La ciència-ficció portuguesa: l’esforç d’una continuïtat i la creació d’una identitat [per Víctor Martínez-Gil]*

OPINIÓ

La ciència-ficció portuguesa: l’esforç d’una continuïtat i la creació d’una identitat [per Víctor Martínez-Gil]*

Molt més que Saramago! La literatura fantàstica portuguesa té una rica i variada tradició que s’ha anat consolidant amb el temps.

Víctor Martínez-Gil

Víctor Martínez-Gil

Professor i escriptor

Un moviment de terres apocalíptic fractura els Pirineus, la intervenció d’un corrector crea una història alternativa de Lisboa, una pandèmia provoca ceguesa blanca, la mort deixa d’actuar… vet aquí els arguments d’unes quantes novel·les del premi Nobel portuguès José Saramago. Com bé va observar Robert Silverberg (IX-2001, Asimov’s Science Fiction), no podem considerar Saramago com un escriptor de ciència-ficció, però hi ha obres seves que s’hi acosten força (no en va podem consultar una entrada sobre ell a The Encyclopedia of Science Fiction). Saramago, certament, no seguia pas els codis explicatius del gènere (atacs extraterrestres, virus ben aïllats o cometes destructors), i solia recórrer al realisme màgic, però el sentit al·legòric i social de la seva literatura tenia molt en comú amb les formes especulatives popularitzades per la ciència-ficció. Tot i que els referents del gènere són, ja ho sabem, universals, també es combinen amb les particularitats de cada tradició i de cada autor. I l’excepcional escriptor que va ser José Saramago és un bon nom per introduir el nostre recorregut.

La ciència-ficció portuguesa, com altres del seu entorn, és el resultat d’un esforç de persistència en un medi lector i intel·lectual poc propici. Al començament va incorporar la tradició francesa amb obres pioneres com O Que Há-de Ser o Mundo no Ano Três Mil  [Com serà el món l’any tres mil] (1859-1860), l’adaptació ampliada que Sebastião José Riberio de Sá va fer de Le monde tel qu’il sera (1846) d’Émile Souvestre. En aquesta línia, Cândido de Figueiredo va publicar el llibre de crítica social Lisboa no Ano Três Mil [La Lisboa de l’any tres mil] (1892). Com més endavant faria Onofre Parés en català, Figueiredo va disposar que el lloc més civilitzat del futur havia de ser Austràlia. Per la seva banda, ja a l’inici del segle XX, Melo de Matos va dibuixar una Lisboa esponerosa a Lisboa no Ano 2000 [La Lisboa de l’any 2000] (1906). Poc després, amb el regicidi de 1908 i la proclamació de la República el 1910, la història es va accelerar, i aleshores les anticipacions i les utopies portugueses van esdevenir força més inquietants. Abans d’arribar-hi, no em resisteixo a citar, vist que hem parlat de l’any 3000, la deliciosa cançó psicodèlica “Lisboa Ano 3000” (1971) de José Cid.

Enmig d’una República convulsa i inestable, José Nunes da Mata va publicar História Autêntica do Planeta Marte [Història autèntica del planeta Mart] (1921). Suposada traducció dels viatges d’Henri Montgolfier, el llibre venia a dir que per arribar a una utopia com la marciana calia una disciplina fèrria. Seguint l’evolució política del país, Luís Costa va advertir contra el comunisme a A Cidade Vermelha [La ciutat vermella] (1923). Finalment, el 1926, Portugal va esdevenir un estat feixista i la ciència-ficció li va servir de propaganda. Amílcar de Mascarenhas va publicar A.D. 2230 (1938), una mena de ficció pulp on ressonava tota la ideologia de l’Estado Novo de Salazar: governat per dos bessons, l’imperi patriarcal portuguès, gràcies a la seva tecnologia armamentística, sortia triomfant en el llibre de la lluita contra els imperis feministes dels Estats Units d’Amèrica i de la Confederació d’Estats Europeus, les dirigents dels quals acabaven feliçment casades amb els dos  bessons. Dos anys després, el 1940, Samuel Maia publicava História Maravilhosa de Dom Sebastião Imperador do Atlântico [Història meravellosa del rei Sebastià emperador de l’Atlàntic], una ucronia en la qual el rei portuguès, en lloc de morir  a l’Àfrica, es casava amb una princesa mora i fundava un imperi en el qual les diferents races vivien felices sota la tutela lusitana. Citem altres escriptors dels anys quaranta i cinquanta que feien equilibris entre la ideologia del moment i el món pulp i de l’space opera: Luís de Mesquita, Alves Morgado, Carlos Sardinha (amb el pseudònim Karel Külle) o Frederico Cruz; i també, amb una ideologia en aquest cas provinent del neorealisme, Eric Prince (pseudònim d’A. Maldonado Domingues) i el seu Vieram do Infinito [Han vingut de l’Infinit] (1955), amb tocs humorístics i amb uns alienígenes benignes que volien ajudar a salvar la terra d’un cataclisme nuclear.

Els autors que segurament van marcar un abans i un després van ser el surrealista Mário-Henrique Leiria i l’antòleg i escriptor Romeu de Melo, considerat per alguns com “el pare de la ciència-ficció portuguesa”. Influït pel conte filosòfic i per Bradbury, Asimov o Simak, va publicar obres fonamentals com “AK”. A Tese e o Axioma [“AK”. La tesi i l’axioma] (1959) i Não lhes faremos a vontade [No farem el que volen] (1970). Durant els anys seixanta i següents, la ciència-ficció portuguesa es va fer cada cop més conscient d’ella mateixa com a realitat i com a tradició: es mantenien col·leccions (Argonauta i Ulisseia 3-C entre d’altres); els autors nacionals, molts d’ells no necessàriament de gènere (Natália Correia, per exemple), podien aparèixer en la versió portuguesa de l’antologia Terrestres e Estranhos [Terrestres i estranys] (1968) organitzada per Robert Silverberg i Lima Rodrigues; Carlos Moutinho publicava l’antologia Canopus 98 (1969), etc. Els anys vuitanta, considerats una època d’or, van presentar fites encara més importants: la creació del Prémio Editorial Caminho de Ficção Científica (1982), l’aparició el 1984 de la col·lecció Caminho Ficção Científica, la publicació el 1988 del primer número de la revista Omnia, el tímid afermament dels estudis acadèmics o la creació de l’Associação Portuguesa de Ficção Científica e Fantasia. El 1993, com una mostra de l’existència d’aquesta tradició portuguesa –i lusòfona–, la col·lecció de l’editorial Caminho va publicar, organitzada per José Manuel Morais, O Atlântico tem duas margens [L’Atlàntic té dues ribes], una antologia de la novíssima –tot i que de vegades laxa en l’adscripció al gènere– ciència-ficció portuguesa i brasilera. El llibre anava dedicat a la memòria de Romeu de Melo, mort el 1991, i els autors portuguesos que hi publicaven eren: Daniel Tércio, João Barreiros (i el seu pseudònim José de Barros), João de Mancelos, José Manuel Morais, Luís Filipe Silva i Manuel F. S. Patrocínio. Sumem-hi altres noms apareguts a la mateixa col·lecció i tindrem una nòmina força completa dels qui van dominar el panorama al llarg dels anys vuitanta i noranta: António de Macedo, Artur Portela, Isabel Cristina Pires, João Aniceto o Maria de Menezes, aquesta darrera cofundadora de Simetria – Associação Portuguesa de Ficção Científica e Fantástico el 1997. El 1990 van ser traduïts al català Isabel Cristina Pires (El forat negre de Labitur, contes de viatges en el temps, de vida en altres planetes, de mutacions, etc., vencedors del premi Caminho el 1987) i João Aniceto (Els camins mai no acaben, premi Caminho 1982, i El repte).

Malgrat certs pessimismes –de vegades justificats–, els anys noranta del segle XX encara van aportar més elements per a l’estructuració de la ciència-ficció portuguesa, com ara que una editorial professional publiqués la Bibliografia da Ficção Científica e Fantasia Portuguesa d’Álvaro Holstein i José Manuel Morais (1993; edició d’autor de 1983) o la celebració de les primeres trobades Na Periferia do Império a Cascais (1996). Desapareguda a començament dels anys 2000 la col·lecció de l’editorial Caminho, i després altres com Viajantes no Tempo (en la qual el 2004 es va traduir el Mecanoscrit de Pedrolo amb el títol A Segunda Manhã do Mundo), el segle XXI ha vist aparèixer iniciatives que han assegurat la continuïtat d’aquesta potser primparada però malgrat tot existent ciència-ficció: l’editorial Saída de Emergência, la revista Bang! o la Bibliowiki da literatura fantástica em português.

De tots els citats, els autors que avui dia es poden considerar com a més consolidats són João Barreiros (nascut el 1952) i  Luís Filipe Silva (nascut el 1969). Són un clar exemple –no pas l’únic, és clar– de la descodificació metaliterària i ideològica pròpia de la ciència-ficció postmoderna, amb influències de la New Wave, de Silverberg, del ciberpunk i, com Barreiros a Crazy Equóides (2018), del weird. Després d’un llibre aparegut el 1977, Barreiros ha publicat sobretot a partir dels anys noranta i fins a l’actualitat (val la pena citar el monumental recull Se acordar antes de morrer [Si em desperto abans de morir] del 2010). Amb una considerable projecció internacional –en anglès i en castellà–, és també editor, estudiós i crític, cofundador de Simetria i, el 2005, un dels creadors d’Épica, Associação Portuguesa do Fantástico nas Artes. Luís Filipe Silva es va donar a conèixer amb l’impactant recull de contes O Futuro à Janela [El futur a la finestra] (1991, premi Caminho), i és autor de les dues novel·les de la sèrie A GalxMente [La GalxMent] (1993). Són, a més, coautors de la que molts consideren l’obra mestra de la ciència-ficció portuguesa i fins i tot lusòfona: Terrarium – Um Romance em Mosaicos [Terràrium – Una novel·la mosaic] (1996; amb una edició a l’editorial Saída de Emergência, revisada i augmentada, el 2016). Novel·la construïda a la manera fix up, plena de referències pop i de jocs metaliteraris amb la història de la ciència-ficció, té com  a escenari una Terra sotmesa a desastres radioactius i ambientals a la qual han arribat milers d’espècies alienígenes. Aquest gust pel joc s’ha traslladat també a la ucronia i a l’steampunk, per exemple a les dues narracions de Barreiros –una va aparèixer ja a l’antologia de 1993– aplegades el 2004 al volum A Verdadeira Invasão dos Marcianos [La veritable invasió dels marcians]. Tots dos han estat responsables d’antologies retrofuturistes amb autors actuals com, nova mostra dels lligams lusòfons, la lusobrasilera Vaporpunk (Luís Filipe Silva i Gerson Lodi-Ribeiro, 2010) o Lisboa no Ano 2000 [La Lisboa de l’any 2000] (João Barreiros, 2012).

Durant els últims temps han aparegut molts autors que segueixen en portuguès les tendències actuals de la ciència-ficció, bàsicament distòpiques i apocalíptiques: Nuno Neves, Bruno Zão, Samuel Pimenta, Joana Bértholo, Miguel Real, Lívia Borges, Nuno Gomes Garcia, João Reis, Catarina Costa o, més proper a  l’hibridisme, Telmo Marçal. Al costat, és clar, d’autors de fantasia pura com Filipe Faria o Madalena Santos. Tal com passa en altres literatures, el gènere més codificat conviu amb narracions i autors que s’acosten a la literatura generalista o que en formen part –i aquí Saramago, ja des d’O ano de 1993 [L’any 1993] (1975), hi ha ajudat. En cinema, al país que té el reconegut festival Fantasporto, val la pena citar l’apocalíptica i interplanetària Mar Infinito (2021) de Carlos Amaral.

Com hem vist, la ciència-ficció portuguesa ha aconseguit crear una continuïtat a partir d’un doble eix: l’assimilació dels corrents internacionals i, de manera no pas obligatòria però sí prou significativa, la intersecció amb el context local i amb els debats polítics, socials i patriarcals de la pròpia història nacional. Al primer conte d’O Futuro à Janela, Luís Filipe Silva va fer ressuscitar (per mitjans científics) dos dels principals responsables dels descobriments portuguesos i del futur imperi: Enric el Navegant i el rei Joan II de Portugal; en un altre conte, un Fernando Pessoa electrònic feia ballar el cap sobre qui és real i qui no. Per la seva banda, una ucronia com Deus Pátria Família  [Déu Pàtria Família] (2021) d’Hugo Gonçalves, en la qual Salazar és apartat del poder i Portugal entra a la Segona Guerra Mundial al costat de les potències de l’Eix, debat ideològicament no tan sols amb la història nacional, sinó també amb obres com la de Samuel Maia. Igual com els escriptors dels anys quaranta i cinquanta són qüestionats per la revisitació històrica de Portugal que fa Saramago i per la crítica a l’imperialisme (galàctic) de Barreiros. Són, a més, elements d’identitat que ens interpel·len amb ressons europeus, especialment en autors com Miguel Real o Miguel Vale de Almeida, i peninsulars: el 1968, Miguel Barbosa va retratar un autor robot que escrivia una mena de nou Quixot i Bruno Zão, el 2010, una Ibèria utòpica després de l’apocalipsi. Tot plegat, és l’expressió d’una ciència-ficció que s’ha guanyat el dret a ocupar un lloc important, ara i en el futur, en l’imaginari literari i cultural portuguès i internacional.

Coordinadora projecte: Sara Martín

[*] Aquest article és una col·laboració entre El Biblionauta i el projecte de recerca que Víctor Martínez-Gil i Jordi Marrugat dirigeixen sobre les relacions entre gèneres literaris i gèneres paraliteraris en el context cultural i social contemporani (PID2021-122535NB-I00).

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments