A l’antiga Grècia, la sort, la Fortuna, era representada per una deessa capritxosa amb una roda. Tan aviat la feia rodar en la direcció propícia, com no. No hi havia cap raó de ser habitualment en la direcció que imprimia a la roda, ni res a pelar: el seu judici era sumaríssim, i fins els més esforçats en un moment o altre s’hi han vist enfrontats. Cas il·lustre el del nostre valerós i estrenu cavaller Tirant lo Blanc, que en la seva peripècia a Constantinoble va tastar com se les gastava la Fortuna per aquelles terres.

Una cosa semblant deu haver passat amb Nikos Khuliaràs, un dels noms clau de la literatura grega contemporània i que, no obstant això, em dona la impressió que fora de les fronteres hel·lenes, o almenys a casa nostra, no gaudeix d’un gran reconeixement (ni tan sols coneixement) per part de la majoria de lectors. Almenys per part d’aquest lector que escriu això, que s’avergonyeix de confessar que no n’havia sentit a parlar mai abans d’haver agafat aquest llibre. Sens dubte, culpa de la malvada deessa de la roda…

Sort n’he tingut de Males Herbes, que ha vingut a rescatar-me de la meva ignorància! El seu llibre, un breu tast d’alguns dels millors relats de l’autor grec, és una d’aquelles tantes petites meravelles que podem trobar fullejant el catàleg de l’editorial de les cobertes verdes. Com sempre que un s’enfronta a una antologia de relats cal advertir que la qualitat no és homogènia i que al costat d’alguns de fantàstics n’hi ha d’altres que potser no ho són tant, però també com sempre que un s’enfronta a una antologia de relats, l’important no és tant la part sinó el tot, l’efecte de conjunt que ens provoca la lectura del llibre sencer. I en aquest punt val a dir que el llibre és absolutament recomanable.

El primer conte , “Allò”, ens introdueix en el món de l’estrany marca de la casa de Khuliaràs, i pren la forma quasi d’una endevinalla. Sembla parlar dels inconvenients que li suscita la companyia d’un animal domèstic, però peculiar… En relació al títol del recull, que sap aglutinar molt bé la principal característica de bona part dels contes que l’integren, aquest primer conte representa l’altra meitat del món, la que més detesta i la que l’aboca a una vida que no vol, en la millor tradició de Jekyll i Mr. Hyde.

El segon, el que dóna nom al llibre, “L’altra meitat”, m’ha recordat poderosament les històries breus del millor Quim Monsó. Es tracta d’una reflexió quasi existencialista però des de l’absurd i la ironia. Tots tenim una altra meitat a sota (o a l’altre hemisferi) que se’ns assembla. Res és tan diferent en la distància. Ara bé, el joc no queda aquí, la idea del conte és que malgrat ésser dos, en el fons estem sols, perquè no ens aguantem. “El permís” és, en canvi, una història intranscendent i fresca sobre algú (un soldat) que se sent diferent. “L’home fatal” estira el fil encetat en el relat anterior per parlar-nos d’una velleta de costums molt previsibles que, un bon dia, decideix actuar de manera diferent. L’encontre amb un “home fatal” (capgirament del tòpic de la femme fatal) provoca una voràgine impensable en el seu món.

“Com en una pel·lícula muda” destaca estilísticament per una constant: l’autor repeteix insistentment el nom i el cognom dels protagonistes, així com les dates. Tot està perfectament circumscrit a un marc acotadíssim a la realitat. A destacar l’originalíssima relació sexual, sense sexe i l’estranya sensació de nostàlgia que ens du a interpretar els bons temps com un miratge que passa. Tempus fugit. “El vailet, la mestressa i l’esperit” és una surrealista història sobre una tortuga emparedada que recorda les històries de terror de Poe, com “El cor delator”.

A continuació venen una sèrie de relats que, a parer meu, configuren els menys rellevants del recull: “Dues imatges a Tirana” ens parla novament de la vellesa, i novament hi apareix de protagonista un soldat (recordem que a Grècia l’exèrcit té i ha tingut històricament un pes important); “La nit dels pobles muntanyosos” és un al·legat a favor de l’ocult, d’allò amagat: societats secretes, maçoneria, bruixeria…; “Foscor” es pot considerar en canvi un microrelat absurd i “El forat” és una història sobre el futbol.

“L’hora que és igual per a tots”, en canvi, m’ha semblat força superior, potser un dels millors de tots. El protagonista és un fuster que té un rellotge de butxaca amb la peculiaritat d’endarrerir-se i de permetre-li viatjar en el temps. Curiosament, totes les històries d’amor que hi llegim són històries d’amors no correspostos, fent-nos tastar novament la mel amarga de la frustració i la nostàlgia, que és la que més s’estila en el recull. “El gat” també ha estat un dels contes que m’ha agradat més. És la història d’una dominació materna fins i tot més enllà de la tomba. També més enllà de la mort és d’on arriba la venjança del gat que bateja el conte, assassinat pel fill. Resulten evidents els ecos de Poe, de nou.

“El bany d’en Pavlos Kondosakos” és la història desagradable d’un suïcida i violador d’una noia en coma. “El transistor”, a parer meu un dels relats més fluixos, és una història molt curta sobre això, un transistor. Resulta força intranscendent. Molt millor és “El tercer cel i l’estel solitari que hi cremava”, un original al·legat a favor del cinema, que ens permet construir bells simulacres de la realitat. Finalment, “El monòleg desesperat d’en Damianós…” és una història propera novament al surrealisme. Relat experimental i arriscat, ens parla de l’infinit. No agradarà a tothom.

En total setze històries fresques i diferents, que configuren un bon fresc de la literatura de Khuliaràs. Un autor interessant amb ressons al millor de la literatura europea de postguerra i que, sens dubte, es mereix que el coneguem. Males Herbes, amb aquesta primera traducció al català obra de Mercè Guitart, ens ho posa més fàcil.