A aquestes alçades no crec que calgui insistir gaire en la idea que la ciència ficció és un gènere d’una amplitud vastíssima i fronteres cada vegada més desdibuixades, especialment si t’allunyes dels arguments més, si em permeteu l’anglicisme, “mainstream”. Soc poc amic de definicions tancades i, encara menys, de tota classificació que pretengui assignar-li a una obra un calaix tancat que l’ailli d’altres obres amb les que, d’altra manera, podria dialogar. Sembla que em vulgui referir a alguna obra molt moderna, d’aquelles que pretenen hibridar gèneres i renovar coses que fa temps que es fan, oi? Doncs res més lluny: la ciència ficció porta ensorrant murs, com a mínim (i gairebé segur que tiro curt) des de la dècada dels 70, amb aquella Nova Onada que, encara avui, sovint, sembla més moderna en la seva concepció del gènere que moltes obres, internacionals o nostrades, que encara no tenen un any de vida. Les Galàpagos, onzena novel·la de Kurt Vonnegut, publicada originalment al 1986, és un bon exemple d’aquest tipus de text difícil de classificar. Dubto que ningú gosés etiquetar el text de realista, i per la utilització d’una sèrie de recursos com la fi del món, l’ús especulatiu (i indissimuladament interessat) del concepte d’evolució i, especialment, una veu de narrador que trenca amb la nostra concepció de la realitat i modula constantment el to de la narració, l’etiqueta més afí seria la de ciència ficció (amb dosis de fantasia? Doncs potser sí, no us diré que no).

Vonnegut és un d’aquells escriptors que només s’assembla a ell mateix: ni diria que ha creat escola (no cal) ni fa pensar en altres veus, a part potser de la d’escriptors amb forta vena satírica com Mark Twain o Jonathan Swift. Si heu llegit alguna de les seves novel·les (i els amics de Les Males Herbes n’han publicat tres, entre elles la meva preferida: Bressol de Gat) ja en sabeu alguns dels seus trets recurrents, tal i com jo els interpreto: flirteig amb el surrealisme; ironia menys amable del que sembla en primera lectura; rendició davant de la capacitat de l’ésser humà, com a espècie, per a prendre males decisions per raons absurdes; crítica a la guerra i al capitalisme… Tots ells es troben presents a Les Galàpagos, un llibre que utilitza el simbolisme d’aquestes illes a la història de la ciència (va ser a Les Galàpagos on Charles Darwin va fer moltes de les observacions que li van servir d’inspiració per a formular la seva teoria de l’evolució de les espècies) com a punt de partida per a un nou començament per a l’espècie. El que fora bressol conceptual d’una idea, es convertirà en nou bressol literal de la nova humanitat. I si us sembla que el que he fet aquí ha estat revelar el final, no us ho penséssiu pas: un dels recursos més constants de la novel·la és, precisament, sabotejar-se a ella mateixa explicant, constantment, que és el que haurà passat, o el que passarà, o el que va passar segons la peculiar ubicació geogràfica-temporal del seu narrador. A tal punt arriba el desig de Vonnegut de prescindir del suspens que cada vegada que apareix un nou personatge destinat a morir en un període de temps curt marca amb un asterisc el seu nom per indicar la seva futura defunció. Així, l’autor sacrifica un suspens que per ell és absurd (el destí de la humanitat és inevitable) i el converteix en un acudit recurrent que li serveix, tal i com jo ho llegeixo, per a subratllar precisament aquesta absurditat, o la indiferència de l’univers envers les nostres existències individuals.

Les Galàpagos és una novel·la de lectura senzilla, però establir una bona connexió amb la proposta pot plantejar algunes dificultats. Si més no, mes les ha plantejat a mi i a les meves limitacions, per molt que acabés experimentant el providencial “clic” i m’hagi semblat una novel·la original i gratificant. És probable que sigui una d’aquelles obres que valoro de veritat durant la relectura, que existirà; quan ja conec els paràmetres del text i no hi ha “període d’aprenentatge”. A mi em passen, aquestes coses. La novel·la la rebem a través de la veu, en primera persona, d’un narrador omniscient que explica (i, opina de forma incontinent, interpreta) els fets que ens interessen des d’un punt situat un milió d’anys en el futur. En el seu present, la humanitat ha evolucionat… simplificant-se. No m’atreviria a dir que hi ha hagut un retorn a l’Edèn, però… una mica d’això hi ha. Si al llibre hi ha una idea recorrent és que la intel·ligència és un dels principals problemes de la humanitat, i la proposta del narrador és que, en renunciar a ella, la capacitat de supervivència (i per a la felicitat) de l’espècie s’ha multiplicat. Què i qui és el narrador, el xoc cognitiu entre la seva natura i la dels éssers humans (d)evolucionats, i el filtre constant que interposa com a editor de la realitat que se’ns narra és, per a mi, un dels elements més potents de la novel·la. Probablement també és la característica que permet una anàlisi literària més sofisticada, fins i tot des de el punt de vista de la intertextualitat amb altres textos d’en Vonnegut. El narrador té connexió directa amb Kilgore Strout, personatge recorrent a les novel·les de l’autor que per a molts és una mena d’alter ego literari seu. El joc amb la veu narrativa m’ha semblat fascinant. Més fascinant, de fet, que el missatge (potser massa) evident al llarg de tot el text i la crítica (que puc compartir) a la manera que té la nostra espècie de relacionar-se amb el món i amb els congèneres.

Potser és això, el que m’ha costat. La discrepància entre l’interès d’un dels aspectes de la novel·la i la transparència (deliberada) de l’altra. En el territori existent entre els dos, trobem un elenc de personatges genials que en Vonnegut (no en Kilgore) mou com titelles amb voluntat sovint cruel, i que si no converteixen la història en una comèdia de situació és per la distància interposada pel narrador, que explica els esdeveniments com a testimoni directe però distanciat, modificant constantment el punt d’enfocament entre la història dels personatges i la realitat des de la qual ens l’explica. És una experiència narrativa curiosa, que funciona perquè en Vonnegut hi té la mà trencada, a donar-li forma a les narracions amb recursos d’estil molt personals. Així, sabrem des de les primeres pàgines que, d’aquí un milió d’anys, tot el que queda de la nova espècie humana és la descendència, mutada per la selecció natural, dels nostres protagonistes. També sabrem, pràcticament des del principi, els moments claus principals de, si més no, la cadena d’esdeveniments que portarà els personatges a quedar-se aïllats i preservar el llegat genètic de l’espècie. L’autor inverteix el famós “show, don’t tell” que ha esdevingut gairebé un mantra de la narrativa moderna i fa servir el narrador per explicar, amb una estructura reiterativa que esdevé pràcticament hipnòtica, la seva història. És una decisió narrativa curiosa que, un cop s’accepta, reforça cert aire de faula de la novel·la que, si ve li treu un grau de vivacitat, li escau per a la mena d’especulació que planteja.

En definitiva, Les Males Herbes rescata un text important d’un autor imprescindible, amb una proposta que planteja una sèrie de desafiaments a la seva lectura que demanen, com a mínim, la complicitat del lector per a acceptar les regles del joc narratiu proposat per en Kurt Vonnegut. Si les accepteu, trobareu una novel·la tan original i divertida com desconcertant. No deixeu de visitar Les Galàpagos d’en Vonnegut però aneu amb cura: la selecció natural pot ser una mala companya d’aventures.