Pànic. Segons el DIEC2: «Gran por agafada sobtadament». En William Gibson va caure a les seves urpes bona part de l’any 1982, quan va prendre consciència que tenia dotze mesos per escriure una novel·la… i que no tenia punyetera idea de com fer-ho. No havia dubtat ni un segon en acceptar la proposta d’en Terry Carr en nom de l’editorial Ace. «Vols escriure una novel·la?». I tant que volia. És clar que sí. I, de fet, ja havia escrit algunes històries curtes com «Johnny Mnemonic» o «Burning Chrome». Però una novel·la? «Quantes pàgines té una novel·la?». Algú va dir-li que tres-centes. I aquí va ser quan el van envair el pànic i la desesperació, els veritables combustibles que van impulsar l’escriptura de Neuromàntic, segons paraules del mateix autor: «La por terrible a perdre l’atenció del lector». Una síndrome de l’impostor galopant.

La resta ja és història. Publicat el 1984, Neuromàntic, l’òpera prima, el llibre d’encàrrec, es convertiria en la primera novel·la que va guanyar el triplet: Hugo, Nebula i Philip K. Dick, i en l’obra literària responsable de donar el tret de sortida del moviment que marcaria la forma d’entendre la ciència-ficció als anys vuitanta del segle XX: el ciberpunk.

Molts consideren que el gran mèrit de la novel·la va ser preveure la tecnologia que uns anys després es convertiria en el pa nostre de cada dia. La xarxa de xarxes, el ciberespai. Un exercici espectacular de prospecció. El que potser ja no sap tanta gent és que el William Gibson de 34 anys no era cap informàtic experimentat, de fet, ni tenia ordinador i molt menys sabia com funcionaven. Paradoxalment, aquest desconeixement va jugar a favor seu. Perquè en tractar les computadores com a metàfores de la memòria humana, en reflexionar sobre els seus mecanismes i subjectivitat, en el seu paper clau per definir qui som, l’autor va aconseguir reflectir, millor que ningú, la perplexitat contemporània davant la sobrecàrrega informacional. Un bon exemple d’aquesta síntesi de lírica, cultura pop i tecnologia, és l’escena que va inspirar-li la idea del ciberespai: els xavals que cremaven monedes a les màquines arcade entre neons. La intensitat en la mirada i el gest li van demostrar que, quan jugaven, l’espai que projectava el videojoc era per a ells tan real com els bars i botigues que omplien Granville Street. Com si més enllà d’aquella pantalla CRT hi hagués tot un món ocult, tan perillós com fascinant.

Hetrogeni –ènia. Tornant al DIEC2: «Format per elements de naturalesa distinta».  I si hi ha una obra que mereix compartir el títol de fundacional i impulsora del ciberpunk literari, aquesta és Mirrorshades. L’antologia de 1986 on Bruce Sterling recollia mostres dels autors amb una sensibilitat propera en aquesta nova forma d’escriure ciència-ficció. En el seu pròleg hi podreu trobar tota una declaració d’intencions del que volia ser el moviment, i en la selecció de relats, una heterogeneïtat que contradiu molts dels tòpics que avui dia se li critiquen.

El recull conté escrits individuals i d’altres executats a quatre mans, hi ha obres de Sterling i Gibson, però també de Pat Cadigan, la reina del ciberpunk, de Rudy Rucker, Lewis Shiner o John Shirley, entre d’altres. Les temàtiques dels relats van des de crítiques de les utopies tecnològiques clàssiques a presentar el rock-and-roll com la rebel·lió en temps d’MTV, o d’ucronies i baralles de bandes en entorns postapocalíptics a manipulació genètica, passant per sàtires sobre viatges en el temps que inclouen un Mozart fent synthpop amb ulleres de sol amb vidres d’efecte mirall. Una varietat d’ingredients que transcendeix de llarg «aquell subgènere dels vuitanta amb corpos, transhumanisme i hackers», amb un atreviment i un to juganer i descregut que en alguns moments recorda molt els de l’actual bizarro.

Sovint se li retreu al ciberpunk ser foc d’encenalls. La promesa d’una revolució que va acabar en no res, una tempesta d’idees que va anar amainant fins a quedar reduïda a xim-xim inofensiu a cop de repetir clixés. És cert que durant els anys noranta, la majoria dels cyberpunkers originals, com havia predit Sterling, van prendre altres camins creatius, i molts dels autors que els van agafar el relleu, amb allò que alguns anomenen postciberpunk, van preocupar-se més del rèdit comercial que d’aportar idees fresques per recuperar-ne la vitalitat inicial, però això no menysté les troballes que el moviment va incorporar al gènere i que encara perduren: la manca de complexos per abraçar influències de la música popular, els còmics, els videoclips i la novel·la negra o la seva voluntat explícita de fusionar-se amb el cinema i bombardejar el lector amb referents audiovisuals i sobrecàrregues sensorials. O la tendència a recrear-se en els detalls tecnològics amb una objectivitat gairebé malaltissa, eludint la vaguetat de la ciència-ficció clàssica, un preciosisme que contrasta vivament amb diàlegs minimalistes que segueixen l’estil del guió cinematogràfic.

Arribats a aquest punt, ens podríem plantejar si és casualitat que Pagès editors hagi reeditat Neuromàntic a finals del 2020, l’anterior edició de Pleniluni datava del 1988, o que el 2021 hagin coincidit a les lleixes de novetats de gènere en català, probablement per primera vegada, dues obres 100% ciberpunk: Les màquines del caos de Ricard Efa publicada per Mai Més i L’estrany miratge, d’un servidor, publicada per Males Herbes. I és que resulta incontestable que vivim en un món que «ciberpunkeja». Una realitat amb algoritmes que prenen decisions per nosaltres, androides i robots cada cop més capaços i intel·ligents que demanen pas en tots els àmbits, i un entorn virtual al qual ja dediquem més atenció que al real, un que ha redefinit completament la forma en la qual ens relacionem. Un món de gegants econòmics que no entenen de fronteres en un taulell de joc amb salvatges regles neoliberals, on la riquesa segueix concentrada en poques mans, els recursos naturals sobreexplotats i els conflictes bèl·lics i la fam generant onades de refugiats. Un món en el qual l’accés a la tecnologia és cada cop més transversal i la misèria segueix sent una pandèmia sense vacuna. Escriure ciberpunk avui dia és fer la crònica del nostre temps. High tech, low life.