VICTUS (2012) – Albert Sánchez Piñol

Autor: Albert Sánchez Piñol
Títol: Victus
Editorial: La Campana
Any: 2012
Pàgines: 605
ISBN: 978-84-96735-72-9
Valoració: ★★★★

 

Albert Sánchez Piñol és l’autor català viu més traduït i amb una major projecció internacional (amb perdó de Jaume Cabré). La seva primera novel·la, La pell freda (La Campana, 2002) ha estat traduïda a 37 llengües, i Victus va camí de convertir-se en la seva magnum opus, en el doble sentit d’obra mestra i obra immensa. I és que Victus (partida en tres actes a l’estil d’una tragèdia) és la recerca d’una paraula (la Paraula que ha de donar sentit a la vida del seu protagonista, el jove Martí Zuviria) a través de més de 600 pàgines i nou anys (1705-1714).

La història comença quan un vell Martí Zuviria de 98 anys (inspirat en el Martí Zuviria real que apareix a les Narraciones históricas de Francesc de Castellví) narra la història de la seva vida a una serventa alemanya, l’horrible Waltraud, que esdevé confident i part en el relat (ultra ser un aconseguit recurs per combatre tanta tragèdia, algun cop l’ús d’aquest recurs, per reiteratiu, resulta excessiu i un pèl banal). Zuviria és un geni de l’enginyeria militar (per casualitat) covard, traïdor i cínic. Un antiheroi, vaja. Però a la vegada és també un digne representant de les classes populars. Piñol no amaga que ha volgut donar una visió diferent que incomodi les versions oficialistes dels fets de l’11 de setembre de 1714 (el nostre Álamo particular), subvertint el punt de vista que tradicionalment se’ns ha ofert. Així doncs, no llegirem el relat de les glòries de la classe política barcelonina, ans al contrari: Victus és la història dels vençuts de debò, dels herois anònims, oblidats, maltractats, que de veritat ho perderen tot aquell fatídic dia, perquè foren els que ho donaren tot.

Hubo mil disparates casanovianos que no vale la pena referir

En aquesta part del relat és on predomina l’èpica, amb frases contundents.

Por eso vinimos, para que no se dijera que ese día no estuvimos aquí […] Que se avergüencen de lo que hicimos, nunca de lo que no hicimos.

Donat que el protagonisme recau sobre el poble, la llengua ha de ser per força irreverent: és la llengua baixa, de la classe humil, i el poble, abans i ara, sempre ha dit les coses pel seu nom. A més, la ironia i el to desenfadat que de vegades es permet Piñol en boca d’aquests personatges resulta gratificant enmig d’una condensació tràgica tan gran. D’aquesta manera, al costat de l’èpica i la tragèdia també hi ha moments per a la comèdia, molt ben representada per la troupe (un nan, un nen cleptòman i una puta) que s’afegeix a Martí en la segona part de la novel·la, el que podríem dir-ne la part castellana (el seu pas per Almansa, Madrid i Toledo), picada d’ullet a un dels referents de Piñol, el Quixot i la novel·la picaresca. I és d’aquesta forma, a crits i amb improperis, que Victus ens va relatant pàgina a pàgina, amb una agilitat sorprenent, la seva veritat.

¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villaroel, cómo derrotaron nuestras victorias. Porque, hasta ahora, de aquella guerra solo he oído las versiones que vienen de arriba o del enemigo: falsedades vacuas todas.

En aquesta mateixa línia resulta un encert inqüestionable el paper que Piñol atorga al general Villaroel. Eclipsat en l’imaginari popular d’avui en dia per Casanovas, Antonio de Villaroel s’ha convertit per a la majoria de catalans en poca cosa més que el nom d’un carrer (paral·lel al de Casanovas, val a dir) de la capital. Però cap estàtua el recorda ni li oferim cap ofrena. Ningú rendeix tribut al més i millor defensor de Barcelona davant les tropes borbòniques aquell 11 de setembre de 1714. Els nostres autors de la Renaixença, els encarregats de rescatar de l’oblit allà al segle XIX les nostres glòries pàtries caigudes en decadència, sembla que no trobaren oportú que l’heroi més gran d’aquella data tan tremenda fos un castellà (què dirien aquells pares de la pàtria d’aquesta Victus desmitificadora… i escrita en castellà!). Novament Piñol, però, subverteix l’ordre dels factors i converteix Villaroel, castellà de llengua i nació, en l’autèntic heroi de la novel·la (extraordinària la narració final, on Villaroel es nega a conduir en qualitat de general els seus homes a la immolació, en una manifestació d’amor a les tropes que posa la pell de gallina, però en canvi no els pot abandonar i lluita fins a l’extenuació al seu costat, convertit en un soldat ras més).

Definitivament, Piñol no sent simpatia pels poderosos, segurament de manera ben justificada. No només l’elit barcelonesa (nobles, polítics, eclesiàstics) en surt malparada. També els reis queden retratats i reben a parts iguals francesos, castellans i anglesos.

Todos los reyes, por definición, son unos tarados o acaban siéndolo.

A la mort de Carles II d’Espanya, un dels tarats més grans de la història de tarats reials espanyola, àmplia i abundosa, els catalans hagueren de prendre partit pels pretendents en disputa.

El único debate es saber si para sus súbditos es mejor que los gobierne un tonto del culo o un hijo de puta.

El tonto era, evidentment, l’arxiduc Carles d’Àustria, el preferit pels catalans (bàsicament perquè no tenia cap interès en involucrar-se en els nostres assumptes i ens hauria deixat tranquils) i el fill de puta era el borbó Felip d’Anjou, a qui donaren suport els castellans. El que a Europa fou una lluita d’interessos entre francesos i anglesos, a la Península es convertí en una lluita entre catalans i castellans, i la seva idea d’un desacord anomenat Espanya.

Para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla.

El lector contemporani, majoritàriament ignorant dels equilibris de poder d’aquell segle XVIII i dels vincles dinàstics entre les nacions d’Europa, corre el risc de perdre’s en un mar de confusió. Per això Sánchez Piñol es veu en la necessitat, de vegades, d’estendre’s donant detalls d’història d’Europa i d’España que, en alguns casos (pocs), poden arribar a desvirtuar el relat en ares de l’afany pedagògic, com si estigués transcrivint els apunts de les classes d’història de la facultat i no encabint la Història (així, amb majúscula) en la intrahistòria de la seva ficció.

Victus és una obra amb una evident intenció política, on els polítics no en surten ben parats, puix són incapaços d’abanderar amb valentia i responsabilitat històrica la voluntat del seu poble, picada d’ullet ben indissimulada de l’autor a l’actual situació política per la qual travessem i al paper dels partits sobiranistes. Si l’oportunisme fos un valor literari, sens dubte aquesta novel·la s’emportaria la palma. Però no hem de pensar en Victus com en una obra oportunista. Victus és canyella fina. Una obra monumental, ben documentada i que es deixa llegir a través d’una llengua lleugera, actual, molt lluny de les pomposes recreacions pseudohistòriques del sobrevalorat Pérez Reverte i el seu antiheroi Alatriste. Victus és això i és més que això. Algú l’ha comparat amb Guerra i Pau de Tolstoi, i no li ha fet cap bé, volent-li’n fer. Victus potser estaria més en la línia d’un Alexandre Dumas (Els tres mosqueters, El comte de Montecristo) passat pel fang de les trinxeres del Paris de Els miserables de Victor Hugo. Sense oblidar els Episodios Nacionales de Galdós. Sigui el que sigui, Victus és, innegablement, una novel·la total.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada