jr. un home que va fer veure que era un nazi quan en realitat no ho era. Era un espia nord-americà. Mentre està esperant per ésser jutjat a Israel per crims contra la humanitat durant la Segona Guerra Mundial, ens explica la seva història en un flashback desordenat. És així que sabem qui va ser en realitat Howard W. Campbell, Jr. Si és que això és possible.

Aquest fet serveix perquè l’autor ens presenti hàbilment aquesta particular “esquizofrènia” de l’espia i, de passada, ens acari a problemes més generals, com el del doble. Qui som en realitat? Podem ésser dues persones en un sol cos? N’hi ha una de més autèntica que l’altra? Howard W. Campbell, Jr. ho va pretendre, però no queda clar fins a quin punt ell només va ser un actor i va aconseguir mantenir la seva consciència immaculada de tot el que va fer, o va ajudar a fer.

Howard W. Campbell, Jr. va ser el doctor Jekyll i va ser Mr. Hyde. I també va ser Ruiz-Tagle i Wieder i Sauer i English, els monstres literaris que protagonitzen una altra novel·la memorable sobre monstres contemporanis, Estrella distante, del gran Roberto Bolaño. En fer la ressenya d’aquella novel·la em vaig recordar també del personatge d’Stevenson, i d’unes paraules seves, a propòsit de la idea del mal absolut i dels totalitarismes. I vaig recordar també uns mots que va popularitzar Kierkegaard, el filòsof danès, i que crec que també valen per al monstre de Vonnegut d’avui, aquest Howard W. Campbell, Jr.: No hi ha ètica sense estètica. Armat amb la seva intel·ligència, l’espia Howard W. Campbell, Jr. es va dedicar durant anys a intoxicar les ones de l’Alemanya nazi amb proclames a favor de la raça ària, la neteja ètnica, l’extermini dels jueus, etc. Campbell es va posar tant en el seu paper, el va interpretar tan bé a través dels seus discursos radiofònics i dels seus escrits literaris, que va acabar esdevenint la inspiració de molts nazis terribles. Qui sap si no en va ser l’atiador…

En el fons, més enllà d’un intent de justificació, l’obra és un al·legat de culpabilitat del protagonista, una autèntica confessió. Una sentència autoinculpatòria, encara que a ulls del món pugui haver-hi alguna possibilitat de rehabilitació social. La llibertat, l’exoneració, són temes secundaris per al protagonista. Campbell fa un viatge al seu passat a la recerca de la veritat, no de la llibertat. Mare nit és un retorn als orígens del protagonista per acarar-se als seus actes i fer-se’n responsable. El que no va fer un país sencer. Ell era conscient del que feia i ara se’n fa responsable. No vol justificar-se dient que obeïa ordres. Els nazis de debò que va conèixer no tenien mala consciència pel que havien fet. Com va dir Hitler, la consciència era un invent dels jueus i, per tant, els nazis no en tenien. Però ell no era un nazi de debò i té mala consciència pel que ha fet, malgrat els motius honestos pels quals ho ha fet.

Encara més al fons, Mare nit és un al·legat contra la guerra i un cant a favor de l’amor, com escriu l’autor al final de la introducció. I encara, Mare nit és un llibre antinacionalista i antipatriòtic, com només el pot escriure algú que ha sentit les bombes aliades devastar fins als ciments una ciutat desarmada.

Quants locutors de ràdio, de televisió, periodistes i polítics fan com Howard W. Campbell, Jr. i diuen coses que no pensen, que saben que són falsedats? Tots ells haurien de llegir aquest llibre per veure les conseqüències que poden tenir els seus actes. Malgrat que cap d’ells és en el fons tan honest com el protagonista de la novel·la de Vonnegut. Perquè a diferència d’altres, Campbell és plenament conscient dels seus actes, els fa de manera deliberada. I n’assumeix les conseqüències. Se’n fa responsable.

Mare nit no és únicament un gran llibre. És una advertència. És un llibre necessari.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

2 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Pep Grill
7 years ago

Grandíssima novel·la. Diga’m bèstia però jo la faria llegir a l’Institut… que no?