WATCHMEN (1986-1987) – Alan Moore, Dave Gibbons

Guió: Alan Moore
Dibuix: Dave Gibbons
Color: John Higgins
Títol: Watchmen (Watchmen)
Editorial: Columna / Planeta
Any: 2007 (1986-1987)
Pàgines: 468
ISBN: 9788466408899
Valoració: ★★★★★

 

Diuen que una bona novel·la negra és aquella que, amb la trama com a excusa, ens explica la societat en què es desenvolupa la història. Aquesta seria una bona definició de Watchmen: una obra a cavall entre la ciència ficció, els justiciers emmascarats i la novel·la negra, que ens descriu els USA durant la Guerra Freda, al llarg de gairebé tot el segle XX.

Escrita pel grandíssim Alan Moore i dibuixada per Dave Gibbons, Watchmen és una pedra de toc del món del còmic en particular i de la Ciència Ficció i la cultura pop en general. Tot i això, no deixa de ser un trepidant còmic de superherois amb prou acció, suspens i adrenalina per parar un tren d’alta velocitat japonès (crec que es diuen Shinkansen).

 I és que Watchmen són les aventures d’uns emmascarats que, a excepció del Dr. Manhattan, no tenen cap superpoder. Uns justiciers en hores baixes des que una llei va voler regular els herois emmascarats i els va acabar prohibint (més o menys com l’inici de Civil War). Uns exherois ja madurs, fins i tot senils, que varen combatre els delictes armats amb poc més que màscares i vestits de lycra (un cas a part és el de Buho Nocturno, que té tots els gadgets, vehicles i andròmines somiades per Bruce Wayne).

A mesura que avança la trama principal, ambientada a Nova York als vuitanta del segle passat i condicionadíssima pel pànic nuclear, anirem coneixent (de flashback en flashback i tiro porque me toca), les vides, aventures i misèries de dues generacions de superherois atípics.

Si ens quedéssim només amb aquesta primera capa superficial de tebeo de superherois, ja en tindríem prou per dir que Watchmen és un gran còmic. Però, és clar, va més enllà. Molt més enllà.

Per començar, l’acció està situada en una espècie de What if [1] marvelià, en una “realitat paral·lela”, que res té a veure amb les que contínuament “gaudim” a les aventures dels 4 Fantàstics (sí, ja sabeu, quan un Reed Richards d’una altra dimensió apareix a l’edifici Baxter per demanar ajuda als Storm i companyia…).

Els canvis entre els 80 del còmic i els 80 històrics estan motivats per un exercici de versemblança: què hagués passat si el govern dels USA hagués tingut l’únic humà amb superpoders treballant a les seves ordres durant els anys seixanta? Doncs, per començar, que no haguessin perdut la Guerra de Vietnam.

Per això al còmic el Vietcong ha perdut la Guerra contra les tropes dels USA en què militen el Comediante i el Dr. Manhattan. Potser per això el 1985 Nixon encara és el president i els soviètics no s’han atrevit a envair Afganistan.

10945758_10205614820680064_5250366667968886371_n
Mostra de l’edició en llengua castellana.

Els personatges tenen una profunditat que s’allunya molt del simplisme maniqueu dels superherois de capa i espasa, i s’acosta per moments als personatges naturalistes en els quals el medi i la circumstància els fan ser com són. Cadascun té la seva història, els seus traumes, les seves dèries, els seus motius: les seves idees polítiques… Perquè Watchmen també és un còmic polític, on hi ha representades, argumentades i rebatudes totes i cadascuna de les postures polítiques americanes (de dreta a esquerra): les ultradretanes, les imperialistes, les republicanes, les demòcrates, fins arribar a una falsa bonhomia progressista izquierdosa encarnada pel multimilionari i superheroi retirat, Adrian Veid, aka Ozymandias, que justificarà el final de la història.

No espereu trobar justícia poètica. Com a tota bona obra de suspens, Alan Moore jugarà amb nosaltres fins a dur-nos a un final tan apoteòsic com inesperat en el qual, de tant fugir del maniqueisme i de personatges plans no hi haurà un posicionament únic. Cada lector triarà el seu bàndol.

Aquests posicionaments polítics explícits no estaran només en boca dels herois o dels novaiorquesos. Alan Moore posa de manifest la subjectivitat dels mitjans de comunicació parodiant diferents diaris i cadenes de televisió amb praxis periodístiques tendencioses, fidels a les seves postures ideològiques.

A Watchmen hi trobem també força metaliteratura: les aventures del Minutemen als primers capítols d’una novel·la autobiogràfica, Bajo la capucha, escrita pel primer Búho Nocturno. El Buque Negro, un còmic de pirates que navega simultàniament a la trama principal per simbolitzar la magnitud de la decadència. Un còmic fanzine porno-pulp protagonitzat per la primera Espectro de Seda. Un article d’ornitologia que en realitat parla d’un heroi derrotat psicològicament. Les entrades malaltisses de El diario de Rorschach, l’heroi psicòpata amb qui acabem simpatitzant i empatitzant. Articles, caricatures i il·lustracions de premsa als diaris… I cites. Al final de cada capítol en trobem una (també n’hi ha d’amagades a les vinyetes), que tant poden ser de Bob Dylan, d’Einstein, de William Blake, d’Elvis Costello… Diu la llegenda que va ser el gran Neil Gaiman qui es va encarregar de dur a terme la recerca de les cites.

I humor. Un humor negre que en cap cas pretén fer riure. Al contrari, ajuda a posar els pèls de punta quan sorgeix, sempre en situacions agredolces, tenses o depriments i sovint  en boca de personatges psicòtics, derrotats o espantats:

Recordo un munt d’acudits sobre justiciers (…) el més suau deia que ens dèiem Minutemen pel que duràvem al llit.

En definitiva Watchmen és un còmic extraordinari, que us posarà la pell de gallina, us  deixarà bocabadats, deprimits, excitats, us farà pensar, triar bàndol.

Un còmic que us recordarà que no tot és blanc o negre, i que (si no sou un psicòpata) hi ha una amplíssima gamma de colors intermedis entre el bé i el mal… cadascun més brut que l’altre.

Ah, sí! També és un gran còmic de superherois!… Qui vigila els vigilants?


 [1]  Els What if van ser una col·lecció de Marvel en què partien d’un supòsit: canviar un fet transcendental del passat d’un personatge que trastocaria completament el desenvolupament de la trama. La meva preferida és Què hauria estat de Dardevil si Elektra no hagués mort (a mans de Bullseye)?

 

Troba el millor fantàstic en català a

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada