RESSENYA
EL RESTAURANT DEL FINAL DE L'UNIVERS (1980) - Douglas Adams
Arriba en català la segona part de La guia de l’autoestopista galàctic. Sabrem finalment quin és el sentit de la vida i tot plegat?
Després que la col·lecció l’Arcà de l’Editorial Laertes publiqués La guia de l’autoestopista galàctic per primera vegada en català, s’esperava el compromís de publicar tota la saga. I el resultat es comença a veure, un any després del primer volum, el setembre va aparèixer El Restaurant del Final de l’Univers, el segon de la trilogia en cinc volums. De nou, traduït per Eduard Castanyo, que, com en l’anterior ha fet una molt bona tasca. En paral·lel a una edició ben treballada, com ja ens té acostumats aquesta col·lecció, amb una portada que crida l’atenció i no et deixa passar de llarg.
La novel·la continua allà on ho havia deixat la primera, amb tota la bigarrada colla capitanejada per Zàfod Beeblebrox fugint dels vogons i amb l’Arthur Dent obsessionat per prendre una bona tassa de te. És gràcies a o per culpa d’aquesta obsessió el que inicia la primera part de la novel·la, que provoca la separació de la colla en dos grups. Per separat, viuran una bona dosi d’unes primeres aventures. Fins que tots junts de nou, es retrobaran al Mil·livies, el Restaurant del Final de l’Univers, un lloc on se serveixen menjars i begudes d’una certa excentricitat (apoteòsic el moment que apareix una vedella que els recomana quines de les seves parts poden menjar-se). Aquest restaurant ofereix un espectacle, la destrucció continuada de l’univers, en un plegament del temps. Però els protagonistes no el veuen perquè n’han de fugir a corre-cuita.
Després de l’episodi al restaurant, que tot en general és una meravella, la colla fuig en una nau programada per estavellar-se en una estrella i se n’escapen a través d’un teletransportador espaciotemporal que no té control d’on els deixarà, però millor això que acabar rostits. Així, mentre uns acaben de nou a la Cor Auri, l’Arthur i en Ford Prefecte van a recaure en un creuer Golgafrintxà, carregat amb gent hivernant, concretament els més tanoques d’aquesta espècie. No només això, a poc a poc es coneixen unes històries hilarants sobre aquesta civilització que només confirma l’alt grau d’estupidesa, representada a la perfecció pel capità del creuer, un perfecte idiota, que només es preocupa per banyar-se. Per si el que s’ha explicat d’ells fins aquí no fos prou, són més hilarants les històries que protagonitzen quan la nau acaba estavellada en un planeta amb una civilització primitiva que fa una revelació transcendental a l’Arthur a partir d’un improvisat i rudimentari joc de Scrabble.
Si us va agradar la primera entrega de La guia de l’autoestopista galàctic, en aquesta segona hi trobareu una prolongació de les aventures protagonitzades per la colla del Cor Auri. Els nous episodis que reincideixen en mostres d’humor, humor britànic absurd; l’existencialisme amb pinzellades també d’absurditat; un discurs curiós sobre la ciència-ficció; personatges que tenen comportaments políticament incorrectes i que no saps si et desperten simpatia o l’odi més profund… Ara bé, tot molt ben trenat per construir una novel·la amb diversos episodis memorables i que poc a poc es van tancant en ells mateixos, com si fossin els mateixos plecs espaciotemporals que apareixen a l’obra, però que no acaben de trobar sentit a la resposta, 42, de la Pregunta Essencial a la Vida, l’Univers i Tot. Però de moment haurem d’estar atents a noves entregues per descobrir-ho.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agradat? Comparteix:
També et pot interessar…