Aquest article ha sigut revisat per incloure la diferenciació entre afrofuturisme i futurisme africà i aclarir els elements que fan que l’obra d’Okorafor s’enmarqui en el segon, degut a l’error comès en el primer anàlisi i escriptura.

Només cinc mesos després de Binti, l’editorial Raig Verd ens regala el segon volum de la trilogia de Nnedi Okorafor i la seva jove heroïna, altra cop amb traducció de Bel Olid. A Binti: Casa (2021) Okorafor segueix desenvolupant el viatge de la nostra protagonista himba i aprofundeix en la construcció del seu personatge. I tot i reprendre l’acció a Uni Oozma (allà on la deixava la primera entrega de la saga) l’autora s’allunya d’un dels arquetips de la novel·la juvenil (dibuixar el pas de la infància a l’adultesa a través del pas per l’acadèmia) per a mostrar-nos en un aprenentatge més profund, més interior: el de la tornada a casa.

Fa un any que Binti va arribar a la Uni Oozma i en tot aquest temps s’ha dedicat, sobretot, a tractar de dominar el seu edan (un artefacte màgic-tecnològic de funcionament pràcticament desconegut), estrènyer la seva relació amb l’Okwu, i fer teràpia per a tractar el seu transtorn d’estrès post-traumàtic, fruit de la matança que va presenciar a la nau que la va portar fins a Uni Oozma. Però, de sobte, la pau de Binti es veu pertorbada: mentre es troba en estats meditatius harmonitzadors, la Binti pateix (sense preavís) unes al·lucinacions en les que sent una veu o reviu escenes de violència i dolor, que la sumeixen en atacs de fúria incontrolable. Convençuda que aquests episodis es deuen a que es troba “bruta” per haver barrejat la seva sang amb la dels medusa, decideix que és hora de tornar a casa i fer el pelegrinatge que li pertoca pel fet de ser una dona himba.

A partir d’aquest moment, la trama desenvolupa el xoc que provocarà la tornada de Binti a casa seva juntament amb l’Okwu. Per una banda, toparà de cara amb una família dolguda per haver trencat la tradició familiar que l’assenyalava com a propera Mestra Harmonitzadora (recollint el llegat del seu pare) i per haver adoptat noves formes d’identitat i conducta que s’allunyen de la cultura himba. Per altra banda, haurà de superar el repte que comporta fer aterrar un medusa a la Terra en so de pau per primer cop en la Història. Auesta és l’acció que ella planteja com la Gran Obra que ha de fer per a preparar el seu pelegrinatge: intentar facilitar l’harmonia entre dues espècies històricament enfrontades.

En paraules de la Binti, “Una harmonitzadora harmonitzava.” (p.22), i aquest principi ètic és, sens dubte, el cor de la nostra protagonista, que modularà el seu conflicte intern i a partir del qual intentarà resoldre els conflictes externs. Si ens fixem en en la primera accepció de la paraula “harmonia” al diccionari Alcover-Moll, aquesta és la “Justa adaptació mútua de les parts d’un tot, de les coses que formen un conjunt.” I què és la Binti sinó la punta de llança de l’ètnia himba, que surt del seu entorn tradicional i demostra erronis els prejudicis que els khoush aixafen sobre ella? Però, alhora, no és Binti aquella que canvia, s’adapta, es transforma i es deixa influir per a després tornar a la seva terra d’origen i fer trontollar, allà també, l’status quo? La qüestió més interessant de tota la novel·la no és pas que la Binti sigui una ànima rebel que busca la dissidència grollera de l’adolescència: ella simplement intenta viure en pau amb la seva identitat fluïda, composta de moltes identitats estanques que a priori xoquen entre elles. La Binti cerca una harmonia interior entre les parts que la conformen, així com també l’acceptació i validació externa de la seva família.

Parafrasejant a Djeddai, I., & Benabed, F. (2020)., la ciència ficció sempre ha estat un espai de trobada amb l’altre, tradicionalment representat en l’alienígena, i que en la tendència clàssica del gènere ha servit per reafirmar els límits del “nosaltres” davant d’un “els altres” i crear rebuig i sensació de perill sobre aquests (ja ho sabeu, res uneix més que un enemic comú.) L’experiència de les persones negres, especialment de les dones, ha estat històricament reflexada a aquesta alteritat. Mitjançant l’afrofuturisme es pretén canviar de prisma les històries per col·locar i construir un nou “nosaltres” amb futurs més esperançadors per a la comunitat negra. La trilogi de Binti ho fa, però a més a més revisita el concepte de l’altre com a constructor del jo des d’un punt de vista diferent: el de la intersecció d’alteritats dins d’una mateixa.

Partint de la voluntat de l’afrofuturisme de posar l’experiència negra al centre de la història (en aquest cas en intersecció amb el feminisme, ja que també ens parla de gènere) i el racisme com a base del conflicte, la Binti es troba encara amb una altra capa problemàtica. Ara ella encarna a “l’altre” a tot arreu. Dins seu hi conviuen cultures i experiències que s’han construït (tradicionalment) per oposició entre elles: himba i medusa, harmonitzadora i estudiant d’Uni Oomza… i que a ella la conformen sense trencament de continuïtat. Aquesta multiplicitat d’alteritats ressona amb experiències de la diàspora africana (i altres diàspores), com per exemple la que ens mostra la Silvia Albert Sopale a la seva peça teatral No es país para negras: identitats individuals atravessades sempre pel racisme, en una extranya terra de ningú (o de tothom), que ressonen amb elements d’una societat que les rebutja i els hi assumeix realitats d’una altra societat a la que tampoc pertanyen. Una construcció sempre feta des de fora per a “situar en l’enemistat i com a potencial perill per a mantenir l’status quo econòmic, social i cultural.” (Zhang-Yu C. & Zhang-Yim J., (2021)).

Tot i que aquesta lectura és possible, Nnedi Okorafor ha repetit una vegada i una altra que ella no és una creadora que s’enmarca en l’afrofuturisme, sinó en el futurisme africà(3): la diferència principal entre els termes és que el segon troba les arrels i planteja les seves històries en el continent africà, i les seves protagonistes no s’han de contruir en la diàspora sino que existeixen i creixen a Àfrica. En el cas de Binti: Casa, aquesta diferenciació és claríssima. Veiem com Binti necessita tornar a connectar amb les seves arrels per a seguir trobant la seva identitat; tornar a Àfrica. Alhora, la seva màgia, les seves capacitats estan fortament entrelligades amb la tradició espiritual de la seva terra. Per tant, Binti no és una filla de la diàspora (com probablement passaria en una història afrofuturista), sino que ha marxat puntualment i és a l’hora de tornar que troba algun dels conflictes que la configuren en el present.

Binti, doncs, haurà de navegar aquesta seva identitat nova, que la posa en conflicte amb gairebé tothom a qui estima, i de la qual encara hi ha parts que desconeix. Amb molta més dosi de peripècia externa que la primera entrega de la saga, Binti: Casa s’endinsa sense por en la dolorosa exploració de l’identitat pròpia. Fins on serà capaç d’adaptar-se, d’autoacceptar-se? Quins límits posarà per a protegir-se, quines barreres mentals i creences haurà de sobrepassar per a poder trobar l’harmonia? Què quedarà pel camí? En només 180 pàgines Okorafor ens fa un desenvolupament sublim (tot i que, a vegades, poc subtil) d’aquest arc de creixement i aprenentatge, i ens deixa amb un cliffhanger terrorífic que ens farà desitjar que Raig Verd tingui preparada la tercera entrega l’abans possible.

—-

(1) Djeddai, I., & Benabed, F. (2020). The Strong Binti in Nnedi Okorafor’s African American Science Fiction. Traduction Et Langues, 19(02), 290-304. Recuperat de http://www.univ-oran2.dz/revuetranslang/index.php/translang/article/view/186

(2) Zhang-Yu C. & Zhang-Yim J., (2021) “Contranarrativas a través del teatro foro: nuestras formas de ser-en-el-mundo”, Open Library of Humanities 7(1), p.5. doi: https://doi.org/10.16995/olh.616

(3) Okorafor, N. (2019, 19 octubre). Africanfuturism Defined. Nnedi’s Wahala Zone Blog. http://nnedi.blogspot.com/2019/10/africanfuturism-defined.html