ULLALS (2011) – Salvador Macip i Sebastià Roig

Autor: Salvador Macip i Sebastià Roig
Títol: Ullals
Editorial: La Galera
Any: 2011
Pàgines: 233
ISBN: 978-84-246-4280-8
Valoració: ★★★★

 

Si un gènere ha patit tradicionalment tota mena de prejudicis en la nostra literatura ha estat precisament el fantàstic, amb els seus subgèneres de la fantasia, la ciència-ficció i el terror. Les causes segurament són moltes i complexes, i no és qüestió d’espigolar-les aquí (ja m’hi vaig referir en part en un article de recent aparició). En qualsevol cas, però, com a professor de literatura a secundària, he de dir que una de les coses que sempre m’ha sobtat més és el poc prestigi que aquests gèneres tenen també entre aquests lectors més primerencs. Que si és “impossible” que passi allò, que si no és “real”, etc. Tota precaució és poca en la nostra societat davant l’evasió i l’ús de la imaginació. I és que fins i tot en aquestes edats tan tendres s’associa (quasi diria que inconscientment) qualitat literària amb realisme…

És per això que la tasca formativa en la lectura de literatura de gènere (de qualitat) em sembla tan crucial en les escoles i instituts. Des de ben petits cal que els nostres lectors aprenguin que el gènere no està relacionat amb la qualitat de les obres que s’hi escriuen. Als països anglosaxons ho tenen molt més clar, però als llatins (i especialment al nostre) la cosa no és així. I així ens va… Per això llibres com aquest d’avui em sembla que posseeixen un valor extraliterari que val la pena de destacar-se en primer lloc. Ullals és una literatura absorbent, de qualitat i apta per a lectors de qualsevol edat, també el juvenil, al qual massa sovint hem acostumat a servir subproductes de regust anglosaxó sense provar de fer-los conèixer primer el que es fa a casa.

Ullals és una novel·la a mig camí del thriller de suspens i la història de terror sobrenatural. Partint d’un cas real ocorregut a l’Empordà l’any 2006 i perfectament documentat a la premsa de l’època (els presumptes maltractaments patits per uns nois estrangers en un reformatori molt peculiar), Salvador Macip i Sebastià Roig escriuen a quatre mans una història de ritme trepidant (quasi cinematogràfic), farcida de referències al terror més clàssic, que farà les delícies dels lectors avesats al gènere, però sense que sigui cap inconvenient tampoc perquè els lectors primerencs i sense tant bagatge puguin gaudir de la lectura. Els capítols curts i intensos, la prosa eixuta, el predomini de la narració per damunt de la descripció, la precisa caracterització psicològica dels personatges, els cliffhangers al final de cada capítol… afavoreixen el ritme de la història, que no decau en cap moment al llarg de les seves més de 300 pàgines.

El llibre s’enceta amb un pròleg que se situa al final de la novel·la, gairebé, quan ja pràcticament s’ha resolt tot, per la qual cosa tot el nus és un llarguíssim flashback fins que, al darrer capítol, connectem de nou amb aquella primera escena. Un recurs original per bastir d’una certa complexitat un argument que, pel demés, tampoc n’és tant i sorgeix de la suma de referències força conegudes, tant del cinema com de la literatura, però teixides amb enginy i eficàcia. Des de la boira misteriosa del clàssic de John Carpenter o el fum que perseguia misteriosament els supervivents de la sèrie Lost, fins als monstres ocults en el bosc de la pel·lícula de Night Shyamalan o els citauques de La pell freda de Sánchez Piñol o els engendres horripilants de L’illa del doctor Moreau, passant per El senyor de les mosques de William Golding o el relat de Clive Baker “El blues de la sangre de cerdo”, amb la supervivència d’uns adolescents en un medi cruel i hostil com a temes centrals.

I és clar, Lovecraft. L’autor de Providence apareix referenciat a bastament i, per exemple, resulta difícil no veure en la Pelallops d’Ullals una picada d’ull indissimulada a Innsmouth. Pobles estranys, habitants reservats, misteris ocults, referències a mals ancestrals, llocs que no figuren als mapes… Però no només. El propi final és tot un homenatge al Mestre i a la idea que en terror sempre val més la pena no ensenyar el monstre. No fer evident la causa del terror. Perquè el pitjor malson sempre és dins la nostra ment. Tot i així, la resolució de tots els enigmes serà satisfactòria i difícilment trobarem un lector que no es quedi amb la boca oberta, rumiant què ha passat al final. El llibre, en aquest aspecte, és l’evidència que senzillesa narrativa i qualitat literària no estan renyits. Ullals és un llibre on cada element ocupa estratègicament el seu lloc, on cada capítol sembla haver estat perfectament pensat per donar sentit a un tema concret i, sense esdevenir prodigiós en cap de les seves parts, resulta que el tot és realment excel·lent.

Sé de primera mà que Ullals és de lectura obligatòria en diversos instituts i que funciona la mar de bé. És clar que ni Salvador Macip ni Sebastià Roig són nous en això d’escriure per a la canalla, però a diferència de l’escriptor complaent que es conforma a donar als joves lectors el que tots s’esperen trobar en una obra adreçada a aquell segment (tòpics, clixés i recursos trillats), ambdós demostren aquí tenir-los un respecte escrupolós. Precisament Salvador Macip, juntament amb Ricard Ruiz (un altre autor fantàstic molt recomanable per fer llegir a les aules d’ESO pels mateixos motius que he apuntat més amunt), acaba d’endur-se el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil amb Herba negra, una història apocalíptica amb tocs de ciència-ficció que està recollint molt bones crítiques.

Cal treballar avui per ser un país lector-millor demà. Lector de tot, és clar. De tot el que valgui la pena sigui del gènere que sigui. Els professors, en això, hi tenim una responsabilitat enorme. Ja heu pensat què fareu llegir als vostres alumnes aquest curs?

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 301 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari