AFORES (2017) – Ramon Mas

Autor: Ramon Mas
Títol original: Afores
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2017
Pàgines: 139
ISBN: 978-84-16987-09-2
Valoració: ★★★

 

Ramon Mas és de sobres conegut com un dels editors de Males Herbes, editorial que ha fet una tasca ingent per difondre el fantàstic en català alhora que ha donat veu a una nòmina d’autors, novells i consagrats, que tot i tenir un discurs interessant, estan quedant fora del circuit editorial. A més d’editor, Mas es dedica a l’escriptura i després d’haver publicat un parell de novel·les -una amb pseudònim, Mentre el mon explota– i un poemari, ha tornat amb Afores, una novel·la on trobarem una proposta narrativa original.

El petit poble de Puigsech, una societat tancada, on tothom es coneix i destaca els vicis i ningú exalta les virtuts dels altres, on l’avorriment domina unes vides aparentment amb poc interèsi en el qual també tothom té els seus secrets és el decorat on Ramon Mas situa l’acció de la novel·la. Es tracta d’un teló de fons per a set històries personals que reaccionen davant d’un fet tràgic, que colpeix sense colpir, la vida aparentment reposada d’aquest indret. Un fet, el suïcidi d’un noi que ja no viu al poble i que per tant ja n’és extern i llunyà, que l’altera més per obligació que no pas per necessitat, i serveix per cosir aquestes set històries que podrien ser set petits relats independents si no fos per aquest decorat i aquest fet que donen coherència al conjunt.

Així doncs, els set capítols de la novel·la es focalitzen en set personatges que estan relacionats: 

La humanitat cap en 30 persones, la resta: repeticions amb matisos.

Però que sovint s’ignoren. Escriptors frustrats, matrimonis, nens, nouvinguts al poble… formen la nòmina d’aquests individus, que intenten descobrir en els racons del poble la seva pròpia existència en paral·lel al suïcidi d’en Carles, a qui alguns recorden, d’altres només han vist un moment i alguns, fins i tot, no han vist mai. Aquesta estructura recorda bastant la novel·la L’instint de Sergi Pàmies i la temàtica s’acosta a Els nois de Toni Sala.

A Afores, Ramon Mas explora més que les relacions dels protagonistes els seus mons interiors. I és aquí on rau una de les grans originalitats de la novel·la, i és el fantàstic. Davant d’una aparença de realisme, els personatges amaguen un seguit de fets misteriosos que accentuen aquesta desconnexió amb el món. Un realisme que en un primer moment sorprèn el lector que espera trobar el fantàstic pel qual Mas tant ha apostat. Però poc a poc va apareixent allò que s’esperava i ho fa amb subtilesa, com qui no vol la cosa i que alhora és clau per entendre com actuen els personatges i com és el seu caràcter.

Per exemple, ens trobem amb un carter que ha de portar una carta a algú que viu en una casa sense acabar i de qui ningú ha sentit mai a parlar. I ho fa malgrat la certesa i la reiteració que a l’adreça on l’ha de portar no hi viu ningú. La Boca del Llop, una estranya cova entremig de les pedres d’un cim que han marcat profundament en Carles i altres veïns. Soterranis misteriosos i personatges desdoblats completen aquest llistat d’elements fantàstics, que gairebé passen desapercebuts, però que tenen gran importància en l’esdevenir d’allò que passa a la novel·la. Elements fantàstics que en recorden d’altres extrets de diferents obres, pel·lícules i sèries del gènere.

Potser l’episodi més interessant de tots és el darrer, el que protagonitza un escriptor frustrat, conductor del metro al qual en Carles es va tirar i que ha anat al funeral en aquell poble que no sabia ni que existia sense saber com:

La vida d’un escriptor fracassat  que treballa sota terra és plena de fenòmens paranormals.

En el decurs de la cerimònia, tant a l’església com al cementiri, observa minuciós tot l’entramat de dol que hi ha al poble i hi participa. Repassa cares i gestos i és en aquesta anàlisi que passa un fet realment sorprenent que millora molt la lectura del conjunt de la novel·la. Un cop d’efecte que l’autor ens guardava pel final i que es troba tan perdut com els mateixos habitants del poble:

Potser simplement he vingut a esbrinar per què he vingut.

Juntament amb aquest darrer episodi, l’altre gran encert d’Afores és la llengua i el model l’escriptura. Certament, Mas ha fet un gran exercici d’estil, ha despullat la llengua de tot allò superflu i l’ha dotada de gran expressivitat, d’emotivitat, però sense caure en una prosa ampul·losa i buida. Es tracta d’una llengua que té una aparença senzilla, però que és resultat d’un gran esforç de depuració i de maduresa. Es combina així l’austeritat de Puigsech, dels seus habitants, amb la forma lingüística triada. Un gran encert, no es pot dir d’altra manera.

I si la humanitat cap en trenta persones, la novel·la de Mas cap en unes escasses 140 pàgines que es llegeixen en una alenada. No cal amplificar per amplificar, simplement suggerir tot allò que es vol en l’espai que es necessita i evitar així llargues descripcions inútils. Les descripcions que hi ha d’haver, ja hi són i el resultat és a la vegada mesurat i ben construït. És un encert, doncs, que l’editor s’hagi vestit d’escriptor i ens hagi ofert aquesta nouvelle que no deixa ningú decebut.

 

Compra els teus llibres online a





Ens ajudes amb una donació?