BIOKO (2013) – Marc Pastor

Autor: Marc Pastor
Títol: Bioko
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2013
Pàgines: 423
ISBN: 978-84-92941-91-9
Valoració: ★★★

 

Tenia moltes ganes de llegir alguna cosa de Marc Pastor, un dels autors catalans de gènere fantàstic més interessants avui en dia. L’èxit de les seves novel·les La mala dona (2008) i L’any de la plaga (2010) avalen la seva trajectòria. A més, característiques com un sentit del ritme narratiu poc habitual en les nostres lletres, proper al llenguatge cinematogràfic, i una prosa fluïda però eficaç, que enganxa, el singularitzen en un panorama literari on, cada dia més autors, clamen per una veu pròpia. Sense oblidar una ambició literària que ha dut alguns crítics a parlar sense embuts d’un autèntic “corvoverse” (escolteu aquesta vídeoentrevista dels companys de Fantàstik), el particular univers literari (i intereferencial) en el qual Moisès Corvo, el protagonista precisament d’aquesta Bioko, es desenvolupa.

Bioko és la seva última novel·la, malgrat que són diverses veus les que apunten que no és la millor. Potser tinguin raó, però com a primera presa de contacte amb aquest autor i el seu món m’ha fet l’efecte que és una opció molt escaient. La novel·la s’estructura en dues línies cronològiques diferents, que en un moment determinat acaben connectant. No descobrim cap gran secret (són moltes les ressenyes i comentaris que s’han fet ressò a la xarxa de l’argument del llibre, d’ençà que es va estrenar ja fa un parell d’anys) si diem que bona part de la gràcia del relat són precisament les alteracions temporals. Per un costat, hi ha el gruix de l’acció, la protagonitzada per Moisès Corvo, que ocorre a finals del segle XIX, a l’illa de Bioko; per un altre, la protagonitzada per l’excapità de la RAF Finnley MacQuarrie i un grup estrafolari d’homes amb una missió particular, que se’ns va desgranant amb comptagotes, de tant en tant, i que estan situats al segle XX.

El començament del llibre és potent, en la millor tradició de les peripècies de l’arqueòleg i aventurer Indiana Jones. Un terratrèmol per començar i a partir d’aquí… anar in crescendo! Moisès Corvo és un jove soldat espanyol (de Barcelona) destinat a l’Àfrica. L’època és la del declivi d’Espanya com a potència colonial, poc abans de la pèrdua definitiva de les colònies ultramarines. Una època de crisi i molts canvis. És allà i llavors que coneixem Moisès Corvo (que du a les espatlles aquesta crisi de tot un país que s’ensorra), bevedor, cràpula i busca-bregues. Corvo es dedica a traficar amb armes i a ser un autèntic maldecap per a tots els seus caps. A causa de les seves insubordinacions, precisament, serà enviat al cul més profund i perdut del continent, a complir sentència. A Fernando Poo. Bioko, pels nadius.

El que miro de dir-li, senyor Corvo, és que estem deixant enrere el seu món. Físicament, fins i tot, de mica en mica, ens allunyem de la seva vida, de la vida de tots nosaltres. Quan arribem a Fernando Poo no serem els mateixos que quan vam sortir del nostre port. No ha de ser el que està condemnat a ser, si no ho vol.

Tot té molts noms, moltes cares, a l’Àfrica. Els noms nadius, els noms dels descobridors portuguesos, els noms amb què ho rebatejaren tot els anglesos, els noms que els posaren els espanyols. Res és el que sembla. Pastor usa hàbilment aquest fet per introduir la sorpresa, l’imprevist i un modern sentit del vertígen que ens fa esperar l’inesperat a cada pàgina. Es pot relacionar també tot això amb la figura paterna, que apareix a la novel·l en forma de trauma psicològic de la infància de Moisès Corvo. El pare és qui l’ha forjat com és. El pare i les seves vexacions és qui l’han condemnat a ser qui és. Podria semblar trillat, però resulta eficaç, aquest recurs, i l’autor en fa ús només quan l’ocasió ho requereix, de tal manera que funciona molt correctament. Paradoxalment, l’alienació que provoca aquell lloc serà entesa pel protagonista com una segona oportunitat per deixar de ser qui és i esdevenir alguna altra persona millor. Quan es creia perdut, en aquest aspecte almenys, Corvo sembla trobar-se. És el que tenen els viatges…

En certa manera, aquesta illa és l’indret més llunyà on es pot amagar d’ell mateix. I, per això, és on pot trobar un nou Moisès Corvo.

Sense abandonar el seu posat xulesc, però. Això mai! Fins a la fi de la novel·la les maneres arrogants i desafiadores acompanyen el protagonista, un d’aquests antiherois tan de moda avui en dia i amb els quals és tan difícil no empatitzar des del primer moment. M’ha recordat en això el Martí Zuviria d’Albert Sánchez Piñol en el seu Víctus (2012), una obra amb la qual (inconscientment molts cops) m’he trobat comparant-la. Potser sigui perquè totes dues juguen a modificar la realitat en ares de l’espectacle. I totes dues se’n surten molt bé, val a dir. També m’ha fet pensar en els antiherois d’Arturo Pérez-Reverte, com no, en especial aquell seu capità canalla de nom Alatriste.

La novel·la respira l’exotisme dels millors relats d’aventures: Stevenson, Doyle, Kipling i, és clar, un poderós alè a El cor de les tenebres (1902) de Joseph Conrad. Serà per allò de l’horror… A part, a Bioko també hi ha referències explícites a moltes altres obres literàries, clàssics de la literatura universal: des del Nemo de Verne fins a El comte de Montecristo (1844) de Dumas (atenció a aquest títol, font d’inspiració de la primera aventura de Pastor amb la ploma i de les primerenques peripècies del nostre Corvo); des de Les mines del rei Salomó (1885) de H. Ridder Haggard fins a les aventures de l’inspector Dupin d’Edgar Allan Poe.

Tot té cabuda en aquesta Bioko de manera força harmònica. Si de cas, una única dissonància: dóna la impressió que Pastor està preparant el terreny per fer diverses incursions més en els “corvovers” en el futur, d’aquí que proliferin moltes referències que fan la impressió de quedar penjades (no són ni tan sols cliffhangers). Per exemple: Què passa amb el llibre deVint mil llegües de viatge submarí que llegeix Corvo? Què amaguen les referències a l’Atlàntida que apareixen en un parell de moments de la novel·la? Haurem d’esperar, se suposa.

Marc Pastor es mou hàbilment en el terreny de la novel·la policíaca i de misteri. De fet, La mala dona va guanyar el I Premi Crims de Tinta, i es nota. Alguna cosa hi deu tenir a veure la seva professió! Per això li agrada jugar al gat i a la rata, i en aquest punt en fa la impressió. Ara bé, potser hi ha massa caps solts al final de la novel·la cosa que, sumat a la gran quantitat de personatges que van apareixent i a les paradoxes pròpies de la literatura de salts en el temps, pot fer-nos la impressió que ens hem perdut alguna cosa. Que se’ns ha escapat quelcom, vaja.

Un altre “però”, en aquest cas atribuïble més a l’editorial que a l’autor, seria la manca d’una última repassada al manuscrit (almenys en la versió catalana), que hagués permès corregir alguna errada ortogràfica, que clama al cel. Però malgrat aquestes cosetes, no ens podem estar de recomanar aquesta novel·la, extraordinàriament ben documentada, brutalment violenta i salvatge i amb un final que et deixa amb la boca oberta, sobretot si has llegit Montecristo (2007) i La mala dona. Sense oblidar les il·lustracions d’Oriol Malet que acompanyen el text. Molt correctes.

Marc Pastor promet moltes alegries a la nostra literatura de gènere. Des d’aquí, prometem seguir amb atenció les notícies del “corvoverse”.

 

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

4 thoughts on “BIOKO (2013) – Marc Pastor

  • 13 de novembre de 2015 at 19:30
    Permalink

    Molt bona síntesi, com és habitual, i tens raó en això de les nombroses errades que hauria calgut corregir, a mi també m’ha cridat l’atenció… Però que bé m’ho he passat amb la lectura!

    Reply
    • Daniel Genís
      13 de novembre de 2015 at 19:34
      Permalink

      Jo també m’ho he passat molt bé! Ja tinc a la pila La mala dona, i amb moltes ganes de llegir-la.

      Reply
      • Josep Sancho
        30 de novembre de 2015 at 12:37
        Permalink

        Acabo de llegir La mala dona i m’ha agradat moltíssim. Sembla que aquesta altra aventura d’en Moisès Corvo no estigui tan bé… però s’haurà de constatar. Però em sembla que primer aniré per l’Any de la plaga.

        Reply
        • Daniel Genís
          30 de novembre de 2015 at 15:32
          Permalink

          Pastor és un autor molt intetessant. Crec que qualsevol de les 3 val molt la pena, tot i que L’any de la plaga no pertany al ‘corvoverse’. Aquestes dues que comentes també les tinc a pendents, així que atent a les novetats 😉 Merci per comentar!

          Reply

Deixa un comentari