LES HISTÒRIES NATURALS (1960) – Joan Perucho

Autor: Joan Perucho
Títol: Les històries naturals
Editorial: Edicions 62
Any: 1960 (2010)
Pàgines: 243
ISBN: 9788429767391
Valoració: ★★★★

 

L’any 2010 es va celebrar el cinquanta aniversari d’aquest clàssic del terror en llengua catalana de Joan Perucho. És una obreta curta i des que vaig descobrir que tractava el tema del vampirisme, doncs la veritat és que el tenia a la llista de pendents per llegir i ressenyar. Finalment m’he decidit a fer-ho. En motiu precisament d’aquest aniversari, Edicions 62 va encarregar a Julià Guillamon, crític literari i escriptor, que en fes un pròleg. No es tracta d’un text gaire extens, únicament vint-i-dues pàgines, però l’efemèride bé s’ho mereixia i, la veritat, és que malgrat la seva curta extensió, resulta interessant i aclaridor. És en el pròleg que descobrim les connexions d’aquest llibre amb dos clàssics de la literatura de finals del segle XIX: La volta al món en vuitanta dies (1873) de Jules Verne i, evidentment, Dràcula (1897) de Bram Stoker (amb el qual es retrobaria al relat “El comte Dràcula i Bram Stoker a Luhaschowitz” (1972)). Del primer, l’autor segueix l’esperit aventurer; del segon, el tema vampíric. També, afegim nosaltres, es nota en algunes bèsties d’espant (aquella aranya gegant, aquell cuc espantós) la influència del seu admirat H.P. Lovecraft. Per bé que la intenció de Perucho no és fer cap homenatge, sinó

Escriure una paròdia dels clàssics de la literatura fantàstica i del cinema de terror.

El vampirisme, doncs, cal entendre’l únicament com una excusa per parlar d’altres coses: història natural, guerres carlines, etc.

Fa poc, l’inefable cineasta banyolí Albert Serra estrenava Història de la meva mort (2013), una original i controvertida pel·lícula que ens mostra com podia haver estat la trobada entre el mític llibertí italià Giacomo Casanova (1725-1798), un personatge ben real, i el comte Dràcula, un invent de la ficció literària. L’argument del film arrenca quan un vell Casanova decideix abandonar França, el bressol de la Il·lustració, per enretirar-se als Carpats, on vol iniciar la redacció de les seves memòries. Casanova encarna en el film de Serra els valors d’aquell moviment, el principal propòsit del qual era rescatar la societat per via de la cultura de les supersticions, la irracionalitat i el folklore que la impregnava des de l’edat mitjana. Als Carpats, però, Casanova coneixerà un personatge inquietant, símbol dels nous temps que s’acosten: el vampir imaginat per Bram Stoker (1847-1912). Un ésser mancat de llum i que viu de la superstició i el ritual, un fantasma, una llegenda encarnada. És el Romanticisme, que truca a la porta. D’aquest disbarat d’argument en sorgeix l’excusa d’una pel·lícula tan qüestionable com seductora. Una pel·lícula que ultra la seva pretenciositat, té la virtut d’acarar dues realitats que ara ens van la mar de bé per enllaçar amb el motiu d’aquesta ressenya: la raó il·lustrada i la imaginació romàntica; Casanova i Dràcula; la ciència i el mite [1].

La novel·la de Perucho podem veure-la com la continuació en el temps de la pel·lícula de Serra, per bé que va ser escrita abans: a les acaballes del Romanticisme, el Realisme i el pragmatisme finisecular són els que vénen a desbancar els vells mites. I aquesta lluita antagònica apareix representada al llibre per l’enfrontament entre carlins (els defensors de l’absolutisme encarnat per Carles Maria Isidre i de Borbó) i els liberals (partidaris d’Isabel II). El protagonista, el naturalista Antoni de Monpalau, és un ferm defensor dels ideals de progrés representats pel bàndol liberal. Els bons llibres de ficció sempre parlen de coses que ens toquen més de prop del que sembla. Aquest no és una excepció. Guillamon, en el pròleg, establia un interessant lligam entre les guerres carlines i la Guerra Civil.

Les històries naturals s’estructura en quatre parts d’extensió molt similar. En la primera, que actua a mode de presentació dels personatges i de la situació sociopolítica de Barcelona i Espanya, assistim a detallades dissertacions de temàtica naturalista o bé a qüestions d’índole política, totes elles força carregoses. En aquests primers capítols, que ocorren a Barcelona, la presència vampírica és únicament suggerida per alguns fets estranys. En conseqüència, qui busqui una història de terror convencional pot exasperar al llarg d’aquestes primeres pàgines fàcilment. Fins al capítol 9 d’aquesta part la cosa no s’anima. És llavors quan sabem del problema amb el dip. El vampir. El marquès de la Gralla posarà en coneixement de Monpalau una carta de la seva germana vídua, la baronessa d’Urpí, des de la població de Pratdip, on li demana socors a causa de l’atac furibund d’un vampir entre els vilatans. Antoni de Monpalau (tot un Van Helsing català), el seu cosí Isidre Novau i el seu cotxer Amadeu acceptaran la missió d’anar a Pratdip armats amb el seu saber lògic per

Contradir científicament tot allò que sigui simplement fantàstic.

O bé, usant la ciència, per posar-hi fi. Es tracta de l’enfrontament que avançàvem abans entre l’element racional i l’element sobrenatural.

La segona part comprèn el viatge de la companyia antivampírica a Pratdip, petita vila situada a les terres de l’Ebre. La descripció del paisatge feta per l’autor, així com de la població, no són gens realistes, però en canvi des del punt de vista literari són un encert. Perucho aconsegueix una ambientació realment fantasmagòrica en aquest punt, que acosta el nostre relat, en fons i en forma, a ambients de llegenda com els terrorífics aiguamolls de La caiguda de la casa Usher (1839) de Poe o a l’erm pantanós en què Sherlock Holmes se les va veure amb aquella terrible presència sobrenatural a El gos dels Baskerville (1902). Un cop a la vila, coneixem la baronessa i la seva bella filla Agnès, i se’ns fa saber de la història del vampir Onofre de Dip, missatger del rei en Jaume enviat a Hongria pels preparatius de les seves noces i vampiritzat per culpa de la seva feblesa eròtica quan travessava els Carpats per la duquessa Meczyr. Cal dir que el vampir de Perucho, però, és poc original. Els tòpics es mantenen: els alls, els miralls, els crucifixos, etc. També la capacitat del dip per prendre moltes formes, algunes grotesques i que lliguen amb una de les característiques generals del llibre: el desenfadat i desmitificador sentit de l’humor. Tant a la tercera com a la quarta part, ja allunyats dels escenaris de Pratdip i en persecució itinerant del no-mort, aquest humor es perllongarà, fins arribar a un original desenllaç de l’assumpte, en aquest punt ben allunyat de la solució de Stoker, i que he de confessar que li ha valgut la quarta estrella (vacil·lant) en la meva puntuació.

De vegades he sentit del costum d’alguns de llegir únicament les primeres deu o dotze pàgines d’un llibre i jutjar si val la pena de seguir o no en virtut d’aquesta trista mostra. Aquest llibre m’ha reafirmat en la idea que és un mal costum, fonamentat únicament en les presses. Si ho hagués aplicat aquí innegablement l’hauria abandonat i mai hauria conegut com es clou la història d’Onofre de Dip, vampir, però també persona. Ara bé, si el lector fa l’esforç d’entrar en el joc erudit de Perucho (certament, aquelles llargues i tedioses citacions de tractats estrangers, bans, llibres antics com els Col·loquis de Despuig o la Historia Cathalana de Pere Gil, etc. poden fer-nos decantar per l’abandó) i aconsegueix arribar al final de la primera part, crec que no se’n penedirà. És possible que el llibre no hagi envellit tan bé com alguns s’esforcen a fer veure i per això no acabi de satisfer tots els lectors. Potser fins i tot sorprengui més d’un saber que Harold Bloom va considerar aquesta novel·la mereixedora d’ésser en el seu discutit Cànon occidental. Però si fan l’esforç de dedicar-li una tarda (no trigaran més en enllestir-lo), m’atreveixo a dir que la majoria no consideraran aquest temps un temps perdut.

 


[1] El text marcat és adaptat del meu article “El somni de la raó (científica) provoca monstres (literaris)” publicat a la revista Mètode, Universitat de València (en premsa).
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 294 posts and counting.See all posts by dgenis

4 thoughts on “LES HISTÒRIES NATURALS (1960) – Joan Perucho

  • Enric
    5 de febrer de 2015 at 17:09
    Permalink

    M’agrada molt la ressenya i que al final t’hagis decidit per les quatre estrelles. Només una coseta, Pratdip no és un poble imaginari, potser està ambientat amb una simbologia pròpia de la novel·la, però no és imaginari, existeix i està situat al Baix Camp i crec recordar que té una llegenda d’uns gossos vampírics de tres potes que atemorien a la gent. Em sembla que aquests gossos apareixen a l’escut del poble. No és d’estranyar, doncs, que Perucho situés en aquest poble el seu “dip”.

    Reply
    • Daniel Genís
      5 de febrer de 2015 at 17:18
      Permalink

      Excel·lent apunt! Ho desconeixia per complet. Gossos de tres potes vampírics en un poblet de 700 habitants (segons la Viquipèdia)… Només tu ho podies saber! Per cert, ja se sap quan podrem llegir a propòsit d’aquell altre dip empordanès?

      Reply
  • 5 de febrer de 2015 at 20:30
    Permalink

    És així, tal com diu l’Enric. De fet el Dip és una insignia pel poble… és a l’escut i en un monument a l’entrada del poble.
    La novel·la de Perucho és excel.lent, tant pels apunts mitològics com per les petites gotes d’història que ens anem trobant al llarg del llibre.
    Salutacions.

    Reply
    • Daniel Genís
      5 de febrer de 2015 at 21:08
      Permalink

      Queda, doncs, confirmat. Merci, David. Sí, Perucho fa gala d’una gran erudició. És una font de molts coneixements, el llibre.

      Reply

Deixa un comentari