El primer que vaig llegir de Margaret Atwood va ser el recull de poemes L’alè misteriós (Edicions de 1984, 2020), que em va impressionar vivament i em va deixar amb ganes de més. Uns mesos després, em vaig posar amb El conte de la serventa (Quaderns Crema, 2018) i, malgrat en coneixia l’argument, em va trasbalsar un cert regust de realitat amagat rere la ficció. De seguida vaig veure que, entre la poesia i la distopia d’Atwood, hi havia punts en comú.

El primer poema de l’antologia poètica ja és d’una duresa implacable. Es diu “Aquesta és una fotografia meva” i el títol, aparentment, és il·lustratiu del contingut. El lector, a qui s’adverteix que la imatge en qüestió és borrosa (i que per tant, el que hi veiem pot ser el que sembla, o no), és conduït per una  idíl·lica descripció d’un paisatge muntanyenc –una branca d’avet, un camí que fa baixada, una caseta de fusta– i, quan espera topar amb la figura del jo poètic ja anunciada a l’encapçalament, ensopega amb aquests versos: “La foto la van fer/ el dia després que m’ofegués./ Jo sóc al llac, al mig/ de la foto, just sota la superfície”.

I, efectivament i en certa manera, el poema és una fotografia de la protagonista, però no la fotografia que esperàvem. Atwood dona veu a la dona ofegada, diluïda dins la massa d’aigua; el poema continua: «És difícil de dir on/ amb precisió, o de dir/ com en sóc de gran o de petita,/ l’efecte de l’aigua/ sobre la llum distorsiona,/ però si ho mires prou estona/ a la fi/ m’hi podràs veure». Parteix de la realitat –una fotografia d’un llac on una dona va morir ofegada– per obligar-nos a veure què hi ha sota la superfície –en aquest cas, literalment.

Amb El conte de la serventa, passa una cosa similar, en el sentit que les coses no són el que semblen d’entrada: sota l’aparença d’una distopia, se’ns serveixen algunes realitats amargues. El que Atwood ens planteja a la novel·la no està molt allunyat, en molts casos, del que passa –ja no diguem que ha passat– en diversos països del món. Estats religiosos –a més de casos com Afganistan o altres de similars, cal recordar també les democràcies properes on l’avortament està estrictament prohibit, per raons d’arrel catòlica–; dones que perden, d’un dia per l’altra, la seva capacitat d’estudiar, de treballar, de decidir o, simplement, de sortir de casa; una violència de gènere desgraciadament habitual i que sembla impossible d’eradicar.

Margaret Atwood explica sobre l’obra que el fet d’haver nascut el 1939 i haver viscut la Segona Guerra Mundial en la seva infància més tendre la va fer comprendre de seguida que no hi ha res inamovible, que les coses poden canviar amb molta rapidesa i que no hi ha valors prou sòlids per considerar-los segurs i inalterables. Això queda palès a la novel·la, i és un certesa que fa feredat.

Si en el poema d’Atwood que hem agafat d’exemple ens presentava la realitat per donar veu a la dona sepultada –sota les aigües–, amb El conte de la serventa ens presenta un món distòpic creat amb retalls de realitat. Ella mateixa afirma sobre el llibre que es va centrar, a l’hora de crear Galaad, en elements que no fossin aliens al nostre món. «Una de les meves normes» diu l’escriptora «consistia en no incloure en el llibre cap succés que no s’hagués donat ja en el que James Joyce anomena “el malson del la història”.»

La història té protagonisme femení i en ella hi ha dones de tota mena i no només víctimes, perquè, com la mateixa autora explica sobre la novel·la però podria explicar també sobre els poemes, «les dones són éssers humans –amb tota la varietat de personalitats i comportaments que això implica– i a més són interessants i importants i el que els passa es crucial per a l’assumpte, l’estructura i la trama del llibre». A més d’aquest element, hi ha un altre en comú entre aquestes obres: ambdues lectures són tremendament inquietants.

En major o menor grau totes dues ens deixen, com a lectors, un cert malestar, una certa dissonància que ens ressona a les orelles molt després d’haver-les llegit, la sensació que el món és més complex –i terrible– del que veiem a simple vista. I d’aquí, només en podem treure una sòlida conclusió: hem de mirar més enllà del que els ulls estan acostumats a veure, més enllà del que volen veure, més enllà del que és bonic de veure.

Gràcies, Margaret Atwood, per oferir-nos una altra mirada.