PIRANESI (2020) – Susanna Clarke

RESSENYA

PIRANESI (2020) – Susanna Clarke

L’última novel·la de l’autora de Joanthan Strange i el senyor Norrell és literatura en majúscules, una oda magnífica a la imaginació que no es pot deixar escapar.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en email
Compartició en print
Autora: Susanna Clarke
Títol: Piranesi (Piranesi)
Editorial: Amsterdam
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Any: 2021 (2020)
Pàgines: 280
ISBN: 9788417918484
L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

La Bellesa de la casa és incommensurable; la seva Bondat és infinita.

Avui us vull parlar de la que per a mi és, probablement, la principal novel·la de gènere fantàstic de la temporada: Piranesi, de la Susanna Clarke. El repte, aquí, és fer justícia a l’obra sense revelar-ne massa ni aigualir la sensació de descoberta que és una de les principals virtuts del text. Descobrir, explorar, són de fet algunes de les idees de fons del llibre i endinsar-s’hi és un dels grans plaers que proporciona el llibre. Així doncs, seré garrepa amb els detalls argumentals i en donaré els justos.

No crec que hi hagi gaires lectors habituals d’aquest web que desconeguin el nom de Susanna Clarke. Al capdavall, estem parlant d’una autora que, malgrat prodigar-se poc, ha escrit una de les novel·les de fantasia més influents i innovadores de les darreres dècades (es diu aviat). Parlo, és clar, de Jonathan Strange i el Senyor Norrell, aproximació hipnòtica i aclaparadora al món de la màgia a través de la fantasia. Piranesi és una bèstia molt diferent, tant pel que fa al to, com a l’estil i l’extensió del llibre. De fet, si teníeu curiositat per l’obra de l’autora però us sentíeu intimidats pel tamany de la seva mastodòntica novel·la anterior, Piranesi és un regal i una oportunitat immillorable, que probablement us farà córrer a la cerca d’altres títols disponibles de l’escriptora.

Com a descripció de la novel·la, m’agrada la que fa la mateixa Clarke a les entrevistes: és un llibre “sobre un home, que viu a una Casa, que empresona un Oceà”. Patapam. Casa en majúscules. CASA. I l’oceà el té a dintre. I a la Casa hi viu un home, anomenat Piranesi, que escriu un diari extensíssim que és el text que nosaltres llegirem. En Piranesi sembla un home sincer i càndid, i el seu diari expressa una rara barreja d’innocència i incongruències que funcionen com una mena de mirall deformant. I jo ja estic venut, perquè en Piranesi es converteix en un dels meus punts febles a la narrativa en primera persona: narrador poc de fiar (a qui és impossible no estimar). Poc a poc, en Piranesi anirà descobrint la natura del seu món i dels seus habitants, i nosaltres farem el mateix mirant per sobre de la seva espatlla. L’habilitat de Clarke és aconseguir que cadascuna de les parts implicades (en Piranesi n’és una; l’altra, tu) arribin a conclusions, i raonin a velocitats, diferents, convertint l’experiència narrativa en una mena de doble il·lusió que es retroalimenta. Sembla complicat? Doncs ho hauria de ser, però no ho sembla. I no és que Piranesi sigui un llibre senzill, i el seu estil no és transparent. Està farcit de decisions de l’escriptora, que controla perfectament què i com revela a cada moment, i la seva prosa està plena de personalitat i sap cultivar un to extraordinàriament cuidat que se situa a mig camí entre arcaic i innocent, però el seu timbre és impecable i la claredat amb la què Clarke juga a mostrar i ocultar les peces del seu trencaclosques és una mostra constant de virtuosisme que es conserva a la cuidada i elegant traducció al català de Ferran Ràfols. El llibre és complex, però l’autora té la capacitat dels grans artistes de fer que tot sembli fàcil. No permeteu que aquesta semblança de facilitat us enganyi: amb la seva delicada complexitat, Piranesi és una oda a la imaginació.

La mateixa escriptora ha explicat com, afectada per un síndrome de fatiga crònica molt debilitant, va decidir enfrontar-se a un repte literari amb pocs personatges i una estructura que no exigís centenars d’hores de recerca. La seva fascinació pels gravats del Piranesi autèntic i les seves misterioses arquitectures, sumada a l’interès per algunes de les idees de l’Alan Moore al còmic Promethea, va donar lloc a aquesta novel·la, una fantasia gairebé onírica de reminiscències borgianes que sembla llegir-se a si mateixa i reinventar-se a cada passa connectant amb recursos coneguts de la literatura fantàstica clàssica i subvertint-los. El llibre oculta una trampa a dintre d’una trampa que, al seu torn, oculta una altra trampa, i jo ja us puc dir tot això, que igualment no la veureu venir. Són detalls amagats darrere de detalls i que, poc a poc, van construint un artefacte narratiu purament fantasiós que, tanmateix, es llegeix com una història versemblant gràcies a la meticulositat amb la què Clarke construeix el seu món. La seva capacitat demiúrgica és absoluta i, només amb pinzellades, aconsegueix evocar escenaris que esclaten a la imaginació com si estiguessin davant dels nostres ulls, filtrats per la peculiar personalitat de Piranesi.

I si la Casa és l’escenari (i gairebé un personatge més, si em disculpeu el lloc comú), els actors que s’hi mouen no són menys importants ni ressonen amb menys intensitat. La història aconsegueix crear una dinàmica molt potent entre el Piranesi i el misteriós (i antipàtic) “Altre” amb qui es comunica des del principi, i amb altres personatges més secundaris però igualment interessants. Al capdavall, si hi ha un motor de canvi al llarg del text, el trobarem en aquestes interaccions entre personatges, que seran els catalitzadors que ens permetran albirar la realitat que s’amaga darrere de la peculiar situació que narra la història.

No vull parlar gaire més. Llegiu el llibre, no el deixeu escapar. Fins i tot us diria que és indiferent que us sentiu atrets per la fantasia com a gènere: això és literatura, de la bona, de la que no necessita etiquetes a priori. I és literatura amb intenció, dirigida a explorar el significat de la creativitat i del rol que té la imaginació i la funció com a element de guariment o refugi. És un llibre que desdibuixa la frontera entre metàfora i trama. Endinseu-vos a Piranesi. Visiteu La Casa. Potser ja no podreu sortir-ne.

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en email
Compartició en print
Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments