EL FERROCARRIL SUBTERRANI (2016) – Colson Whitehead

Autor: Colson Whitehead
Títol: El Ferrocarril Subterrani (The Underground Railroad)
Editorial: Periscopi
Any: 2017 (2016)
Pàgines: 400
ISBN:978-84-946014-5-3
Valoració: ★★★★

 

The Underground Railroad (o “El Ferrocarril Subterrani”, el títol de la traducció al català que ha publicat aquest setembre Edicions del Periscopi) és un llibre que arriba amb referències poc menys que immillorables: guanyador del premi Pulitzer a millor obra de ficció i del National Award a millor novel·la de 2017, seleccionat com a finalista a la llista llarga del premi Man Booker del mateix any, i guanyador del premi Arthur C. Clarke, premi eclèctic que pretén guardonar les obres més interessants que ofereix la ciència ficció cada any. Afegiu-hi les bones crítiques que va rebre Zone One, l’anterior obra d’en Whitehead, i que es tractava d’una novel·la amb zombis (no sé si “de” zombis) , i us trobareu davant d’un títol amb tots els ingredients necessaris per a cridar la meva atenció i generar-me unes expectatives considerables. S’han acomplert aquestes expectatives? Fa de mal dir. És un bon llibre? No en tinc cap dubte: impossible deixar de llegir i de pensar en —i commocionar-se amb— el que explica. És una bona novel·la? No tant com bon llibre és… És ciència ficció? Formalment sí, però en el sentit més lax del terme i encara no sé què em sembla que li hagin donat un premi com Arthur C. Clarke. Això darrer planteja qüestions que m’interessen sobre les possibles claus de lectura del llibre, entenent que no totes demanen el mateix grau de participació “activa” per part del lector. Anem a pams.

El ferrocarril subterrani és quelcom que va existir històricament al sud dels Estats Units durant l’època de l’esclavatge: era una metàfora que s’utilitzava per a designar una xarxa de cases, soterranis i refugis que els abolicionistes feien servir per a ajudar els esclaus fugitius a arribar a territori segur travessant els estats del sud, on els esclaus eren legals i els negres no tenien cap dret. Es calcula que més de 100.000 esclaus van recuperar la llibertat gràcies a aquesta xarxa al llarg de més de mig segle d’activitat. Com a realitat històrica és una idea d’una gran potència. A la seva novel·la, Whitehead literalitza la metàfora i la converteix en una sèrie de trams de ferrocarril que travessen el subsòl dels estats del sud dels Estats Units amb el mateix propòsit que la xarxa històrica: Aquest és l’element fantàstic de la novel·la, que esdevé una mena d’història alternativa i serveix d’escenari per a la narració de l’alliberament de la Cora, una esclava que fuig d’una plantació de cotó —que podria haver sortit d’un malson— utilitzant el ferrocarril per tal d’intentar aconseguir la llibertat —una llibertat, val a dir, que la novel·la converteix en una idea amb més matisos del que podria semblar en un principi. Per bé que l’existència (o més aviat el fet de que s’hagi pogut construir) d’aquest ferrocarril és d’una gran inversemblança, la meva opinió és que la maniobra de l’autor és un encert que li serveix per a subratllar l’absurditat, si més no vist amb ulls occidentals contemporanis, d’un sistema social basat en la possibilitat de posseir un altre ésser humà: és a dir, cal una absurditat per a combatre una absurditat.

En el pla narratiu el ferrocarril i el seguit d’estacions subterrànies que veurem donen peu a algunes escenes memorables. De fet, tenint en compte que el to de la novel·la tendeix a aproximar-se més al documental —sense cap voluntat d’imparcialitat, però què carai— que a la ficció, aquest punt d’exageració provoca un contrast que, d’alguna manera, ajuda al lector a fer una lectura imaginativa d’uns esdeveniments en el fons realistes i esgarrifosos. La lectura immediata és la del racisme inherent a l’origen dels Estats Units tal i com els coneixem, però també permet una reflexió més universal sobre la natura del racisme, els prejudicis, el que etiquetem o no com a humà i què significa la paraula llibertat. La meva impressió és que el text funciona millor en aquest sentit documental, o reflexiu, que com a novel·la; és aquí on rauen algunes (que no totes) de les seves principals virtuts. L’element fantàstic, d’altra banda, tan específic i delimitat, funciona com una mena de multiplicador o pedra de toc per a canviar la clau de lectura; és un recurs ben utilitzat i interessant, però el “conte” que explica queda una mica diluït en l’escenari.

Dit això, la novel·la com a tal té alguns trets molt interessants i el cert és que és una lectura que puc recomanar sense cap mena de reticència. La Cora, la protagonista, és un gran personatge magníficament caracteritzat. És una persona que ha sofert i li queden les cicatrius emocionals (i corporals) que ho demostren, i Whitehead ho reflecteix de forma subtil, la descriu com una persona forta però que defuig el contacte amb la prudència de qui ha estat castigant sovint i injustament. És un vehicle immillorable per als ulls del lector i serveix perfectament per a donar-li una dimensió personal a la història. La narració està dividida en una sèrie d’episodis més o menys extensos que es corresponen amb diferents etapes de la fugida de la Cora, separats per interludis breus protagonitzats per alguns dels principals personatges secundaris: des de la dona reticent que l’amaga a casa seva fins al caçador de fugitius que la persegueix durant bona part de la novel·la, entre d’altres. Aquests interludis són importants per a introduir varietat i per a donar profunditat a alguns personatges que si no quedarien deslluïts al costat de la Cora. També, és clar, contenen algunes revelacions que completen la narració i que estan fora de l’abast de la història de la protagonista. Més enllà del material històric que la justifica és en aquests dos elements, la construcció (i desconstrucció i reconstrucció) de la Cora i l’estructura de la novel·la, on rauen els principals atractius de la novel·la, i no és poc.

Així doncs, The Underground Railroad és una història dramàtica, no podria ser d’altra manera tenint en compte d’on sorgeix, i tot i que crec que el seu interès en clau de gènere fantàstic és limitat —una dada rellevant en un web com aquest—, la recomano a tot aquell que tingui un horitzó lector mínimament ampli: és un text suggeridor, emotiu i que fa pensar. Estrany seria que d’aquí no en sortís una pel·lícula…

 

 

Miquel Codony

Miquel Codony

La seva «llar digital» és La Biblioteca de Ilium. També participa en els podcasts Los VerdHugos i Neo Nostromo, i en el club de lectura en format de videopodcast The Spoiler Club. És un dels impulsors de Fantastik i col·laborador de la revista SuperSonic Magazine.

mcodony has 1 posts and counting.See all posts by mcodony

Deixa un comentari